Venbariarismes

(...) per què el silenci és el lloc més adequat per a l'oració i la pregària? per què el silenci és la matriu fecunda de la paraula? tal vegada, perquè és condició de l'escolta i de la proximitat ?... els rius més grans són els més silenciosos. El silenci, és efectivament, un exercici de sortida i d'accés. De sortida del que tapa i d'accés a la serenitat i a la calma. De sortida del soroll i de les notícies tòpiques i insignificants i de troballa de les engrunes de l'excel.lent. (...) aquest silenci que acompanya i que consola és la primera paraula (...) " pau i bé" ( salutació franciscana), no són conceptes abstractes, sinó l'expressió que al.ludeix al mateix que tota paraula de la mare-xiuxiueig amorós- amb la qual s'embolcalla el nadó ,a tota paraula silent  i ubiqua de l'amic i també acollidora, i a la paraula del mestre : com es podria ensenyar sense acollir ?   (...) la paraula fa d'abric i el text és com el teixit, si és bo acaro...

Li vaig sentir a dir fa uns anys a un professor, i sovint hi penso : “Com li podem explicar a un cec de naixement com és el color verd? A tot estirar, el millor que podem fer, és fer analogia. Si li donem una explicació física del color verd: “ un fotó que…” no li expliquem res.  Li podem fer tocar una peça de setí i preguntar-li quines sensacions té. Ell possiblement respondrà “ que és gratificant” que és suau” “ que és agradable al tacte” ... I li respondrem, que el que el color verd provoca en nosaltres , els que sí que veiem, és una cosa SEMBLANT al que ell percep, quan toca la peça de roba fina. Probablement el següent que faria el cec seria preguntar-nos: “ ah! Ja ho entenc! Llavors, quant pesa i com és de llarg el color verd ?” …. Es veu molt clar que són preguntes inadequades. Els colors estan fora de l’abast de percepció del cec.  D’una manera semblant, és com ens posem nosaltres davant de Déu : “ com és? “ “Com n’ és de gran?” “ Com n’és de bo? “ ..........

 L'Apocalipsi  Si el mite en realitat el que fa, és donar forma als temes més sublims , obscurs i inefables de la realitat humana, en relació a tot allò que no te respostes clares i òbvies, està clar que Déu, que realment vol comunicar-se amb nosaltres, no té cap  problema en utilitzar els nostres esquemes mítics, per tal de revelar-se a nosaltres com un Pare amorós.  La realitat divina és tan radicalment diferent a la realitat humana, que la possibilitat d’una trobada és del tot impossible, si no fos perquè Déu ha renunciat al seu rang diví, i ha iniciat una kenosi en el nostre temps i en el nostre espai. Ell que no té ni espai ni temps, ha volgut, per amor, donar-se a conèixer, utilitzant el que era més fàcil per a nosaltres: assumint la nostra corporalitat i les nostres expressions. D’una altra manera no hagués estat possible.                      ...

" Si treus de casa teva tots els jous i no assenyales amb el dit per acusar,  si dónes el teu pa als famolencs i satisfàs la fam dels indigents, llavors la teva llum s'alçarà en la foscor, el teu capvespre serà clar com el migdia. En tot moment el Senyor et conduirà. En ple desert saciarà la teva fam, et farà fort i vigorós i seràs com un hort amarat d'aigua, com una font que mai no s'estronca "   Is. 58 9b-11   Quan les forces se m’acabin i quan en la son, els ulls es tanquin… vine caminant entre la nit: tapa’m, no sigui que el fred m’espanti massa, i no pugui alçar-me del llit cobreix el meu cos d’esperança i abraça’m amb llaços de lli Quan el verí del dubte i el fantasma del no-sentit, s’insinuïn des de la porta de la meva cambra tancada, obre totes les finestres que ignoro perquè pugui entrar el que no se, però que espero, i així no poder fer altra cosa, després de mirar-te i contemplar-te, que donar-te el meu equipatge pesat, i amb tot el meu cor, bes...

Imatges cedides per l'Anna Bosch Són belles perquè sí, tant si les mires com si no les mires. No tenen altre funció que la d’alegrar la mirada d’algú , algun dia, en algun moment, d’alguna manera, encara que sigui un instant... són així de simples. Són fràgils, com la bellesa efímera, però el que transmeten, ni és efímer ni és fràgil. Són així de contradictòries i de suggerents. Tenen els colors de la vida :  es tenyeixen del groc del món, del blau del mar, del gris de les tardes, del verd del bosc, del vermell de l’amor, del taronja de la tendresa, del lila de l’encís, del negre de la nit, dels marrons de la terra humida, del rosa de la timidesa i   del blanc de les estrelles... Són així de boniques. Es deixen bressolar pel vent i si es trenquen no ploren.  Quan cauen a la mare terra, s’adormen en un dolç son, fins que un nou brot les desvetlla... i ningú se n’adona. Són aix...

