Tristaina


Estem repetint espais que vam fer fa anys amb fills, però aquest cop amb més calma i més complets. Tristaina és un clàssic d'Andorra, però no per clàssic ni per conegut ni perquè sigui la tercera vegada que hi anem, deixa de ser un lloc increïblement bonic. Més encara, quan hi arribem d'hora i quan ens enfilem fins als estanyons més petits on solament hi ha cavalls que pasturen. Més encara si el dia és clar, si en el llom de les aigües , hi dringuen llampadetes de llum que crea el sol al tocar l'aigua, més encara quan el vent bufa i juga amb la remor dels rierols que enllacen cadascun dels llacs, més encara quan podem dinar sota l'ombra d'un pi negre a la vista dels tres llacs a la vegada, més encara quan acabem el dia en un suau passeig de telecadira per pujar al rellotge i mirador solar i gaudir dels cims que ens esperaven i de la Pica que senyoreja sobre tot sense vergonya. Ho deu ser més encara cada 7 d'agost a les 7,37h. quan el sol és visible durant tres minuts en un forat de la roca del pic d'Arcalís i també ho devia ser quan no hi havia turons ni plecs ni blocs erràtics, ni falgueres ni tarteres ni pedruscalls, quan tot era glacera... fa molts anys d'això, em costa imaginar... però devia ser preciós també.

És la imatge del Déu invisible
engendrat abans de tota la creació. Col 1















Glòria Vendrell Balaguer
Juliol 2022


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa