El salt del Pish

" Cantaré a Déu un càntic nou"... Així ha començat el dia amb el càntic de Judith dels laudes i la veritat és que ha estat del tot encertat. 

Hem decidit tornar al salt del Pish i al pla de les Artiguetes per poder tornar a gaudir del lloc que és deliciós i per les vistes imponents del massís de la Maladeta , abans d’arribar-hi. 

El Pirineu sempre és nou, la naturalesa és viva, la llum és diferent cada hora i cada moment, l’aigua que salta de la cascada és sempre corrent i inesgotable, la vista del massís varia depenent del dia i de l’instant etc, però sobretot és l’ull que mira el que actualitza perquè és sempre canviant , concret, lligat a l’ara i a l’avui.... passa amb totes les coses i amb les persones que estimem, que mai són iguals... és per tot això que és veritat que “el càntic d’avui és un càntic nou”

Després del poble d’Arròs i vorejant el riu Varradòs s’arriba al pla de les Artiguetes i al salt del Pish conformant ben bé l’epicentre de la vall d’Aran.

L’aigua que baixa de la serra de Sarcojada i dels Armeròs, aquí es despenja en dos trams i en una boirina de minúscules gotetes d’aigua que tot ho amara al seu voltant.

Diuen els llibres que és la cascada més imponent de la vall, com si tot es centrés en ella. A mi, més que veure-la, m’agrada sentir-la remorejar, baixar a la seva vora,  admirar la reverberació de colors que li fa el sol i notar la frescor que genera. M’agrada més caminar enllà i escoltar-la de lluny a la vista de les muntanyes més altes, m’agrada la molsa, les pedres que duu el riu. La cascada per a mi no és un lloc, sinó una música.

Des d’un lloc on sempre parem, crec que sempre em sorprendrà  la vista de l'Aneto, el pic d'Alba, el Mulleres, les Maladetes . L’espectacle és tan gran que fa créixer també per dins la mirada i a un li sembla que no té ni prous ulls ni prou cos per fer-la cabre.

Glòria Vendrell i Balaguer

29 juliol 2015