Venbariarismes

Les coses perfectes no existeixen. La perfecció no és inherent a la vida humana. Pertany a un àmbit que no és el nostre. Podria ara perdre’m en divagacions sobre quin és aquest àmbit, però no ho faré perquè seria un altre tema. Ahir a la tarda , en un d’aquests grans magatzems on venen coses per a la llar, em va cridar l’atenció un cartell, que fent referència a la gespa artificial, deia alguna cosa així com “ Sempre està igual de verda i bonica. No cal fer-hi res “... i el cas és que avui diumenge que he estat a casa dels pares, m’he alegrat tant de veure un tros de gespa natural que el meu pare cuida amb cura tot l’any per a nosaltres ! És veritat que la gespa de casa dels meus pares dura molt poc temps bonica, perquè la trepitgem tot l’estiu, hi mengem, hi juguem ens hi banyem etc i també és veritat que si es pogués fer justícia amb aquestes coses, realment no pagaria la pena, tot un any de sembrar, plantar, replantar, cuidar i protegir, solament per a dos o tres mesos d’...

Una nit de Sant Joan, quan la Mariona era molt petita, mentre els seus pares menjaven coca i bevien cava amb els amics, ella que era mig adormida sobre una gandula de la terrassa, va obrir els ulls de poma que tenia i va veure brillar en el cel una estrella.  Com que l’estrella feia pampallugues de llum, la Mariona va pensar que li volia dir alguna cosa...es va desempallegar de la manteta que la tapava i es va alçar apressada per respondre-li. Primer li va somriure, després la va saludar amb la ma, després li va parlar fluixet i finalment la va cridar amb totes les forces, però l’estrella impàvida al cel , no parava de fer altra cosa que pampallugues i la Mariona estava cada cop més enrabiada perquè no la podia comprendre. - Si pogués pujar fins el cel amb un d’aquests coets que s’enlairen !...- va pensar la petitona.... Dit i fet ! d’un salt i sense pensar-ho dues vegades, la Mariona es va agafar ben fort a un d’aquells coets de cartró que havia a l...

www.bosco.org Mai no han estat nostres, ni tan sols quan ho semblava, però tot i sabent-ho, els comiats sempre toquen allò que un pensa que està superat. Mai no han estat nostres. Ho sé. Cada cop és més clar i més evident, però hi ha una fibra del moll de l’os que es tensiona tota ella quan veu que se’n van, que fan la seva, com ha de ser... Mai no han estat nostres ni ho seran. Nosaltres hem estat el cau i el cistell, el niu i l’escola, l’empenta i el rètol del camí per emprendre... Ells no són nostres. La porta és oberta, el camí sempre és a punt... onsevulla que vagin, encara que no siguin nostres, la fibra del moll de l’os sempre està atenta, no sigui que vingui algú i tanqui la porta sense voler... Cada dia, de nou, quan amb la nit reposen totes les llums que de dia llambregen, ella se’n cuida prou de deixar-la oberta de bat a bat... La fibra del moll de l’os ,de tant en tant somia que són seus, encara que sap que solament és un somni. Glòria Vendrell i ...

Una plata de fuites és a punt : poma, plàtan, taronja i prunes.  Gairebé mai ningú les té en compte...van directes de l’arbre al cistell, del cistell a les caixes, de les caixes a la botiga, de la botiga a les cuines, de les cuines al plat, del plat a la boca i de la boca a la panxa. És per això que avui estan ben cofoies : aquest cop tothom les veurà sense gosar tastar-les de tan boniques com són !  S’han posat dins d’un quadre, acolorit per manetes petites , emmarcat per retalls i cartolines i arrodonit amb quadradets, rodonetes, estrelletes i triangles de gomets...  La poma, el plàtan, la taronja i les prunes tenen son... però no es poden adormir, no sigui que vingui algú i com qui no vol, les converteixi en deixalla... Però els nens que les han pintat i guarnit, saben molt bé que elles no són pas fruites de l’arbre! Glòria Vendrell i Balaguer Juny 2013

el Gran Hotel de Font Romeu A casa, quan parlem de Font Romeu, no parlem solament de Font Romeu sinó també de Bolquère, de Mont Lluís, del Capcir, del Conflent, del Canigó, dels estanys del Carlit, de les gorges del Segre, de la Cambra d’Ase,de la Bullosa i la Matamala, del parc d'animals dels Angles,  d’Eina, de Dorres, d’Odeillo , de Llo, de Sant Pere dels Forcats, etc.... tota una mostra de Pirineu lligada als records familiars més tendres i més bonics. Hi vam començar anant-hi sols, després els vuit, després sis, després quatre, després tres, després altre cop sols i aquest any tots. Malgrat el temps, que no ha acompanyat gaire, ha estat una delícia.  L'herència del Senyor són els fills, els descendents són la millor recompensa; els fills que heu tingut quan éreu joves són com les fletxes en mans d'un guerrer salm 127 Bolquère és un poblet deliciós de l'alta Cerdanya . És un bon mirador d’aquesta quan s’obre al pas del Segre, que des de...

