Venbariarismes

Havia una vegada un país que no tenia princesa i li van demanar a Sant Jordi que els ajudés a trobar-ne una. Van enviar missatgers per totes les contrades, demanant a totes les noietes que volguessin ser princeses, que es presentessin al castell de la ciutat gran del país. La primera que hi va anar va ser una noieta molt bonica, que es deia Agnés : les galtones li brillaven com maragdes , la seva pell era rosada , tenia els ulls grans com ametlles i una boqueta de pinyonet que feia delir. Sant Jordi li va dir que calia la prova, de passar un dia al castell, per saber si tenia o no tenia, cor de princesa. L’endemà, quan es va llevar, l’Agnés va anar , corre que corre, fins la cuina, per veure que hi havia per esmorzar, i tant bon punt la va veure la cuinera, que estava fent xocolata desfeta, se li va tirar al coll per fer-li dos petons: - Vine cap aquí xicoteta bonica.... aixx..... a veure si seràs tu la nostra princesa! - Ai no em petonegis!!! Que m’embrutes la cara

Havia una vegada un país petit que vivia  en pau i harmonia: cada cosa era al seu lloc, tothom sabia el que havia de fer, el sol lluïa cada matí sense escatimar cap raig de llum i la gent era feliç. El rei en tenia prou amb que la gent del seu país estigues contenta de viure-hi. Passava tan desapercebut que molt pocs sabien que existia, ni ell ni el seu castell , on hi passava els dies al costat de la seva filla que tenia un nom estrany : "princesa del cor endins ".  El castell i tot el país l'havia construït ell mateix amb les seves mans, però tampoc ho sabia quasi ningú. De fet a ell no li importava gens ni mica, era tan bonic el seu país ! i tant feliç la seva gent ! Però va passar el que el rei no hagués volgut mai : el drac ferotge que rondava la terra feia temps, va acabar trobant el camí del petit país, i va omplir el cel de foc i les cases d'ombra i la gent de por... La princesa del cor endins va ser la primera víctima. El drac sa

" Un gran silenci embolcalla la terra " forma part del text d'un autor anònim parlant d'avui Dissabte sant. El tridu pasqual és Divendres, Dissabte i Diumenge, però la religiositat popular ha fet molt èmfasi en el Divendres, ha deixat molt petit el Diumenge i ha oblidat gairebé del tot el Dissabte , el dia de la "Sepultura" i del silenci, del gran silenci. Cada any escolto el meu rector parlar de la importància d'avui i no me'n canso perquè hi ha alguna cosa en aquest dia que em toca molt endins. Jo que sóc filla de la societat de les impaciències , de les eficàcies i de les presses, agraeixo saber que  hi ha temps per a tot, que el silenci té cabuda, que a vegades necessitem experimentar el buit i el no res, que cal aprendre a esperar sempre, encara que sigui en el sofriment més fosc, convençuts de que ens espera l'estel del matí, l'estrella que no coneix l'ocàs, com diu el pregó pasqual. Necessitem amb urgència escoltar el s