La Vida és un do

Hi ha coses, que passi el que passi i passin quan passin, malgrat diguin el que diguin, de per si són alegria.

Li vaig sentir dir a un professor de bioètica, que la Vida és quelcom més important del que pensem : quan  es produeix la vida en el si de la mare, encetem un procés que no te caducitat. 

De la mateixa manera que el raig de llum té una direcció definida i que malgrat canviï de forma i de direcció, i per tant de percepció,  a partir de que entra amb contacte amb l’aigua o una altra cosa,  tot i així, continua essent un halo de llum i es va reflectint successivament en un viatge sense fi,  doncs de la mateixa manera és la Vida, que des de la seva gènesis inicia un procés meravellosament canviant i sorprenentment inacabable.

Vida i alegria són gairebé la mateixa cosa. Si més no, van de la ma. Quan agafen camins aliens, és que alguna cosa no funciona.

Potser passa que a vegades  pensem la Vida i l’alegria,  en termes de conquesta, la qual cosa ens pot portar per camins feixugament responsables, tant feixugament responsables, que també a vegades acaben en irresponsables, per la incapacitat d’assumir coses que no estan al nostre abast.

La Vida i l’alegria no es poden guanyar, com qui guanya unes oposicions. Un dels millors descobriments que he fet, ha estat precisament adonar-me que ambdues coses, són primer i abans que res, un DO.

I els regals són regals, tal com vinguin i en el moment que vinguin . I ens provoquen alegria, perquè al darrera del regal hi ha algú que regala. Mai un regal pot ser una càrrega !

Alguns diuen que el que importa és la qualitat de vida, però quan es parla de qualitat de vida, entenc que parlem de les crosses i crossetes que li posem a la Vida i que no dic pas que no siguin necessàries, però el que vull dir va molt més enllà d’aquests paràmetres. 

Parlo de la Vida que se’ns ha regalat i que ens fa SER.  De fet , la majoria de les coses que “hem guanyat” si li podem dir així, no deixen de ser insignificants, al costat de les coses , i no poques, que hem rebut gratuïtament.

Qui guanya alguna cosa per a si, te por de perdre-la perquè li ha costat molt d’esforç aconseguir-la, però qui rep alguna cosa d’algú, de l’única cosa que te por,  és de deixar de ser capaç de rebre.

Dic tot això perquè la propera tardor seré iaia d’algú que no conec encara,  però que viu ja, en el si d’una mare que també és filla i que en el seu dia, també va rebre el do de la Vida, en un cicle inacabable de Vida que genera Vida.

Malgrat el que alguns diguin i pensin, estimo ja amb tendre delícia, aquest munt de cèl.lules menudíssimes que bateguen i que lluiten, per fer-se  un lloc, primer en el ventre de l’Anna, després en els braços dels seus pares, després entre tiets, tietes, avis, iaies, besavis i besàvies , després en el món i després més enllà del món...

...Encara no puc mirar-te, ni acotxar-te, ni acaronar-te, ni besar-te... però diguin el que diguin, sí que puc estimar-te !

Glòria Vendrell i Balaguer

Abril del 2011