Venbariarismes

Sé que encara éreu dos embrions, i sé també que per alguns potser solament éreu un grapadet de cèl·lules, tant se val que pensin, perquè jo crec en la Vida en majúscules, la que hi ha més enllà de les aparences i la que no té segell de caducitat. És per això que us estimo, encara que hàgiu estat com un sospir en el ventre d'elles. Heu passat per la vida en un instant ben curt, però el suficient per saber que no soc iaia de deu, sinó de dotze. No per casualitat teniu els noms que us han posat: Blai que significa «balbucejant» recordant la petita vida que comença i Emmanuel què significa «Déu amb nosaltres». Les casualitats no existeixen. Glòria Vendrell Balaguer Febrer 2025

El romànic sempre és una grata sorpresa, en aquest cas el de Vilalleons que no coneixia i el de santa Eugènia de Berga que sí que esperava, però que no coneixia. El tema és recurrent perquè entre altres coses, acaba de sortir a la venda el llibre del Joan Pau «Amb ulls de romànic». No sé si tinc ulls de romànic o no, però sí que sé, que no sé que té que m'enamora, m'extasia, m'embadaleix, m'inspira, em fa sentir bé, m'arrela a la terra i em fa una mica més comprensible la fe de la història. I em passa això, tant si és una joia coneguda, com el romànic llombard de santa Eugènia de Berga, com si és una troballa inesperada, com el romànic atàvic de Vilalleons, envoltant de silenci i encisat per les olors i les boires matineres. Amb raó diu el meu fill en el seu llibre que tot comença amb uns ulls ben oberts, ben esbatanats, que per encetar viatges, aventures i llibres, convé ser tot ulls, com els serafins multialats del romànic o l'al.lucinant anyell de Déu, amb le...

De nou en temps de Nadal, hi ha petites i sobtades sortides que fan més bonica la vida, la de cada dia i la que s'escriu amb majúscules. Aquesta d'avui ha estat la del santuari del Puig de l'Agulla, que tot i pertànyer a les Guilleries, sembla més Osona que no pas altra cosa. De fet, és un balcó a la Plana de Vic, a la silueta imponent del Collsacabra i a les allunyades crestes pirinenques del Ripollès i del Berguedà, ara nevades. Situat municipalment a sant Julià de Villatorta, però en realitat diria que més a prop de Vilalleons, com en tantes altres contrades, és el lloc de la troballa d'una imatge de la marededeu, segons una llegenda del s.XV, per part de l'ermità Ramon Ferrer. L'ermita va ser destruïda per les tropes franceses el 1654, reconstruïda de nou va tornar a patir danys significatius durant la Guerra Civil Espanyola. Actualment, el santuari que és al costat d'una antiga font que suggereix calma de la bona, continua sent lloc de pelegrinatge, de ...

En el camí boscós de Vilalleons al santuari de Puig de l'Agulla, m'ha sorprès veure tants i tants bolets de soca, adherits als troncs dels arbres vius, però també als troncs morts i abandonats al terra humit. Crec que mai havia vist una concentració tan gran d'aquests ganoderma lucidum i també d'altres. Són realment bonics i sorprenents.  Són bolets que poden viure parasitàriament en el tronc viu, alimentant-se dels nutrients que extreuen de l'arbre en què viuen. Però el que em crida més l'atenció, és la necessària i important funció que realitzen els bolets sapròfits, els quals, alimentant-se de la fusta morta, retornen al medi natural els nutrients que hi ha en el tronc i a les arrels dels arbres que han mort, en un cicle interminable de mort i vida. De nou i com sempre, la natura ens alliçona: 1. Tota vida és digna, fins i tot quan aparentment no ho és, perquè sempre dona fruits, potser no els esperats, però fruits sempre.  2. Quan sembla que la vida està aca...

    En temps de Nadal, anar un dia qualsevol a fer quilometres i arribar a Brunyola, ha estat com un petit miratge, més quan no t'ho esperes, més quan el dia és nítid i amable i més encara quan arreu ressona allò "del verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres". En dies com avui, amb l'agraït sol d'hivern i el fred del matí, contemplant la petita església parroquial de sant Fruitós, amb el seu portal adovellat, adossada a l'antic castell, del qual n'aprofita una de les seves torres, he pensat que és un regal viure, un regal tot el que se m'ha donat i un regal poder veure petiteses tan belles, impregnades de l'eloqüent silenci de Nadal. Glòria Vendrell Balaguer Desembre 2024 E

Després de consultar algunes fonts, però especialment després d'haver-hi estat amb la família anglesa i de llegir (traduint amb el Lens) els panells explicatius escampats pel parc, puc dir que Staunton Country Park és una zona verda històrica situada a Hampshire, Anglaterra. El parc inclou una granja ornamental, un llac, estructures decoratives, un laberint, les marques al terra del que va ser en el seu dia una gran mansió, un jardí emmurallat i hivernacles. L'any 1820, un cop adquirit (no sé a qui) per Sir George Thomas Staunton, un polític i botànic de l'època, la veritat és que el va transformar en el que avui podem veure. Després de passar per les mans de diferents propietaris, en l'actualitat i des del 1987  és un parc públic per a gaudi de qui hi vulgui anar. Doncs abans de Nadal hi vam anar nosaltres, acompanyats d'ell i elles. Un lloc realment encisador, on fins i tot els troncs dels arbres i els bolets amarats a la seva fusta hi tenen el seu lloc d'enca...

  Salo, Que el cel s'obri per a tu aquest matí Que ell i Ell, que t'esperen, ja siguin amb tu Que el fred incipient de l'hivern que s'ensuma  no congeli el teu record tan potent Que m'hagués agradat veure't un últim moment... Però ens veurem de nou, en el cel teu que també és el meu  perquè al capdavall és el mateix Salo lluitadora, Salo autèntica, Salo estimada,  que siguis feliç No crec en l'atzar, i per això sé que no és casualitat  que hagis marxat el primer diumenge d'advent. Glòria Vendrell Balaguer 2 desembre 2024

  Moltes fulles amigues havien caigut de l’arbre. Amb el vent i les fortes pluges, no s’hi va poder fer res. Esclafits, torbonades, cel grisenc obrint finestres a banda i banda i l’aigua anhelada que s’havia trastocat. Amb el nou dia va estirar-se tant com va poder sobre la tija seca de tardor i va veure un rastre de mort en el sòl. Malgrat tanta pena fonda, va agrair adonar-se que no era sola, altres fulles esgrogueïdes com ella eren a prop, amb el blau del cel fent capçada.   Plor i dolor, molt. Glòria Vendrell Balaguer Novembre 2024

La meva mare que té alzheimer, a la nit es desperta sovint demanant pel seu pare o per la seva mare, que evidentment fa anys i pams que van morir. A vegades és solament un murmuri, un sospir... però a vegades és un lament, un desconsol i no és gens fàcil tranquil·litzar-la. Encara que la meva mare tingui les neurones trasbalsades, el que ella fa, en realitat és més rellevant del que pugui semblar a priori, i jo que soc de mena de rebuscar sentit a les coses, em vaig adonar que la seva demanda és també la meva i la de tota persona. Necessito saber que la meva vida no és una casualitat, que no estic sola en el món, malgrat la meva gran família, necessito tenir la certesa que la vida m'ha estat donada, que res és absurd, necessito en definitiva un pare i una mare, però no la mama que està malalta d'alzheimer i el papa de cor feble i cansat, sinó que és una altra paternitat i maternitat transcendent la que necessito com a primera cosa, la que em dona seguretat, la que em comunica c...

 . Quan passis per allà no t'oblidis de recordar i quan no hi passis també Quan la llarga tasca de l'any t'enterboleixi, no deixis que pugui amb tu Quan et sembli que estàs sol, no és veritat Quan els enyoris, deixa que t'enlluernin les boniques llums que has viscut Quan et costi, t'afeixugui, t'inquieti… no la perdis, la pau No és cap cabòria ni cap utopia Ho hem celebrat a cor endins i a cor enfora aquests dies Glòria Vendrell Balaguer La Bruna 2024  

El Convento de san Francisco, la Alameda, la Basílica de Santa María la Mayor, las ruinas de santo Domingo, el Santuario de la Virgen Peregrina, el Ponte do Burgo, la Plaza de la Herrería, la Plaza de la Leña, la Plaza de las cinco Rúas, la Plaza da Pedreira, el Mercado de Abastos... tot això és Pontevedra, però evidentment no solament això. És també pas del camí de sant Jaume, que no és poc, és capital de las rías baixas per ser a la vora del riu Lérez en un estuari que forma la ría de Pontevedra, lloc d'estada de grecs i de romans, abandonada per la corona de Castella però formiguer socio-cultural des d'abans de la guerra civil espanyola.  L'hem visitat i hi hem passat força vegades en l'anar i venir d'aquest juliol pelegrí. És bonica. M'ha agradat anar-hi. Hi ha moltes coses boniques que no saps que ho són fins que t'hi apropes, passa també amb tantes altres coses quotidianes que ens envolten... solament cal un moment de calma i una mirada atenta per adon...