Venbariarismes

De silencis i de sols d'estances i de buidors d'aplaudiments i de veïns que canten de teletreball i de temps que passa de Penedès, d'Anoia i de Llobregat d'adolescents, i de nens dels més grans, de malalts i de nosaltres d'ambulàncies i de més slencis encara De primavera i d'ocells de fred i de primers lliris de sol que no gosa i de pluja que no acaba de trucades i de vídeo trucades de notícies i de resar molt de llibres i de sobretaules del que vols arreglar i del que no pots  D'escrables i de tasques de casa de watsap i d'imatges de cuinetes i de paraules de preocupació i de nostàlgia de malats i dels que moren de paciència i de llàgrimes de l'Emmanuel i de tot el que mancava de pensar molt i de més silencis encara ... són aquests dies Glòria Vendrell i Balaguer 31-3-2020 (Covid 19)

Brillant, punyent, intel·ligent i provocador, com sempre! (...) Para un hombre que no cree en los milagros, un milagro lento será tan increíble como uno repentino.  (...) El   hombre no es mero producto de una evolución sino más bien una revolución.  (...) Podríamos admitir que el  hombre primitivo dibujara un mono, mientras que tomaríamos a broma si nos dijeran  que el mono más inteligente había dibujado un hombre. Existe una clara división y desproporción que además es única. El arte es la firma del hombre (...)  (...) El hecho principal que se desprende de la impronta dejada por el autor de aquellas pinturas de renos o de otros animales, es que aquel hombre sabía dibujar, mientras que el reno no.  (...) No hay por qué empezar diciendo que lodo era lento y sin discontinuidades y una mera cuestión de desarrollo y de grado, pues en las pruebas evidentes de las pinturas no existe ningún rastro de desarrollo o graduación. Las pin...

Sempre m'ha interessat la neurologia, per això , posant pel davant la meva absoluta ignorància al respecte, de tant en tant m'apropo humilment a aquesta disciplina tan suggerent i fascinant. Convençuda de que sí que hi ha "alguna cosa més", això no impedeix que em meravelli davant el prodigi de la ciència que em permet conèixer una mica mica, els bocins del que ens fa ser qui som i que m'extasiï immiscint-me en els clots minúsculs de la nostra gènesi. Aquest llibre, com altres que he llegit en altres ocasions, n'és una mostra.  Com que no pretenc fer cap recensió del libre, més enllà de la tesi central de l'autor , em limito a afegir uns quants retalls que em resulten particularment interessants: ( ...) La naturaleza ofrece siempre los espectáculos más fascinantes que podamos imaginar. Esto incluye la naturaleza exterior, que se abre esplendorosa ante nosotros, y también la interior, que se esconde dentro de nuestro cuerpo y que al mismo tiempo ...

Aprofitant  que l’institut fa festa pel Carnestoltes, avui ha estat un dia de repòs, com el que convida el bonic carrer de Siurana. Repòs  per la vista calmada i estiragassada  que proporciona ser allà dalt, pel riu sinuós i silent, per la gosadia dels gorgs, pel raig de llum que ha embolcallat l’església, per la significativa arquivolta  de l’entrada, per la finestra de mig punt que selecciona quina cosa vol iluminar , per la porta entreoberta, suggerent  del que vivim i del que ha de venir encara, per la vinya plàcida i pel seu fruit i per tot el que fa pensar la imatge d’una cartoixa, abans esplendorosa i ara deserta. Ha estat agraidament el repòs que calia. Siurana de Prades és un poblet preciós de la serra del Montsant, literalment penjat sobre una cinglera amb vistes al pantà del mateix nom. Pertany al terme municipal de Cornudella de Montsant, on hom pot acostar-se a la cooperativa a comprar bon vi del Priorat.  La roca calcària que li d...

Igualada en el seu naixement és “aqualata”, “aiguaampla”, és a dir, el lloc per on el riu Anoia s’obre pas i es fa planer, la qual cosa va afavorir el desenvolupament incipient de la bataneria, per l’ús de l’energia hidràulica dels molins, convertint-se en referent industrial tèxtil al cap dels anys. Cruïlla de camins des de l’antiguitat i fora del vassallatge d’Òdena, Montbui i Claramunt, esdevé carrer de Barcelona, sota la protecció dels Comtes de Barcelona. El nucli antic originari és a l’actual plaça de Pius XII, on excavacions recents hi van trobar les restes de la primitiva muralla i una primera capelleta dedicada a santa Maria. No és d’estranyar doncs que es construís una monumental església  d’estil renaixentista i que contingui un magnífic retaule barroc  de reconeixement indubtable, ni la festa del Rec, ni el museu de la Pell i del Traginer, ni la Hispano-Igualadina, ni la històrica línea ferroviària, com tampoc és d’estranyar que s’hi construís l’Asil...

Fa poc que he llegit en algun lloc que les emoticones estan  ocupant i desplaçant en molts casos i cada cop més, el llenguatge de les paraules i no m'estranya.  Reconec, que en aquest blog que funciona de fa anys, sóc incapaç de pensar-hi res, sense acompanyar-ho d'una imatge. Una imatge val més que mil paraules, diuen, i és veritat. Sovint el llenguatge queda curt per expressar el que volem. Les paraules són insuficients i escasses per a tant bagatge emocional que conviu amb nosaltres. Des de que l’art va prendre cos en les coves paleolítiques, que les imatges han estat per als humans, símbol, ensenyament , comunicació i memòria. Durant segles la població majoritària ha sigut analfabeta . Aquesta ha estat la raó de ser de la iconografia bizantina, dels retaules barrocs, dels frescos del romànic i de la imagineria en general. La generació que vivim  està saturada  de paraules, tipa de discursos desèrtics i de lletres buides descarnades de la ima...

Etimològicament parlant, la paraula “alumne” significa “mancat de llum”. Doncs un dia d’aquests quan arribava a primera hora del matí a un dels instituts on treballo, veient la llum que s’imposava sobre els mòduls atrotinats, confesso que no solament vaig pensar en tants d’ells que necessiten clarificar el seu coneixement i encara més la seva vida, sinó també en tota la llum que rebo cada dia : saber qui sóc, conèixer els meus límits, les meves pors, les meves fortaleses, saber qui són ells, les seves pors , els seus límits, les seves fortaleses, saber en definitiva com és el món , saber on sóc i on som.  És el que té la llum que  no és segregadora ni s’imposa, sinó, es que es mostra gratuïtament per a qui la vulgui. M'agrada molt l'etimologia, és el que té, que dóna llum Glòria  Vendrell  i Balaguer Gener del 2020

El batec del cor és um impuls elèctric qué té com a finalitat que el flux sanguini circuli adequadament per tot el cos. Sense batec no hi ha vida. El dia 22 de la fecundació es formen els primers teixits  i el sistema circulatori embrionari els comença a subministrar aliment i oxigen. Perquè la sang arribi a tot arreu, un segment de l’aorta s’engruixeix i inicia una sèrie ininterrompuda de contraccions rítmiques. És el cor, i ja no s’aturarà mai fins a la mort de l’individu. És el primer òrgan que funciona. La resta no ho farà fins molt més tard. ( David Bueno i Torrens)  Diu la ciència també que la capacitat del cor per generar aquest impuls elèctric rau en el tipus de cèl.lules que el constitueixen, els miocardiocits, que no necessiten cap estímul per funcionar correctament, ja que són autoexcitables, amorosament excitables diria jo. En aquesta sístole on el cor es contrau per expulsar la sang i en la diàstole, que és la relaxació cardíaca que permet omp...

