diumenge, 27 de maig de 2018

Noarre i mirador de Corbiu


Ha estat una sorpresa total, primer perquè era un indret totalment nou per explorar i segon perquè ha estat un dels llocs del Pirineu que guardaré i retindré en la memòria com un encontre captivador, encisador i impagable. 

Imagino que hi té molt a veure l'època de l'any en que estem, on l'aigua raja a dojo a cada pas , on la neu encara fa més boniques les muntanyes, on el verd sobresurt, on les flors competeixen per color i per tendresa, on són més evidents els cants dels ocells... segurament per tot això, però sigui pel que sigui, la veritat és que les Bordes de Noarre ,les seves cascades, el camí... han deixat petjada fonda. 

Noarre i les bordes situades a l'entorn van ser utilitzades pels soldats republicans per guardar-hi material. Va ser important el seu valor estratègic perquè es troben prou lluny de Tavascan i ben a prop de la frontera. Avui en dia però i pel que sembla, són d'ús particular. Són rústicament boniques, però el millor és el mestissatge amb el que l'envolta, la simbiosi amb les pastures, la companyia del riu que s'obre en molts llits, l'amalgama amb el color de la roca, l'aiguabarreig amb la muntanya...










 






També ha deixat petjada fonda el Mirador de Corbiu. Allà dalt és com si no n'hi hagués prou amb els ulls, com si el que es mostra volés parlar sense paraules, com si el cel s'encabís dins les valls que ens envoltaven, com si els més de 2800m del pic de Certascan s'enfilessin enlaire.







A la vista del port de Tavascan tapat de neu, se'm fa present el dolor innocent i gèlid de tants jueus que fugint de la barbàrie de la guerra, van poder salvar-se per l'acollida que va oferir la gent de bona fe de la vall.

Finalment, com gairebé sempre, hem acabat fent més  temps i més distància del que estava previst, però paga tant la pena!

Glòria Vendrell i Balaguer
maig 2018

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada