Venbariarismes

Si li dic a la flor "m'agrades", el que faré serà tallar-la i emportar-me-la, però si li dic "t'estimo" , la regaré cada dia i tindré cura d'ella. Vaig llegir aquest pensament fa poc entre aquestes coses que corren a les xarxes socials i em va semblar el millor exemple que podia mostrar als meus alumnes, ara que fa poc que hem parlat de les diferents formes d'amor. No és el mateix "Filia" que "Eros" que "Agape" i no sempre ho tenim clar. Dit així molt de pressa i resumint , cal dir que Filia és afició, estima, afecció a coses, realitats o persones, Eros és l'amor sexual, però Agape és l'amor pur, l'amor lliure ( no depenent) el que estima perquè sí. Agape no és enemic ni d' Eros ni de Filia , del que es tracta és de que Filia i Eros puguin arribar a ser Agape . Una tasca irrenunciable i la millor de totes! Glòria Vendrell i Balaguer novembre del 2018

Castelló d'Empúries és la capital medieval de l'Empordà.  Un passeig pels seus carrers a qualsevol època de l'any, no deixa indiferent ningú A la Casa Gran hi ha finestres entaforades en la  pedra i hi ha qui no les veu si no alça els ulls amunt... La font raja per a qui? qui la veu? qui te set? qui s'hi acosta? La porta Gallarda , malgrat el pont,  ens ha barrat el pas El rec del Molí resignat espera als seus peus el dia que la roca es tornarà amable La muralla, com el sentinella, resta absorta i silenciosa, però atenta i vigilant Ens veu passar, fa com si res...  El Campanar de Santa Maria albira la llunyania: els aiguamolls,  sant Martí proper, la muntanya de Verdera, les despulles petrificades  de grecs i romans ...i el mar que sempre és a prop  La plaça dels homes s'ha obert en arcs rodons i en voltes gruixudes Quan la llum és baixa sembla més bonica L'ecomuseu Fari...

No sabem qui ha estat, si el temps o la llarga espera o potser nosaltres... L'espai ple d'absències s'hi troba bé a vegades, quan no esperem... i quan no imagines tot flueix i es fa de dens. Glòria Vendrell i Balaguer Tardor 2018

L'ovelleta Bombi, el dinosaure Lluís, el monstre Golofainer, el gosset Crustó i els ossets bessons s'han quedat sols sobre el bressol inert. Algú ha dit que se'n podrien anar a una altra casa menys buida, però ells no volen. Algú ha pensat que fan nosa, que en el seu lloc hi lluirïen millor altres coses, però ells no hi estan d'acord Algú ha suggerit que no signifiquen res i que han quedat en l'oblit...però ells ho neguen categòricament. Quan passa algú pel seu costat, ells resten inadvertits i muts pel silenci acumulat ... Però jo els conec de fa temps, els miro, percebo els seus mutismes i vigilo de a prop les seves languideses. M 'agrada tenir-los , protegir-los, rentar-los , perfumar-los, tenir cura dels descosits que provoca el pas del temps... És veritat que no tenen vida evident, però estic convençuda de que l'ovelleta Bombi, el dinosaure Lluís, el monstre Golofainer, el gosset Crustó i els ossets bessons, encara q...

Sigues feliç com els matins com el gessamí que perfuma el menjador de casa a les nits com les muntanyes acaronades de llum com els penyasegats xops de mar sigues feliç Sigues feliç encara que un dia pensis que no ho ets encara que t'esquitxin les pors encara que les ombres et semblin denses malgrat sembli difícil sigues feliç Sigues feliç altra cosa no espero però que siguis feliç sí Glòria, la teva mare

La Seu de Manresa Poema de Luis Cernuda Entra en la catedral, ve por las naves altas  de esbelta bóveda, gratas a los pasos errantes sobre el mármol, entre columnas, hacia el altar, ascua serena, gloria propicia al alma solitaria. Como el niño descansa, porque cree en la fuerza prudente de su padre;  Con el vivir callado de las cosas sobre el haz inmutable de la tierra, transcurren estas horas en el templo  No hay lucha ni temor, no hay pena ni deseo todo queda aceptado hasta la muerte y olvidado tras de la muerte, contemplando, libres del cuerpo, y adorando necesidad del alma exenta de deleite. Apagándose van aquellos vidrios  del alto ventanal,  y apenas si con oro triste se irisan débilmente Muere el día, pero la  paz perdura  postrada entre la sombra.