Paret contra paret esperen la borrasca que és a punt de venir sense saber per on amainarà després.  Les ales plegades perquè el cel s'ha tancat i els ha cobert com una ombra espesa. Però agrupats, com no podia deixar de ser, han plantat cara al vent. Glòria Vendrell Balaguer Gener del 2020

No és decadència, és esplendor No és el pitjor, és el millor No són arrugues, són marques vitals No és flaquejar, és desvetllar No és ensopir, és deixondir No és mort, és esperança No és costum ni rutina, és l'hora de l'amor de debò Bellesa i Vellesa tenen un nom, el vostre, cisellat a foc com un tresor Impagable Agraïda per sempre Us estimo Glòria Vendrell i Balaguer desembre del 2019 http://gloriavendrellbalaguer.blogspot.com/2014/09/vellesa-i-bellesa.html

Fa temps que estem d'obres. Tothom qui n'ha fet sap com estressen. Fa dies que tinc ganes d'escriure sobre això perquè m'ha fet pensar.  Les primeres que vam fer vivint a casa van ser les pitjors perquè ja teníem sis fills ( per això les vam fer) i perquè dos d'ells solament tenien tres mesos. Però com que llavors no tenia gaire temps per escriure, ho faig ara que al capdavall solament quedem dos a casa . Quan els paletes comencen a treballar, tot és pols i runa , la casa es desmantella, tot es capgira, la rutina dels llocs (cadacosaalseulloc) deixa de tenir sentit , res obeeix a la lògica domèstica... però el pitjor de tot és  la sensació de desprotecció que causa el desordre regnant. Hi ha però una cosa que atorga sentit a aquest desordre: saber que hi ha un motiu, un inici i un final , que per força ha de ser millor. Això és el que provoca la urgència d'aprendre a conviure amb ell, la necessitat de fer-se un lloc encara que sigui inhòspit, l...

 A la vora, en el moment oportú, en el temps de la verema i també quan el cep es marceix, en cadascun dels petits plàcids moments, sempre ens acompanya la vinya. S'han fet tan grans com els records que pocs recorden. Són els sentinelles de la "casa", les columnes, els pilastres i els balustres de la història que més m'importa. Glòria Vendrell i Balaguer Setembre del 2019

El gat ha caminat pel passadís flairant els perfums de l'estiu que ja s'acaba, ha tombat pel pati ensordit i grisenc , ha contemplat el rètol de l'institut una i una altra vegada, fins que les lletres han emprès  el vol, ha deixat secrets dins  les aules buides i alienes al curs que ja comença, li ha plagut sentir en el llom, el contacte duna fulla que bressolava el vent de l'entorn, ha imaginat pinyes d'adolescents petant la xerrada en els bancs, ara solitaris...  Ha fet tot això, absort, absent, melangiós, silenciós ... Però abans de marxar, al veure l'arbre frondós del carrer, el gat ha percebut que alguna cosa d'aquelles tan boniques que a hom li passa a la vida, marxava també amb ell.... i allà, al mig del passadís, en els seus ulls foscos i en la seva pell negra i lluent, he sabut  que estava content. Gràcies Pilar, Empar, Mireia, Raquel, Susanna, les dues Àngels, les dues Mòniques, les dues Carmes, Rosa, Irene, Jordi, Xesca, Roser, Miq...

Vermell sobre el Penedès vermell sobre la vinya sumptuosa vermell sobre l’agost que expira  vermell sobre el préssec singular vermell a casa dels pares vermell sobre l’Ordal Vermell que  delecta vermell alfa i omega el vermell del sol  el vermell de ponent Vermell sinuós, vergonyós silent, imponent, suggerent... El vermell del vostre ocàs?  o vermell xiroi pel que comença? Glòria Vendrell Balaguer Agost del 2019

La paraula “cònjugue” no s’utilitza gaire, però és molt i molt significativa. Vol dir portar el jou, no pas un sol, sinó dos, però caminant a la par, ja que d’una altra manera seria impossible. La imatge parla per si sola. Després de quaranta anys portant junts el jou, no puc més que donar gràcies al que ens ha acompanyat fins ara, perquè , tal i com diu l’evangeli, Ell “ ha fet el jou suau i la càrrega lleugera ”.  Ho hem celebrat a la vall de Camprodon:  Glòria Vendrell i Balaguer