Venbariarismes

A la Seu d'Urgell a vegades se sent un clam, un clam que reverbera a les parets del Cadí. Passa a vegades en dissabtes de mercat, quan els carrers són plens de paradetes cridaneres: verdures i fruites de Lleida, testos de flors, formatges del Pirineu embotits d'aquestes comarcades i tota mena de roba per posar-se. Ningú ho sent o fan veure que no ho senten, potser perquè ho ofega la música dels acordionistes d'Arsèguel, que en aquesta època de l'any es reuneixen per fer concerts, però la veritat és que el plany de sant Ermengol és ben eloqüent. Des que va caure a Pont de Bar i des que diuen que el Segre el va dur riu amunt fins allà, cada any, a finals de juliol, torna en forma de llum i de cançó, en forma de retaule d'història, de llum i de so i el claustre de la catedral es torna escenari amb un text literari d'Esteve Albert. L'escenificació és a la nit, "El Retaule de sant Ermengol", li diuen, però a voltes, hi ha qui pensa que també es passeja ...

Un dia sorprenent en tots els sentits, esperàvem pluja i no ha plogut, després  de Tristaina, del Madriu, dels Pessons, però sobretot de la Tossa de Lles, que va ser espectacular, pensava que seria un dia bonic com sempre, però un dia més, i no, no ha estat un dia més, ha sigut un dia de nou meravellós. És per això que m'agrada tant la muntanya, és que sempre et sorprèn! Més que la vall del Sorteny crec que l'hauríem d'anomenar la vall de les papallones, de les marmotes i de les flors. Malgrat els estralls de la sequera, hi havia precioses flors arreu,   fins i tot eren boniques les seques  contrastant el seu groc arraulit  amb els altres colors, parelles de papallones a joc amb l'entorn volejaven sense por, el refugi de la Borda a mig camí , els  xiscles de les marmotes, avisant-se entre elles de la nostra presència, el murmuri de l'aigua  i la Pica de lluny. Però el millor de tot ha sigut quan deixant enrere el bosc , l'horitzó s'ha obert davant nost...

Quan l'any 839 el bisbe Sissebut va consagrar la catedral d'Urgell, la parròquia d'Organyà ja s'esmentava, de manera que la col·legiata de santa Maria és molt antiga i a més a més es va fer famosa perquè en el seu arxiu parroquial hi van trobar els escrits més antics en llengua catalana. Després d'això alguns van considerar que era necessari fer-hi reformes i modificacions, però l'absis central s'hi va resistir. Per més que ho van intentar, cada matí, quan tornaven els operaris, l'absis havia tret cap entre pedres i bigues i tornava a sortir a l'exterior, això sí, lamentant-se de quedar ell sol dels tres que embellien el tros de carrer,...els va prometre que ell quedaria dempeus com a testimoni de la història, passés el que passés. Durant segles, molts dels que passaven pel carrer es compadien de l'absis i li prometien que l'ajudarien a buscar els seus companys perduts per les places estretetes i porxades i pels carrerons vells d'Organyà,...

Estem repetint espais que vam fer fa anys amb fills, però aquest cop amb més calma i més complets. Tristaina és un clàssic d'Andorra, però no per clàssic ni per conegut ni perquè sigui la tercera vegada que hi anem, deixa de ser un lloc increïblement bonic. Més encara, quan hi arribem d'hora i quan ens enfilem fins als estanyons més petits on solament hi ha cavalls que pasturen. Més encara si el dia és clar, si en el llom de les aigües , hi dringuen llampadetes de llum que crea el sol al tocar l'aigua, més encara quan el vent bufa i juga amb la remor dels rierols que enllacen cadascun dels llacs, més encara quan podem dinar sota l'ombra d'un pi negre a la vista dels tres llacs a la vegada, més encara quan acabem el dia en un suau passeig de telecadira per pujar al rellotge i mirador solar i gaudir dels cims que ens esperaven i de la Pica que senyoreja sobre tot sense vergonya. Ho deu ser més encara cada 7 d'agost a les 7,37h. quan el sol és visible durant tres m...

Tenia ganes d'anar-hi de fa temps perquè me n'havien parlat molt bé, l'últim que m'ho va dir va ser el nostre fill Lluís, i la veritat és que no m'ha decebut gens ni mica, ans al contrari, ha estat una passada de bonic. Ens feia respecte pujar per les calorades d'aquests dies, però el cel ens ha regalat núvols tota la pujada i un aire més que fresc, que fins i tot ens ha obligat a abrigar-nos una mica.  El sol s'ha acabat imposant quan ja érem dalt, de manera que hem pogut gaudir de les espectaculars vistes, sobretot en el cim i a la baixada. Segons el diccionari una tossa o tossal és una elevació del terreny de no gaire altura i de no gaire pendent, però en aquest cas s'equivoca una mica, perquè és el cim més alt de la Cerdanya, després del Carlit i perquè hem superat un desnivell de quasi 800 m. El que sí  que és cert, és que és fàcil de fer, és una muntanya folrada de verd,  els cavalls hi pasturen amb les seves cries, el terra és agraït de trepitjar,...