Venbariarismes

Després de la lectura de "El eje de la comunicación. habilidades comunicativas" de I.Cases, trec algunes conclusions: 1. És veritat que el professor fa de professor des del “que és”, amb tots els avantatges i desavantatges que això suposa i no podria pas fer-ho d’una altra manera, però també és veritat que cal que sigui conscient de “qui és” i de  "com és"  per a fer més fructífera la comunicació. De la mateixa manera també és del tot necessari que sigui conscient de “ qui són” i “ com són” els seus alumnes, per a poder desemmascarar , incidir, aprofundir, rellegir, reinterpretar etc. Però sobretot ha d’aprendre a escoltar , primer a si mateix, per a poder després escoltar els alumnes: aprendre a escoltar és en definitiva, interessar-se i comprendre’s a un mateix i interessar-se i comprendre el punt de vista dels altres. L’exercici de l’escolta afavoreix l’estima i l’autoestima ; solament qui s’estima és capaç d’estimar ; i solament qui s...

Solament tenia ulls per contemplar-se, per imaginar les seves neurones connectant dins del cervell. Solament tenia ulls per l'angle gairebé recte  que tenia al davant  i que el conduïa a un carreró sense sortida. Solament tenia ulls per la tèrbola foscor que el confonia S'havia acostumat tant a fer-los servir per mirar solament endins,  que havia oblidat que també servien per mirar  enfora Havia perdut tant de temps fixant la mirada en un punt,  que no feia altra cosa que  buscar desesperadament cadenes de punts  que li acompanyessin la mirada. No volia, però va ser necessari Semblava impensable però va succeir... I quan es va deixar abatre , va ser tan gran l'impacte  que les llàgrimes recloses van anar sortint brollant i regalimant carícies que mai fins llavors no havia sentit Glòria Vendrell i Balaguer març del 2016

El meu amic té un jardí ple de roses vermelles El reguen les aigües del si de la terra De tant en tant s'hi aturen les aus quan viatgen Cada dia al punt de llevar-se hi posa ordre i te cura de les tiges tendres i malmeses El meu amic te un jardí on les espines no fereixen on les males herbes no creixen més d'un pam on les llavors envencinades no troben camí on no arrelen els arbres de fruits aspres El meu amic te un jardí que no te porta d'entrada i que no te fi hi ha qui hi camina a la vora i com que no sap qui és el meu amic no s'atura i passa donant llargues Però el meu amic mai no es cansa de plantar roses vermelles d'esperar que creixin i s'obrin de ser aigua , llum i terra abonada i d'estendre catifes prop de tu  i de mi Si un dia l'aneu a veure us adonareu que tinc raó quan us dic que no hi ha amic millor que el meu amic del jardí Glòria Vendrell i Balaguer març del 2016

Havia una vegada un nen d'ullets d'estrella,  que estava una mica confós perquè a vegades es pensava que era gran i a vegades es pensava que era petit. Com que no en treia res en clar perquè a vegades li deien una cosa i a vegades una altra, va decidir preguntar-ho al mag Endeví. Havia una vegada una nena bonica com l'or que a vegades es posava una mica trista perquè la nina de cabell roig li prenia un rinxolet i se l'enduia qui sap on. Com que n'hi prenia sovint, va decidir preguntar al mag Endeví on s'amagaven els seus cabells daurats. Havia una vegada una nena  petitona i dolça com la mel,  que s'enrabiava perquè li deien que no semblava que tingués un any. Com que per més que s'enfilava a la trona, no podia estirar-se ni una engruna,  va decidir preguntar al mag Endeví si sabia quan es faria gran per fi . Però com que cap dels tres va trobar el Mag Endeví per separat, van decidir marxar plegats a buscar-lo. El nen d'ullets d'e...

Francesc Torralba, La clase de religión. Una propuesta humanizadora, PPC, Madrid, 1999 En el plano de la opinión pública, la cuestión de la enseñanza religiosa ha adquirido proporciones de debate nacional, y ello se debe, fundamentalmente, a unainadecuada delimitación de la disciplina y a la presencia de determinados prejuicios que obstaculizan un análisis hondo de la cuestión. Más allá de las posturas apologéticas y antiapologéticas, que son remilgos de otra época, de lo que se trata aquí es de pensar la razón de ser del saber religioso en la esfera de la educación pública, y no sólo privada, y de pensarlo desde argumentos racionales y no desde estrategias políticas o intereses religiosos. Desde nuestro punto de vista, el saber religioso, tal y como aquí se ha definido, debe estar presente en la esfera de la educación pública por distintas razones que, a continuación, vamos a tratar de sintetizar en los siguientes itinerarios argumentativos: El argumento antropológico ...

trendhunter.com Els dilluns la Marena  s'enfilava a les  muntanyes blanques i recollia tanta neu  i tanta olor de Pirineu com podia,  per dur-la després a casa i tractar-la amb cura. Els dimarts s'arribava al mar al fer-se de nit  i plorava amb el sol que tot ho tenyia,  per la pena que tenia de que poc després  tot es tornés fosc. Els dimecres omplia de flors els carrers d'on vivia, pintava els balcons, xerrava amb la gent i els feia companyia Els dijous jugava amb els nens, arrenglerava pedres i en feia camins i dreceres per posar-hi pilotes, cotxes i ninotets, que feien  veure als nens que eren qui no eren. Els divendres feia maons, pintava parets, feia costura, organitzava tallers, estudiava, preparava lliçons, cuinava , guaria els malalts, preparava projectes i anava a la fàbrica a fer peces en cadena Els dissabtes  gaudia dels seus, tot ho endreçava a la casa, tot ho posava a punt, tot ho renovava i sempre que p...

La taula és a punt el menjador de moment és buit l'escudella fumeja a la cuina la melodia de " santa nit" arriba des de dalt ahir la nit va ser clara i avui el dia és més gran el sol acompanya... D'aquí poca estona tot s'omplirà i segur que caldran més cadires després traurem clarinet i guitarres i alguns cantaran ha fet cinc anys que la iaia ens va deixar... Però hi ha un racó que il·lumina i que tot ho omple a vessar és el pessebre de molsa que amb la seva saviesa petita  em té el cor ben robat Glòria Vendrell i Balaguer Nadal 2015-16

www.ara.cat PAPA FRANCESC. Evangeli Gaudium,33   (...) Convido tothom a ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l'estil, i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats. La concreció de les finalitats sense una adequada recerca dels mitjans per assolir-les, està condemnada a convertir-se en mera fantasia (...) PAPA FRANCESC. Educar per al diàleg intercultural a les escoles (...) Educar no és una professió sinó una actitud, una manera de ser ; per educar cal sortir d'un mateix i estar enmig dels joves, acompanyar-los en les etapes del seu creixement posant-se al seu costat. Doneu-los esperança, optimisme per al seu camí pel món. Ensenyeu-los a veure la bellesa i la bondat de la creació i de l'home, que conserva sempre l'empremta del Creador (...) Faig del tot meus aquests dos textos del papa Francesc, convençuda de que l'ensenyament de la religió és quelcom molt valuós, de que avui en dia és tot un ...

Se qui sóc conec les meves branques i la fusta del meu tronc Se qui sóc reconec el meu cos eixut quan es doblega Se qui sóc de terra i de fulla caduca Se qui sóc d'arrels gruixudes que no em deixen emprendre el vol És clar que sé qui sóc però se també que quan em quedo despullat de fulles que el blau del cel és més a prop Glòria Vendrell i Balaguer Novembre del 2015

