El "Potaje" de Divendres Sant


 

Hi ha qui diu que les tradicions són inútils, desfasades, sense sentit... jo al contrari, cada cop més enamorada d'elles. Llevat d'algunes excepcions, totes són portadores de saviesa de la bona. Vull dir que estem acostumats a la saviesa dels llibres, de les ciències... com si la saviesa pertanyés solament al món acadèmic. Doncs ves per on que cada cop més em resulta encisadora la saviesa petita, la que no és visible a primera vista, la que passa de generació a generació, sovint sense noms ni títols, la que està arrelada en el sentir més antic, en el do sense paraules, en l'estima feta gest, en el vincle familiar que passa de filla a filla i de filla a fill.

És per això que avui l'evoco, la recordo, la rememoro i la torno a portar a casa en un plat que em va ensenyar, que no m'agradava al principi i que ara el considero una exquisidesa. Segur que hi ha moltes savieses que no sé, ocultes en la recepta, però si més no em quedo amb la saviesa de l'amor après, domesticat, fet a poc a poc, a foc lent, com els cigrons al foc.

Gràcies iaia Cari. T'ho devia.

Glòria Vendrell Balaguer
Divendres Sant 2023

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa