La Novetat de Jesús de Natzaret

 L'Apocalipsi 

Si el mite en realitat el que fa, és donar forma als temes més sublims , obscurs i inefables de la realitat humana, en relació a tot allò que no te respostes clares i òbvies, està clar que Déu, que realment vol comunicar-se amb nosaltres, no té cap  problema en utilitzar els nostres esquemes mítics, per tal de revelar-se a nosaltres com un Pare amorós. 

La realitat divina és tan radicalment diferent a la realitat humana, que la possibilitat d’una trobada és del tot impossible, si no fos perquè Déu ha renunciat al seu rang diví, i ha iniciat una kenosi en el nostre temps i en el nostre espai. Ell que no té ni espai ni temps, ha volgut, per amor, donar-se a conèixer, utilitzant el que era més fàcil per a nosaltres: assumint la nostra corporalitat i les nostres expressions. D’una altra manera no hagués estat possible.

                    

L’encarnació és una novetat i una bona notícia per a nosaltres però de la mateixa manera també és un risc : 

1.- És una novetat per la manifestació de Déu. És una bona notícia perquè suposa respecte a la nostra llibertat. Una revelació encarnada no és una evidència. Una evidència no la podríem pas refusar. L’acceptació de Déu no és una acceptació científica i racional, tot i que sí que és raonable. L’encarnació deixa marge a la pròpia llibertat. Poder creure o no, no està subjecte a motius evidents. El misteri diví no s’empetiteix per aquesta circumstància, ans al contrari , es fa més gran.

2.- L’Encarnació també és un risc, perquè suposa materialitat i per tant, fragilitat i pobresa. Precisament el que més ens costa d’assumir és la nostra corporalitat, la corporalitat de l’Església i en última instància, la corporalitat de Déu.

Les nostres veritats no són abstractes . No hem estat seduïts per cap doctrina encisadora. El cristianisme no és una filosofia que ens agradi i a la qual ens hi apuntem. La nostra veritat és Jesús de Natzaret . Hem estat seduïts i captivats per Ell, que és una persona i no pas una ideologia. Hem estat cridats per Jesús de Natzaret, que va néixer entre els jueus, que va viure al si d’una família, que pregava al temple, que treballava de fuster, que va fer seus els esquemes socials i la mentalitat del seu temps, que es va vestir segons els costum de l’època i que va desestimar la seva condició , deixant que el matessin com un malfactor.

Tota la història de salvació, des del inici és plena de noms de persones concretes, de gestes personals, de quotidianitats , d’històries i d’historietes. Tenim un Déu encaparrat en donar-se a conèixer i a vegades em fa una mica de por que nosaltres ens encaparrem en retornar-lo al seu espai diví, inaccessible, inefable... Si desencarnem la novetat evangèlica, perdem allò més genuí  que se’ns ha regalat.  Convertir el cristianisme en una gnosi, en una mena de gnosi o en  una pseudo-gnosi, és un perill que ens ha acompanyat sempre i que no podem obviar. És del tot necessari afrontar-ho i no donar-li l’esquena.

Situar el fet pasqual al bell mig del llibre de l’Apocalipsi és tocar el moll de l’os.  L’esperança apocalíptica rau en la resurrecció de Jesús. L’anhel d’ esperança expressat en els mites de totes les cultures, pren força en l’Apocalipsi de Joan , però troba el seu sentit profund i definitiu,  a la llum de Jesús, “ressuscitat d’ entre els morts “. Aquesta és la  més absoluta i radical,  de totes les esperances.

 Glòria Vendrell i Balaguer

octubre del 2010