Venbariarismes

Avui ha estat una jornada romànica, d'aquelles memorables, de les que deixen bon gust i bon record, de les que no importa tornar-hi, com ha estat el cas d'avui. Sant Martí del Canigó i sant Martí el vell,  va ser una descoberta l'any 1991 i sant Miquel de Cuixà també el 1991 i alguns anys més tard també amb tots els fills.  Celebro i em fa molt feliç veure com es dona a conèixer el nostre fill Joan Pau amb el seu perfil de @romàniccatalà i amb el seu llibre «Amb ulls de romànic». Ell sempre diu que tot li ve de la família i dels viatges pel Pirineu... M'emociona molt tornar als llocs, en primer lloc, perquè són suggerents i magnífics i segon perquè em porten tants records! Romànic i Pirineu és un còctel que desencadena moltes, moltes emocions.  Recordo l’amor que em tenies de jove, com m’estimaves al temps de les noces. Em seguies pel desert, per terres que ningú no sembra. Jer 2,2 Glòria Vendrell Balaguer Juliol 2025

El barratge de Puigbaladó  serveix per retenir l'aigua de l'Aude i del seu afluent el Galbe, formant el llac de Puigbaladó.  Una volta a aquest llac permet diferents mirades i troballes tan boniques com l'església romànica de sant Romà del s.XI al poble de Réal,  i algun que altre bolet primerenc. En els 7 km que dura el camí hem sabut de l'oreneta cuablanca que torna de l'Àfrica cada primavera, del bernat pescaire, de la truita de riu, de la granota roja que viu als prats humits i de la ligulària, que és la flor estrella del Capcir, una espècie rara i protegida a França, a qui li agrada lluir les seves llargues tiges plenes de petites flors grogues com el sol. El poble de Puigbaladó, dominat per un castell que no hem visitat, és un terme allargassat, d'oest a est, amb una forma molt peculiar. El seu nom és molt controvertit: Puigbaladó, Puigbaladós, Puyvalador, Puigvaledor... en qualsevol cas sembla que és a causa del bàlec, una ginesta petita molt comuna a la ...

Avui hem anat fins al Pla de Barrès i fins a les Bordes de la Têt. Una passejada tranquil·la i comodíssima a la vora de les giragonses del riu Têt, que neix prop del Carlit. La llera del riu canvia de tonalitat depenent del seu fons, sigui còdols, codolets , roques o terra, però en tots els casos, sempre aigua diàfana i lluminosa. Tot plegat una mica més de 6 km de camins i senders que discorren entre vegetació de ribera, praderies i preciosos boscos de pi negre i d'avets. Hi havíem passat moltes vegades pel costat del pàrquing de l'aparcament i sempre se'ns suggeria un indret bonic de fer, i no ens equivocàvem, perquè ha estat un regalet. Al gran prat que hi ha arribant a les bordes, recordo que en una altra ocasió, camí de les Bulloses, vam veure un ramat petit de cabirols que hi corria alegrement. Avui hi havia cavalls i poltres, rucs i ruquets, vaques i vedells.... Entre Bolquera i Mont Lluís, al cor del parc Regional dels Pirineus Catalans, a una altitud d'uns  165...

Esquivant la Dana, les nuvolades i les pluges que van i venen, hem fet espai per encabir un altre matí de muntanya i sobretot d'aigua, perquè hem tingut sempre el jove Segre al nostre costat. Ja de bon matí, des de la finestra d'on dormim, s'albirava una bonica vista del Cadí i el Pedraforca traient cap entre les boires matineres, una imatge impactant pels que quan ens llevem , des de la finestra solament veiem edificis grisos i amb una mica de mala sort el camió de les escombraries fent de despertador, per si algú encara no s'ha llevat. El d'avui és un altre dels llocs on tornem al cap de molts anys, la primera vegada amb tota la tribu petita i adolescent i aquesta d'avui solament nosaltres i el Jaume, el benvolgut company de camins. El camí surt de Llo, que té una església amb una preciosa espadanya romànica, i s'enfila al costat del riu, primer per les Gorges amb la "via ferrata", i després obrint-se pas entre boscos d'alzines, roures i pi n...