Venbariarismes

http://www.flickr.com/photos/inarell/ La mort no és un acte lliure,però ens ofereix la possibilitat de portar la vida a la consumació. Solament des de la mort podem dir que hem fet tal o qual cosa. Mentre vivim, les nostres opcions de llibertat sempre queden una mica “ penjades”, perquè ens desdiem de les coses , ens penedim, anem endavant, enrere... La nostra  llibertat no és absoluta,  ens ve possibilitada per una cosa tan poc lliure com la mort. La vida i la mort se’ns imposen. Tampoc podem decidir si volem ser estimats o no. Déu abans de nosaltres, ja ha decidit  fer-ho.  Solament acceptant la presència de la mort a la vida, podrem acceptar la vida dins de la mort. El temps no és un simple devenir, sinó un kair o s. Encara que caminem cap a la mort, no hem estat pas creats per a la mort, sinó per a la vida. L'autèntic problema a resoldre no és quin sentit té la mort, sinó quin sentit té la vida. A la vida el fonamental és pode...

Després de molts anys de tu amb tu, de jo amb tu, de tu amb mi i de mi amb mi, ahir quan la nit ens va adormir amb la seva calidesa, em vaig adonar de com m’agrada ser al teu costat al cap del dia. No és solament el que sento i el que crec és el que sé i el que he sabut a poc a poc, després de dies i de nits després de vespres ,migdies i matins, després del malson i del sol, a totes hores, persistent i present sempre el teu nom... Cada tros de mi t’estima a tu, despert o quan somia i encara que no ho faci sovint, tot i que ja ho saps, deixa’m que et digui com m’agrada tenir-te al meu costat al cap del dia Glòria Vendrell i Balaguer Abril 2012

http://mayzindel.blogspot.com.es/p/painting.html Un dia, un professor de filosofia va començar la seva classe prenent una gerra gran   i buida que va anar omplint amb pilotes de golf. Va demanar als seus estudiants si la gerra estava plena, i els estudiants van respondre que sí. Però el professor va agafar una caixa de boletes i les va buidar dins de la gerra. Fent uns petits moviments , els espais buits entre les pilotes de golf es van anar omplint amb les boletes. El mestre va tornar a preguntar als estudiants si la gerra estava plena i ells van respondre que sí. Seguidament el professor va buidar una caixa amb sorra dins de la gerra. Va sacsejar la gerra i òbviament la sorra va omplir tots els espais buits que havia entre les boletes. El mestre va tornar a preguntar als estudiants si la gerra era ben plena, i tots van contestar que sí. Finalment el professor va afegir dues tasses de cafè dins de la gerra que hi van cabre perfectament ... El professor...

fotografia de l'Anna Bosch Cada any, després de la primera lluna plena de la primavera, puntual com el rellotge que em desperta cada matí, arriba la pasqua tenyida de flors i del groc de l'esperança. La història no és cíclica com alguns pensen, sinó lineal, així que quan de nou, any rere any retorna la Pasqua florida de desigs ocults que apunten la plenitud sempre insatisfeta, per una banda penso que " dayenu" ( que ja en tinc prou), però per altra,  un remolí d'insatisfaccions agosarades es remouen de tal manera, que no puc per més que vull, que esperar una nova i que no la mateixa Pasqua, convençuda de que tornarà a arribar  distinta i renovada, però puntual, com el rellotge que em desperta cada matí, tenyida de flors i del groc de l'esperança. Glòria Vendrell i Balaguer Pasqua del 2012

fotografia de l'Anna Bosch Deixa que el son s'adormi una mica que reposi en silencis petits no sigui que passi de pressa el somni que tinc, no sigui que es trenqui a bocins Deixa que les roselles bressolin la son que el seu vermell fràgil es fiqui on no hi arriba ningú no sigui que passi de pressa el somni que tinc no sigui que es trenqui a bocins Deixa'l  que dormi Glòria Vendrell i Balaguer Abril 2012

"Els seus deixebles de moment no ho van comprendre, però quan Jesús fou glorificat, van recordar que li havien fet allò que l'Escriptura deia d'Ell " Joan 12,16 A cop d'anys i de tradicions, que passen de pares a fills i de generació en generació, es van mantenint algunes formes, que desdibuixades del seu sentit original, acaben sent solament " icones folclòriques ". Te algun sentit mantenir-les ?... la veritat és que no sé que contestar. Per una banda mai he descartat la possibilitat de que el sentit ocult, que rau en el ser de les coses, que un dia pugui treure el cap una micona i ser susceptible de coneixement i d'experiència. Però per altra, em sap tan de greu la supercificialitat i la ignorància ! Reivindico que tota superficialitat, per se , està íntimament lligada a una realitat profunda i reivindico tenir el coratge i la força de descobrir-ho! Així doncs, viure en un mar de " icones folclòriques" o de...

Van arribar les vacances de Pasqua i va arribar també l’esperat dia del Petit Circ de Pasqua , que cada any venia a la ciutat . La senyora Abrilina frisava per veure l’espectacle. Quan va sortir el presentador negre, ella va començar a aplaudir tota emocionada. El presentador negre va anunciar el trapezista, el pallasso, el músic, el mag del coixí i el cavallet blanc. Entraven a l’escenari un per un, i saludaven al mig dels aplaudiments de tothom. Però sempre s’oblidava de presentar el conillet de dins del barret del mag. -           -  Que comenci la funció!!!!! – va cridar el presentador negre Passaven els minuts , els minuts, els minuts.... i l’escenari restava ben buit.... no sortia ningú !!! Finalment i després de molta estona, el presentador negre va sortir de nou, tot compungit, i va dir que per una estranya raó, tots els personatges havien desaparegut misteriosament. Ningú entenia què havia passat. ...

Ja és a punt, ja arriba, la primavera, carregada de cola, de grapes i  tisores ,  de  cartolines i de retoladors : El sol solet està content i ens mira. El pardal i la papallona parlen de coses i s'expliquen  tot el que els ha  passat aquest hivern. L'abelleta somicona, es belluga a cop de ratlletes alades. I les flors , tan boniques com sempre, agraeixen als nens els seus colors. La primavera ja arriba  dins d'una jardinera menuda,   feta de verd  de paper i  de palets de punxa. Glòria Vendrell Balaguer

" Dios, el domingo si me miras cuando esté en la iglesia, te enseñaré mis zapatos nuevos " Pedro ( 7años)

Dado que el prestar oído, considerado por parte del hombre, debe contar igualmente con el silencio de Dios, la manifestación de Dios por si mismo, es a este respecto, una gracia imprevisible e indebida (…)  La percepción del silencio de Dios es también una respuesta que hace razonable el acto de atender, ya que también mediante el silencio de Dios, mediante su actitud reservada y negativa, puede el hombre ser lo que está llamado a ser necesariamente : espíritu personal, finito e histórico ante el Dios personal infinito y libre (…)  Incluso presuponiendo que Dios se calle, el hombre percibe una Palabra de Dios : su silencio. Y aún en este caso, la última actitud existencialmente decisiva del hombre, consistiría en inclinarse ante este Dios silencioso y así el hombre sería en cierto modo teólogo de  una declaración histórica .                                     ...

fotografia del Joan Pau Inarejos i Vendrell Una actitud que prescindiera de la trascendencia sería tan falsa como una trascendencia que olvidara el mundo

Pau petitó de galtones dolces ullets de estrella cuixetes de mel i mató Pau petitó de mitges paraules que enceten converses llargues que solament entén el llenguatge del cor Pau petitó, però gran d’alegries petit per fora i gran per dintre petit de cos i  gran d’amor Pau petitó  de galtones dolces ullets d’estrella cuixetes de mel i mató .................. (la teva iaia que t'estima  molt) Glòria Vendrell i Balaguer   Març del 2012

Bell i lliure és el teu amor, com les caderneres, com les llàgrimes que alleugen, com les tendreses que brollen  de dins. Bella i lliure és la teva veu, com la paraula secreta, com el poema del cor, com el segell que obre el llibre de les coses mai dites. Sortosament ets bell i lliure, més que res i que ningú. Solament a la teva vora  floreixen les flors petites i callen totes les pors. Bella i lliure és la meva vida i ho sóc jo, quan per l’escletxa de la porta, hi passa la teva ma i en el misteri de la nit, el teu tacte silent em sedueix i em captiva. Bell i lliure... Glòria Vendrell i Balaguer febrer 2012

Són moltes i diferents:  cares d’alegria, de dolor, de sorpresa, de indignació, de dubte, de por, de paciència de indiferència, cares joves , ingènues, cares madures, experimentades, cares  de llum, cares que miren, cares que escolten, cares que veuen, cares que pregunten, cares, cares, cares.... Però no carotes. No m’importa ensenyar les meves cares, encara que en siguin moltes, perquè totes elles són jo, però les carotes són una altra cosa.  A mi no m’agraden les carotes. Ni les de cartró ni les de debò. Ni les de la pell ni les de l’ànima. Al darrera de tota carota hi ha un engany, un dissimuli, una aparença irreal  i una voluntat de no mostrar . Això és el que tenen les cares, que no ens permeten mentir. Són com són, boniques o lletges, però sempre són veritat. Les carotes ens fan invencibles, però esquerps i distants. Les cares ens fan vulnerables però a l'hora susceptibles de ser estimats. Glòria Vendrell i Balaguer Febrer del 201...

Hoy es el cumpleaños del “ avi”, el segundo cumpleaños sin ti. No te preocupes que todo está bien. Sabemos que estás donde estás y que estás muy bien, Pero la verdad, es que a  veces nos gustaría saber mucho más. Como  hoy por hoy, ésto no es posible,  mientras llegue el día del reencuentro, hacemos todo por quererle como lo hubieras hecho tú, hacemos todo por agasajarle como lo hubieras hecho tú, hacemos todo por cuidarle y consolarle, como lo hubieras hecho tú, hacemos todo para que sea feliz, en la medida que se puede,  que es corta, aunque suficiente. Hoy cumple ochenta y dos  y a pesar de tu ausencia,  que de tanto en tanto le humedece  los ojos,  nos parece un abuelete afortunado. Te queremos iaia. Te queremos avi. Glòria Vendrell i Balaguer febrer del 2012

Quan parlo de la creença en Déu, parlo també de la creença en la seva gràcia, que vol dir del seu do d'amor radical i absolut, perquè parlo d'una creença que no es queda en el discurs teològic-intelectual, sinó que necessita fer-se experiència.  Dit això, m'agradaria molt que aquests vuit punts servissin, no solament per a pensar una mica, sinó també per a fer-los experimentalment propis: 1.- L’agnòstic pretén que el discurs cristià sigui racional, però com que la racionalitat sempre es queda a les portes de la realitat, ja que solament pertany a una de les parcel·les del coneixement, cal oferir un discurs raonable i que no solament racional. Cal desemmascarar les falses apreciacions que tenim del fet de creure, ja que tota la nostra vida és plena d’actes de fe : · La creença en ser fills dels pares que ens han dit que ho són ( La majoria de la gent no ho ha comprovat científicament, perquè te prous indicis raonables de que certament puguin ser-ho...

La Maripeus estava una mica trista i cansada de que els seus amics i amigues se’n riguessin d’ella perquè tenia unes cames molt llargues i uns peus molt grans…  Aquell dia va decidir que ja n’hi havia prou i se’n va anar de l’escola ben avorrida, però amb l’esperança de trobar algú amb qui passar-s’ho bé. No va passar gaire estona, que distreta, es va ensopegar amb una cosa arrodonida i de color marró fosc.... - Carai! Si és una patata solitària- va pensar la Maripeus. - Què fas aquí al mig del carrer tota sola ? - M’he cansat de esperar que em fessin servir per fer el menjar a la cuina de l’escola... diuen que sóc massa lletja i amb la pell molt arrugada.... buff.... em dic Paquita patatona... i tu? - Maripeus, li va contestar la nostra amiga. Com que les dues estaven ben soles i ben avorrides, van decidir marxar juntes a algun lloc on poguessin ser de profit per algú. Quan estaven creuant la primera cantonada de l’escola, una veueta dolç...

fotografia del Joan Pau Inarejos Vendrell Benet XVI : Jornada de les comunicacions socials: Cuando palabra y silencio se excluyen mutuamente, la comunicación se deteriora, ya sea porque provoca aturdimiento, o porque por el contrario, crea un clima de frialdad; sin embargo cuando se integran recíprocamente, la comunicación adquiere valor y significado(…) El silencio es parte integrante de la comunicación y sin él no existen palabras con densidad de contenido. En el silencio escuchamos y nos conocemos mejor a nosotros mismos ; nace y se profundiza el pensamiento, comprendemos con mayor claridad lo que queremos decir o lo que esperamos del otro; elegimos como expresarnos (…) Del silencio brota una comunicación más exigente todavía, que evoca la sensibilidad y la capacidad de escucha, que a menudo desvela la medida y la naturaleza de las relaciones (…) El silencio también ayuda a discernir y a relacionar las situaciones que a primera vista parecen desconectadas ent...

La llum del dia trenca les nuvolades i el cel es tenyeix de porpra. Volem a Roma. Una de les set colines, la colina vaticana ens espera al matí i ens acomiada al capvespre.  Bernini i Michel Anggelo ens piquen l’ullet. Estels i cúpules, l’arbre i “ el nen “ .... i el blau de la tarda que enfosqueix.   La clau de Pere s’estén als nostres peus, com una catifa de llums,  encara nadalenques Al bell mig de la piazza Nabona, els quatre rius obren les goles i ens obsequien amb dolls d’aigua blavosa i groga.  El Tíber dorm mentre creuem el riu i el castell de sant Angel·lo  ens esguarda. Fulles daurades reposen plàcides i murmullen  paraules inintel·ligibles, que s’emporta la remor tèbia del vent Caravaggio ens ha mostrat el seu quadre : Mateu i el dit del Mestre en clarobscurs... com la tarda romana El Panteó monumental i esplèndid sempre em sorprèn, portentós i impertèrrit al pas del temps....

Des de molt jove he estat envoltada de nens : primer els fills, després nebots, fills d’amics i coneguts que no han deixat de passar per casa, ara un nét i des de fa uns anys, una classe de menjador plena de menuts que riuen, juguen,  ploren i  s’escridassen . Hom pensa que ens prenen temps i altres coses, però m’he adonat de que és just el contrari : creiem que hem d’ensenyar, educar, donar, oferir als nens.... i és veritat, clar que sí!  però si hagués de posar en una balança, tot el que crec que ofereixo i tot el que he rebut i rebo... no sé pas cap a on es decantaria la balança! He après a fer el pallasso sense complexos, a inventar històries llarguíssimes, que tenen finals diferents depenent del dia i de la situació, a crear personatges imaginaris que no hagués imaginat mai,  sense l’ajuda de tants ulls expectants, he après a somriure encara que no en tingui ganes, a gaudir d’un tros de paper, d’una mirada dolça, de cançons senzillíssimes... he aprè...