" Que el  Senyor ens concedeixi, la fortalesa per fer les coses que depenen de nosaltres, la serenitat per acceptar les coses que no poden canviar, i la saviesa per apreciar la diferència " Sant Francesc d'Assís

Hi ha un espai gran entre Tu i jo un espai gran entre les coses que són i les que ploren. Hi ha un penya-segat que ens separa i un vertigen dolç  que ens apropa. Hi ha un misteri de mort que fa un forat negre dins nostre, però hi ha també una finestra de sol, que tomba i desperta, que canta i consola. Hi ha un gegantí de paraules, que s’emporta totes les que troba, però hi ha nans que les roben als gegants i les bressolen. Hi ha somnis inacabables i bells projectes que en els somnis acaben. Hi ha marques en la pell que no s’esborren i pells desdibuixades per les marques Hi ha amors que fan mal i mal d’amors que  enamora Hi ha un espai gran entre Tu i jo, que fas petit quan el toques. Glòria Vendrell i Balaguer Setembre del 2010

Van venir de puntetes, però la porta era oberta i a poc a poc la casa s’omplí Van arribar indefensos i petits però les mans eren grosses i els braços de fil. Van portar paraules i enigmes, però trobàvem respostes en el llindar de la nit. Van néixer d’entranya tendre i d’entranya tendre han sortit. Glòria Vendrell i Balaguer Estiu del 2010

"No se trata de decidirse por un creacionismo que se cierra completamente a la ciencia ,o por una teoría de la evolución que disimula sus propias lagunas ,y no quiere ver las cuestiones que van más allá de las posibilidades metódicas de las ciencias naturales. De lo que se trata es de esta interacción recíproca de diversas dimensiones de la razón, en la que también se abre al camino hacia la fe". ... Benet XVI

Despunta el fruit verd de la figuera, les vinyes florides escampen perfum Aixeca't amiga meva bonica meva i vine! coloma meva en les escletxes de la roca en els amagatalls dels espadats, fes-me veure la teva cara, fes-me sentir la teva veu del llibre del Càntic dels Càntics

“Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: --Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: "Cedeix-li el lloc", i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: "Amic, puja més amunt." Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit. Després digué al qui l'havia convidat: --Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja q...

"¿ Qué dónde está el cielo hija mía? Los sabios nos dicen que está más allá de los límites del nacimiento y la muerte, que no turba el ritmo del día ni de la noche, que no es de este mundo. Pero tu poeta sabe, que esta hambre eterna del cielo, lo es de tiempo y espacio, que el cielo se esfuerza constantemente por nacer en el polvo fructificador. El cielo es realidad en tu dulce cuerpo, hija mía, en tu corazón palpitante. El mar está batiendo sus tambores de alegría y las flores se ponen de puntillas por besarlo, porque el cielo ha nacido en ti, en los brazos de la madre tierra. Rabindranath Tagore " La senda es mi desposada. Ella me habla bajo mis pies todo el día, y canta a mis sueños la noche entera. Mi encuentro con ella nunca comenzó. Al rayar cada día, principía infinitamente, renovando su verano en flores y canciones nuevas; y cada nuevo beso suyo, es su primer beso para mi. la senda y yo somos amantes. Yo me cambio por ella el vestido cada noche, y dejo el estorbo hara...

La gloria de la familia es su fecundidad. Que un hombre y una mujer se una para ser felices y satisfacer sus pasiones no entraña ninguna nobleza especial, pero que una sus vidas en vistas a una obra que los trasciende, poniendo en el mundo a otros hombres que continuarán la tradición que ellos a su vez recibieron de sus padres, y que el fin de su matrimonio consista en la creación del ambiente mas favorable al nacimiento y educación de los hijos, eso da al matrimonio una nobleza tal, que ennoblece a los que a él se consagran. Las familias numerosas contribuyen a la unión de los esposos y a la educación de los hijos. Esto es discutido por algunos sociólogos, pero para demostrarlo reproduciremos las conclusiones de algunos estudios científicos al re...