Li feia por el mar , especialment quan  sortia de casa i el cel estava enterbolit amenaçant tempesta perquè se'n recordava del dia que les ones van engolir la barca. Cada matí hi tornava  al mar i  des del llindar de la sorra el mirava de fit a fit amb temor.... era tan gran ! tan majestuós ! ... l'acovardia no veure'n el fons ni cap  horitzó definit, no gosava ni la vela ni el motor ni el rem, els seus peus estaven lligats i aferrats a la terra ferma. Cada migdia s'enfilava a les fulles més altes de la palmera del passeig per si veia  tornar algú del mar, però tots els que havien marxat, no havien tornat mai més. Deien que algunes nits es sentien les cançons dels mariners més agosarats, que la melodia dels seus cants  vivia i creixia al compàs de la marinada. Quan es feia de nit, aprofitava la fosca per parlar amb les petxines buides perquè deien que tenien dins la remor del mar, però mai responien , remorejaven i remorejaven sense para...

asiaoriental.blogs.uoc.edu Hi ha qui criminalitza tot canvi per se i també hi ha qui voldria viure contínuament canviant les coses perquè mai està content, però el que és cert és que a grans trets som molt i molt reticents als canvis. No hi ha cap mena de dubte que estem assistint a un gran canvi degut a les noves tecnologies i que aquest ha irromput implacablement i sense vergonya en totes les esferes de la vida. És molt fàcil criticar, que si estem lligats a un mòbil, que si no ens esforcem per trobar la informació perquè la tenim servida en safata, que si les xarxes socials són virtuals i que tenen poc a veure amb la realitat, que els llibres estan perdent pistonada etc És veritat que amb internet el món s'ha fet petit i que s'ha fet petit per a tot, pel bo i pel dolent, però això no és ni bo ni dolent, és simplement una realitat i pretendre viure-hi d'esquenes és com pretendre voler viure en el fons del mar sense mullar-se. Fent-ne ús o no, les noves tecno...

blog.bettyboop.cat Hi ha una colla d'ocells que a primera hora del matí omplen de piulades i cridòria l'arbre que hi ha al costat de les escoles. En tot el tram, des del carrer Nou fins l'institut de Vallbona, el piulet i la gatzara avícola sona i ressona de tal manera, que és del tot impossible que passi desapercebut. Mai havia vist tal concentració d'ocells en un sol lloc i tan petit. I jo que acostumo a venir sentint la ràdio, cada dia em trec els auriculars  de les orelles i em quedo uns segons sota l'arbre per veure'ls i escoltar-los. Però he de dir que es solament un privilegi de primera hora. A mida que el dia avança, en la mateixa mida el so dels ocells va perdent vigor. Avui quan marxava al migdia, veient l'arbre buit d'ocells, m'he adonat de quant m'agradaria ser sempre a punt, en el lloc adient i amb els auriculars fora de les orelles. Glòria Vendrell i Balaguer octubre del 2015

Pau bonic, quan en facis quatre seràs més gran , però mai t'agafaran perquè sempre seran més petites Maria rinxolets, ara que n'has fet un i que ja quasi camines, ets un petit terratrèmol cridaner , divertit i bonic com cap Abril galtones dolces, quan en tinguis uns quants més de mesos, els empaitaràs i no et deixaràs prendre la pipa... Sou un trosset de cel i una boja alegria Cada dia, cada cop, cada moment Un instant us ha fet present l'abraçada, però n'hi ha tants que s'escapen ! Un bocinet tan sols d'aquests ulls tendres encara, i el món seria més fàcil i més planer. Glòria Vendrell i Balaguer octubre del 2015

Quan va baixar del tren, amb el vent fresquet del matí que acabava de llevar-se, es van llevar també totes les ganes que havien estat tímides, però que ara s’havien tornat de sobte il·lusionades i expectants. Mitja volta de clau i era dins: aules, sales, patis, llibres, ordinadors, despatxos , professors i molts i molts adolescents que ni es van adonar de la seva entrada. Entre mòdul i mòdul, un tros d’Anoia treia cap.  Va ser curiós perquè si per una banda l’embargava una certa por per la desconeixença i la novetat, també és veritat que per altra, es sentia com a casa, com si aquell lloc sempre l’hagués estat esperant. I com qui no vol, un grapat de nois i noies, i ella al davant. Quan tornava amb el tren, embadalida amb la silueta de la muntanya serrada, es va adormir agraïda i diu que va somiar que l’endemà la porta s’obria sola i que entre mòdul i mòdul, que un tros d’Anoia treia cap. Glòria Vendrell i Balaguer Setembre del 2015 Setembre de...

