El dolor del món

Avui a la sobretaula parlàvem de les impressions que suscita una  visita al camp de concentració d'Auswitch, de com es pot arribar a tanta maldat i tant dolor, de com ha estat possible... He de reconèixer que si hi ha una cosa que em desconcerta fins el punt de deixar-me muda, és precisament el sofriment dels innocents.... és que hi ha i hi ha hagut tant de dolor , tanta injustícia i tants innocents en la història !

Últimament i cada cop més, quan escolto les notícies, és com si tota l'angúnia del món cridés a la vegada. És una sensació estranya, com si el dolor contingut m'increpés a crits, com si jo hagués de fer alguna cosa per mitigar-lo sense saber què fer. El que si és veritat és que sento ràbia, molta ràbia de pensar que hi ha molt sofriment inadvertit, oblidat, menyspreat... com si fos possible que existís sofriment de primera categoria i de segona categoria !... m'entristeix profundament no solament no saber què fer, sinó també i senzillament " no saber ".

Les notícies ens expliquen coses, certes o no, emmascarades o no, tendencioses o no, objectives o no, però en qualsevol cas sempre  són una menudesa en relació al desproporcionat dolor del món. Se'ns informa del cas d'un nen que creua sol el desert perquè ha perdut els pares i ens lamentem, però què en sabem de tants altres nens que han passat el mateix o coses semblants?, se'ns informa de que una parelleta ha estat assassinada en nom del maleït " crim d'honor", però que en sabem de tantes altres que han patit el mateix i que no ho sabrà mai ningú?, se'ns informa de les víctimes de bombardejos aquí i allà, però què en sabem de veritat,  del desesper per haver perdut un fill o molts,  a causa d'una bomba ? d'haver de fugir amb el posat,  amb la por ficada al cos ? se'ns informa de cristians morts i perseguits a Mosul i a Síria, però què en sabem del seu dia a dia, de l'abast de la persecució? se'ns informa del segrest de més de dues-centes nenes a Algèria i què en sabem quatre mesos després ???... què sabem el que senten tantes dones maltractades,  nenes mutilades, indigents cosits a cops, noies enganyades i obligades a prostituir-se, nens maltractats i humiliats , avis abandonats  i un inacabable  i profund etcètera ?...

Un exèrcit de víctimes innocents arreplega secretament i solitàriament tot el dolor i la injustícia del món.  Per més que ens esforcem , l'única cosa que podem fer, és fer-nos una idea, però mai podrem conèixer de debò la veritat i l'amplitud de tot el seu dolor.... em pregunto doncs :  enmig d'aquest mal que els/ens ofega, estan/em  sols o no ? algú els/ens veu? algú s'adona? algú els/ens recorda, els/ens té presents ??

Sóc conscient de que no a tothom li serveix la meva resposta, però a mi si i molt ! ...el Déu cristià que confesso no ha donat respostes ni arguments ni lliçons de vida. Ell mateix s'ha fet dolor, viu en cada dolor del món, en cada forat,  en cada persona sofrent per petita i insignificant que sigui. El meu Déu és un crucificat. 

H ha una frase molt significativa al respecte que no puc deixar de citar : " en una nit negra, sobre una roca negra, camina una formiga negra. Déu la veu i l'estima ".

Glòria Vendrell i Balaguer

agost del 2014