Segurs de que res del que veiem és un miratge hem caminat sobre el penyasegat sense ferir-nos. El temps que ens quedi l'un al costat de l'altre haurà de ser per força més compacte més de veritat encara Reclosos en les mans de qui ens esguarda, tot és molt fàcil L'any que ve ja en seran quaranta Glòria Vendrell i Balaguer 19 agost 2018

Aquestes coses passen, que hom passa pel costat de llocs, objectes, persones...que de tant a prop que són , pensem que ja les veurem/coneixerem/aproparem un altre dia... i passa que aquest dia acostuma a no arribar mai... però si per casualitat un dia arriba, doncs hom s’enduu la grata sorpresa de que ha estat una bona trobada... doncs això és una cosa semblant al que ens ha passat a  santa Elena de Biescas, una descoberta petita i propera a la casa on som de l’estiu, un regalet menut que ha desvetllat també menudes, però gratificants alegries.  Els dòlmens, els menhirs... les pedres en general... la història sempre m’ha seduït... però en aquest cas, tot i que l’entorn del monument megalític és immillorable, m’ha decebut llegir que el dolmen va ser destruït a la guerra civil i que el que veiem ara és una reconstrucció del 1975... una autèntica llàstima!  En canvi l’ermita que pensava que “ ni fu ni fa”, doncs mira, ves per on, la mar de bonica! ella, l’entorn...

Jaca ha estat lloc de pas i de compra i de metges algunes altres vegades, però aquest cop ha estat lloc de taller d’automòbil... el cotxe del Jaume i la Maria va fer figa ahir, just i sortosament, a l’arribar a casa, a Aso de Sobremonte... per tal de solucionar-ho el més aviat possible, hem passat gairebé tot el dia a Jaca i a l’entorn , ells al taller i nosaltres fent una mica de turisme, que sempre ve de gust.  Jaca és la capital de la Jacetània, contigua al Valle de Tena que és on estem. Ocupa un lloc estratègic per ser a prop de les pistes d’esquí de Candanchú i d'Astún, per la seva proximitat amb França i per ser el nucli més poblat en l’ample llit del riu Aragón.  La recordava d’altres cops: la Ciutadella, les seves cases centenàries, la bellíssima catedral , joia del romànic espanyol i peça cabdal en el “Camino de Santiago”, el seu primitiu pòrtic que té un  timpà decorat amb un crismó envoltat de dos lleons, la Torre del Rellotge ....  Des ...

Avui ben d’hora altre cop, hem enfilat la carretera fins als Banys de Panticosa i un cop allà, des del refugi, hem començat  el camí que ens durà fins els” Ibones de Machimaña” a dues hores i els “ibones Azules” a 4 hores de marxa.  La bellesa no s’ha fet pregar, tot just hem començat a pujar ja s’ha desplegat en una esbatanada de pedra i aigua que ens ha obligat a parar i contemplar el que no podem fer gairebé mai...I després ha vingut el bosc i el sol que ha tret cap per la muntanya i l’olor d’herba matinera i les rapinyaires encetant el vol...  L’Ibon Bachimaña de baix no és especialment maco, però sí que ho és el Bachimaña superior... esplendorós com ell sol, semblava que ens volés abraçar estreyent-nos el camí que ens portava més amunt, a la recerca dels ibons germans...  De nou el camí fins "l’Ibón Azul" pletòric, harmònic, suggerent...  El desnivell de més de 800 m. s’ha fet pregar, de manera q...