El Jou des de les cingleres El Jou o les quadres del Jou és un hotelet de muntanya al bell mig del Berguedà. Forma part del municipi de Guardiola, però és a tocar de sant Corneli de Cercs. Un lloc ideal on perdre's un cap de setmana sense ganes de fer res més que mirar i contemplar i sentir ben a prop tot allò que no acostumem a tenir a l'abast. A més a més de boniques excursions i passejades, és un lloc ideal per anar-hi amb nens, ja que poden estar en contacte amb cavalls, ànecs i cignes, conillets i fins i tot bisons ! el Jou vista des del wc ànecs al Jou castell del moro i ermita al Jou cincleres de Vallcebre flors i cingleres  del grau del Jou al Tossal de Llissol ( la Baells al fons)  el grau del Jou El sobrepuny treu cap el grau del Jou el grau del Jou cingleres de Vallcebre Tossal de Llissol Tossal de Llissol el Pedraforca des del Tossal de Llissol boscos de Peguera boscos de Peguera ...

La maripinsi s'acomiada de tots i cadascun dels petits que ha conegut en aquests gairebé deu anys. Anomenar-los a tots resulta impossible i no seria just perquè no se'n vol deixar ni un de sol però ella guardarà sempre en el seu cor de plàstic:  una pila d'ullets expectants, un mar d'abraçades i petons, un grapat de llàgrimes recollides, un munt de picabaralles consolades, una pila de rabietes necessàries, un cúmul de contes i cançons, un pilot de culleretes i forquilles, una colla d' aliments que s'han fet amics a poc a poc... tot plegat una tropa de petresos que s'han fet grans al costat d'ella. La Maripinsi s'acomiada, però velleta i tot, l'he posat a la meva taula  perquè cada  cop que la vegi, em vinguin a la ment tots aquests bons records que m'emporto i tot el que he après, que no és poc. Gràcies ! Glòria Vendrell i Balaguer setembre del 2015

Es diu que hi ha amors que maten, però no és el cas perquè els de la foto són amors que donen i que extreuen vida. Els néts venen a ser com el regal colofó després d'una vida entregada als fills, com la cirereta del pastís, el repòs després del combat de la jovenesa, la placidesa després del neguit del futur, el delit, la dolça descendència, l'allargament de l'amor... Des que vaig saber que era iaia perquè la incipient vida del Pau petit ja donava senyals en el ventre de l'Anna, doncs que cada cop que els veig, cada cop que penso en ells ( que ja són tres), se'm dibuixa un somriure de galta a galta impossible d'esborrar. A vegades em passa això quan sóc en públic i me n'adono perquè algú em mira amb cara de sorpresa, segurament pensant : " per què somriu aquesta ?"... hi ha coses que brollen de dins sí o sí. Primer va ser orgull de mare, ara orgull de iaia... no serà que és també orgull de filla per la vida rebuda? no serà orgull ...

www.mnat.cat J.Otón en el llibre “ El silenci de Déu”  explica : Dos presoners reclosos en dues cel·les veïnes es comuniquen colpejant el mur comú. El mur que els separa els permet, alhora, comunicar-se. De manera que tal com he dit, tota separació és alhora una mena de comunicació.  Bruno Forte en el seu llibre “L’essència del cristianisme”diu també  : És en el respecte d'aquesta dignitat del fet de no creure, apareguda en tota la seva llum, després de l'embriaguesa tràgica de l'ateisme ideològic i de la seva fi, que el creient és cridat a preguntar-se sobre la seva fe i, en la fe pensada, a trobar els abismes del no creient que hi ha en ell. Les noves religiositats obliguen a fer un treball de discerniment en una doble vessant : una a l’interior del mateix cristianisme, que com hem dit en altres ocasions ,li fa el favor de despullar-se de tot el que no és indispensable, i una altra en relació al món, en diàleg amb tot el ventall d'ofertes religioses o p...