Fotografia del Joan Pau Inarejos i Vendrell Tu saps i jo no Tu ho pots tot i jo no Tu vius en tot i jo no. Doncs tu que saps totes les coses Tu que pots fer el que ningú pot Tu que mai mores,  Fes-me saber el que no sé Realitza el que està pendent i no deixis que guanyi el pols la mort, Si vols... Glòria Vendrell i Balaguer maig del 2013

Les cases es guarneixen amb coses diferents i de moltes maneres, depenent del gust de qui hi viu. Casa meva és plena de tastets de natura.  No entenc que hagi una marca de botiga amb el nom de “ Natura”, quan per se, la natura no es pot comercialitzar. De fet, per no agradar-me , no m’agraden ni els centres de flors, encara que estiguin fets amb flors naturals. No deixen de ser altra cosa que un intent de domesticar el que no és domesticable. En canvi no tinc res en contra d’un gerro de flors, especialment quan aquest és el suficientment humil com per deixar que les flors llueixin amb tota la seva bellesa. Així doncs, quan dic que casa meva és plena de tastets de natura, vull dir exactament això, que a part dels tradicionals testos i testets que sovintegen balcons interiors i terrasses arreu, també és plena de pedres de llocs, de granit i pissarres del Pirineu, de pedretes i petxines de platja, de pètals secs de roses que Sant Jordi ha anat deixant cada abril de cada a...

Joan Pau Inarejos Vendrell http://inarell.blogspot.com.es/2013/05/adios-joseph.html Medio griego, medio egipcio, medio francés, Georges Moustaki era hijo de las grandes civilizaciones antiguas. Lejano descendiente de aquellas naciones antaño esplendorosas que hoy sufren el estrés de la ortodoxia monetaria y el fundamentalismo religioso, su barba abundante tenía algo de patriarca de telefilme bíblico. De sapiencia bondadosa. Un pantocrátor oriental de franca sonrisa. Llamado judío errante y pastor heleno, nos hubiéramos fiado de él para comprarle un coche y para que nos llevara con él hasta el confín de las nubes. Me confieso un pobre ignorante de la chanson francófona, y sin embargo considero a Moustaki parte de mi familia. Su voz resonaba todos los veranos en el coche, y esa banda sonora del trovador barbudo tendrá siempre para mí el color y el olor de los paisajes pirenaicos que surcaba nuestra Nissan Vanette entre jaleo de papillas y pataletas. Mi padre tarareaba los v...

Nuestra humanidad está viviendo en la actualidad como un momento álgido de su propia historia, teniendo en cuenta los avances registrados en diversos campos. Debemos alabar los logros positivos que contribuyen al auténtico bienestar de la humanidad, como por ejemplo en los ámbitos de la salud, de la educación y de la comunicación. Sin embargo, también hay que reconocer que la mayoría de los hombres y de las mujeres de nuestro tiempo siguen viviendo en precariedad cotidiana, con consecuencias funestas. Algunas patologías aumentan, con sus consecuencias psicológicas, el miedo y la desesperación se apoderan de los corazones de numerosas personas, incluso en los llamados países ricos; la alegría de vivir va disminuyendo; la indecencia y la violencia aumentan; la pobreza se vuelve cada vez más impactante. Se tiene que luchar para vivir, y, a menudo, para vivir sin dignidad. Una de las causas de esta situación, en mi opinión, se encuentra en nuestra relación con el dinero y en nuestra...

Del llibre : “La conexión divina” (Francisco J. Rubia )    “ la emoción más hermosa y profunda que podemos experimentar es la sensación de lo místico. Es la fuente de toda ciencia verdadera. El que sienta esta emoción como extraña, que no pueda ya maravillarse y estar ensimismado en el respeto, está prácticamente muerto. Saber que lo que es impenetrable para nosotros existe realmente, manifestándose como la sabiduría más alta y la belleza más radiante, que con nuestras torpes facultades solo se puede comprender en sus formas más primitivas; este conocimiento, esta sensación, está en el centro de la religión verdadera”  (Einstein)   “ Un Dios que concebimos no es Dios” ( la concepción racional es incapaz de aprehender a Dios. Solo lo hace el sentimiento)  (R. Otto) “ la verdad aprehendida por la psique subconsciente encuentra su expresión natural en la poesía : la verdad aprehendida por el intelecto encuentra su expresión natural en la cienci...

A cavall entre la calma i la pressa, entre el sadoll i la set,  entre la fusta i la pedra,  entre el caliu i l'esquerp... hi ha un mas de taula rústica, , de cuina de casa, de llar de foc  i de vistes al cel Diuen que hi ha llocs de primera, però a mi m'agraden els que no ho són de nom. M'agraden els que tenen finestres de pedra i escales gastades pel temps. M'agraden les portes de fusta vella, les vidrieres de flors i les flors. M'agrada la llum quan entra per escletxes lliures de cortines i el descans plàcid del món. Quan cau la tarda i les primeres llums s'encenen i el pla del davant canvia a un verd menys verd, la vall s'agermana amb nosaltres ...i el mas es torna riu i es torna terra i es fa la nit i tot és ple. Glòria Vendrell i Balaguer maig del 2013