Venbariarismes

Fotografia del Joan Pau Inarejos i Vendrell Tu saps i jo no Tu ho pots tot i jo no Tu vius en tot i jo no. Doncs tu que saps totes les coses Tu que pots fer el que ningú pot Tu que mai mores,  Fes-me saber el que no sé Realitza el que està pendent i no deixis que guanyi el pols la mort, Si vols... Glòria Vendrell i Balaguer maig del 2013

Les cases es guarneixen amb coses diferents i de moltes maneres, depenent del gust de qui hi viu. Casa meva és plena de tastets de natura.  No entenc que hagi una marca de botiga amb el nom de “ Natura”, quan per se, la natura no es pot comercialitzar. De fet, per no agradar-me , no m’agraden ni els centres de flors, encara que estiguin fets amb flors naturals. No deixen de ser altra cosa que un intent de domesticar el que no és domesticable. En canvi no tinc res en contra d’un gerro de flors, especialment quan aquest és el suficientment humil com per deixar que les flors llueixin amb tota la seva bellesa. Així doncs, quan dic que casa meva és plena de tastets de natura, vull dir exactament això, que a part dels tradicionals testos i testets que sovintegen balcons interiors i terrasses arreu, també és plena de pedres de llocs, de granit i pissarres del Pirineu, de pedretes i petxines de platja, de pètals secs de roses que Sant Jordi ha anat deixant cada abril de cada a...

Joan Pau Inarejos Vendrell http://inarell.blogspot.com.es/2013/05/adios-joseph.html Medio griego, medio egipcio, medio francés, Georges Moustaki era hijo de las grandes civilizaciones antiguas. Lejano descendiente de aquellas naciones antaño esplendorosas que hoy sufren el estrés de la ortodoxia monetaria y el fundamentalismo religioso, su barba abundante tenía algo de patriarca de telefilme bíblico. De sapiencia bondadosa. Un pantocrátor oriental de franca sonrisa. Llamado judío errante y pastor heleno, nos hubiéramos fiado de él para comprarle un coche y para que nos llevara con él hasta el confín de las nubes. Me confieso un pobre ignorante de la chanson francófona, y sin embargo considero a Moustaki parte de mi familia. Su voz resonaba todos los veranos en el coche, y esa banda sonora del trovador barbudo tendrá siempre para mí el color y el olor de los paisajes pirenaicos que surcaba nuestra Nissan Vanette entre jaleo de papillas y pataletas. Mi padre tarareaba los v...

Nuestra humanidad está viviendo en la actualidad como un momento álgido de su propia historia, teniendo en cuenta los avances registrados en diversos campos. Debemos alabar los logros positivos que contribuyen al auténtico bienestar de la humanidad, como por ejemplo en los ámbitos de la salud, de la educación y de la comunicación. Sin embargo, también hay que reconocer que la mayoría de los hombres y de las mujeres de nuestro tiempo siguen viviendo en precariedad cotidiana, con consecuencias funestas. Algunas patologías aumentan, con sus consecuencias psicológicas, el miedo y la desesperación se apoderan de los corazones de numerosas personas, incluso en los llamados países ricos; la alegría de vivir va disminuyendo; la indecencia y la violencia aumentan; la pobreza se vuelve cada vez más impactante. Se tiene que luchar para vivir, y, a menudo, para vivir sin dignidad. Una de las causas de esta situación, en mi opinión, se encuentra en nuestra relación con el dinero y en nuestra...

Del llibre : “La conexión divina” (Francisco J. Rubia )    “ la emoción más hermosa y profunda que podemos experimentar es la sensación de lo místico. Es la fuente de toda ciencia verdadera. El que sienta esta emoción como extraña, que no pueda ya maravillarse y estar ensimismado en el respeto, está prácticamente muerto. Saber que lo que es impenetrable para nosotros existe realmente, manifestándose como la sabiduría más alta y la belleza más radiante, que con nuestras torpes facultades solo se puede comprender en sus formas más primitivas; este conocimiento, esta sensación, está en el centro de la religión verdadera”  (Einstein)   “ Un Dios que concebimos no es Dios” ( la concepción racional es incapaz de aprehender a Dios. Solo lo hace el sentimiento)  (R. Otto) “ la verdad aprehendida por la psique subconsciente encuentra su expresión natural en la poesía : la verdad aprehendida por el intelecto encuentra su expresión natural en la cienci...

A cavall entre la calma i la pressa, entre el sadoll i la set,  entre la fusta i la pedra,  entre el caliu i l'esquerp... hi ha un mas de taula rústica, , de cuina de casa, de llar de foc  i de vistes al cel Diuen que hi ha llocs de primera, però a mi m'agraden els que no ho són de nom. M'agraden els que tenen finestres de pedra i escales gastades pel temps. M'agraden les portes de fusta vella, les vidrieres de flors i les flors. M'agrada la llum quan entra per escletxes lliures de cortines i el descans plàcid del món. Quan cau la tarda i les primeres llums s'encenen i el pla del davant canvia a un verd menys verd, la vall s'agermana amb nosaltres ...i el mas es torna riu i es torna terra i es fa la nit i tot és ple. Glòria Vendrell i Balaguer maig del 2013

A vegades passa, que un té  una idea i que al final aquesta acaba sobrepassant en gran manera totes les expectatives...  He de reconèixer que el pla de Busa ha estat una sorpresa ! Un pensa que el món s'acaba en el que veu, que més enllà de les cingleres no pot haver altra cosa millor que el que ja coneix... i vés per on  que s'equivoca. I resulta que les sorpreses no acaben, perquè d'aquell punt de mira imponent i majestàtic, en surten camins insospitats que van a llocs dels quals un no en tenia ni idea de la seva existència. És una delícia trobar-los.Una delícia per al cos, per a l'ànima i per a la ment. I el cas és que mentre es camina, un també va trobant diminutes placideses que obviem en el nostre anar i venir del dia a dia :  que si el groc de les margarides, que si els corbs, que si el tronc que mira, que si el lila de les violetes, que si el sol, que si l'aigua llisca,, que si l'herba tupida, que si l'arbre de sol... I des...

Fotografia del Joan Pau Inarejos i Vendrell Li passava sovint que li semblava ofegar-se sense motiu aparent . Es sentia atrapada entre cel i terra, entre mar i cel. I quan això passava se li assecava la pell i li queia a trossos com la serp quan fa el canvi. Era dolorós el trànsit, però calia.  Una petitíssima mil·lèsima de segon era suficient per engegar el procés. Això és el que ella es pensava, perquè no sabia que dins seu bullien massa coses. D’aquelles que no responen a res evident.  Aquell espai estret entre ella i tot, aquell desig inquiet i tremolós, aquell foc, aquell eloqüent silenci, aquella veu muda... tot d’una no cabia dins i s’obria pas a cops i espentes .  Encara que hi hagués un món sencer al seu costat, quan això passava se li assecava la pell i li queia a trossos, com la serp quan fa el canvi. Era un trànsit dolorós, però calia.  Atrapada entre cel i terra, entre mar i cel, es consolava pensant en el nou dia que sempre esdev...

Hi ha dracs i princeses pàgines de contes  i un cavaller llibres que vessen  les taules colors de primavera que estrena nens i nosaltres sol, cançons i roses arreu... és això  o què carai té ? Glòria Vendrell i Balaguer 23 abril 2013

www.ministeriocrecer.org Papa Francesc: Les expreso un deseo: (…) Que toda la pastoral sea en clave misionera. Debemos salir de nosotros mismos hacia todas las periferias existenciales. Una Iglesia que no sale, a la corta o a la larga, se enferma en la atmósfera viciada de su encierro. Es verdad también que a una Iglesia que sale le puede pasar lo que a cualquier persona que sale a la calle: tener un accidente. Ante esta alternativa, les quiero decir francamente que prefiero mil veces una Iglesia accidentada que una Iglesia enferma. La enfermedad típica de la Iglesia encerrada es la autorreferencialidad; mirarse a sí misma, estar encorvada sobre sí misma como aquella mujer del Evangelio. Es una especie de narcisismo que nos conduce a la mundanidad espiritual y al clericalismo sofisticado, y luego nos impide experimentar “la dulce y confortadora alegría de evangelizar”(...) Dios no es una presencia impalpable, un “dios-espray”, una esencia nebulizada que se expande a nues...

presseguers en flor Encara que sigui un tòpic, no tinc altre remei que dir que “ ha arribat la primavera” perquè no deixa de ser un esdeveniment carregat de sentit.  No hi ha res com treure-hi cap qualsevol dia del mes d’abril o maig  per adonar-se de que l’espectacle és a tocar. farigola florida trebolada bosc de l'Ordal En alguns llocs es mostra pletòrica i esplendorosa i en altres discreta i tímida,  però sempre fresca i renovada.  El cas és que sempre arriba, sempre hi és, sempre es mostra...  en siguem conscients o no, tant si li prestem atenció com si no...  és gratuïta com l’amor de debò. És per això que m’agrada. pixallits margarides flor de trepadella vermell petit Una passejada pel meu petit Penedès ha estat un regal pels sentits,  petit si voleu, però un regal per a mi. roselles Glòria Vendrell i Balaguer abril del 2013