Venbariarismes

No tenen per què ser ni llargues ni dures les excursions perquè siguin d'allò més bonic i més gratificant. N'és un exemple el mirador de Rayuala que és a pocs km de la casa de Fanlo, on som aquest estiu. Ja hem vist el massís del Mont perdut des de moltes perspectives (crec que des de quasi totes). Aquesta d'avui,  des dels boscos de la vall de Vió, ha estat realment sorprenent i meravellosa. Ha estat la porta d'entrada a aquests dies. Sempre hi ha coses que ens fan patir, que ens preocupen, que ens treuen poc o molt el son... i és per això que són tant d'agrair moments i espais com aquests, que permeten respirar amb més ganes, amb més gust, amb més calma... Gràcies! S'engalanen d'alegria els turons, les prades es vesteixen de ramats, les valls es cobreixen de blat, tot crida de joia, tot canta. Salm 64 Glòria Vendrell i Balaguer agost de 2020

Bujaruelo és a tocar del parc nacional d'Ordesa-Vinyamala. Hi vam ser l'estiu passat, però aquesta vegada amb una nova ruta: el port de Bujaruelo que fa frontera amb França.  De nou hem passat el pont romànic des de sant Nicolàs de Bujaruelo, deixant el riu Ara a l'esquerra i enfilant-nos sense espera, primer per bosc i ombra i després per pastures,  fins que hem sigut dalt, amb una fresca ben bona i un vent que la feia més bona encara. Fa anys  vam anar al circ de  Gavarnie i recordo perfectament que el lloc ens va enamorar, per això tenia l'esperança de poder veure'l de nou des d'una nova perspectiva. La veritat és que  s'hi pot accedir des del port amb dues hores més de camí, però no disposàvem ni de tant de temps afegit, ni de les forces necessàries per fer-ho, tenint en compte que després haguéssim sumat el desnivell de Gavarnie al port, que ja deuen ser més de mil, als mil que ja portàvem des que vam començar a caminar... així i tot, el circ s'insi...

Entre el parc nacional d'Ordesa- Mont perdut i el canyó d'Añisclo,  i al bell mig del valle de Vió, Fanlo és un petit poble de la comarca del Sobrarbe que  destaca pel seu gran interès paisatgístic, més que per cap altra cosa, que no és poc.  El poble conserva cases de pedra calcària de grans dimensions, amb àmplies portes de mig punt, patis grans i torres defensives, carrerons empedrats i empinats, de cara al vent , a la cara sud del parc nacional i a la suggerent "Peña Montañesa" que solitària i majestàtica, tanca el paisatge per l'est. L'església gòtica, molt a prop de l'ermita de "los Dolores" (ambdues tancades)  amb un campanar esvelt i prominent, sembla vigilar les possibles amenaces de la vall. No crec que el còvid-19  gosi desafiar el seu esguard. La lluna ens ha picat l'ullet des de la "Peña" abans d'anar a dormir, contenta de veure'ns, nosaltres més encara. Alço els ulls a les muntanyes... d'on em vindrà l'...

Chichester tenia un canal. El van construir l'any 1822 com un de sol: Canal de Portsmouth-Arundel. En un trajecte de 7,2 km des de Chichester fins al port, a  Birdhman, era navegable amb dues rescloses i podia portar vaixells de 100 tones, però com a canal comercial no va ser cap èxit, i el 1892 va abandonar Arundel i va passar a la corporació de Chichester. Des de l'agulla de la torre de la catedral, un ànec de bec roig distret, demanava ajuda de feia anys i pams per poder baixar al canal. El va portar fins allà una ràfega de vent, un dia que el vaixell de 100 tones passava pel canal i ell, distret com era, no va tenir temps d'esguardar-se  de la seva fúria. Des de llavors, que cada dia nyequejava a l'uníson amb  les campanes de la torre de la catedral, hora rere hora, sense que ningú l'escoltés. Com que els vaixells van deixar de navegar pel canal, aquest va acabar convertint-se en un deliciós passeig per als veïns i per a tothom qui el venia a visit...

Al comptat de Hampshire hi ha un poble anglès que en algun moment de la història havia estat un castell. Ningú  sap ben bé on queia, però el record de què un dia va ser-ho, es manté en el seu topònim: "Rowlands Castle". Diuen que una nena divertida, que parlava el llenguatge dels arbres, dels cargols, de les flors i de les praderies, va anar-hi un dia per resoldre l'enigma del lloc del suposat castell. Va viatjar de lluny, emportant-se la seva motxilla de dinosaures que la protegia sempre de tot mal.  Emocionada pel viatge i decidida a tot, va preguntar a l'arbre vell  a les flors que guarnien la plaça, a les vetes marronoses dels troncs caiguts, va demanar a la seva iaia que escoltés atentament la remor de les fulles, ella i l'avi van seguir el cargol que vivia a la pradella  de feia temps.... però tot en va, res de res, ningú sabia on parava el castell! La casa gran que hi havia al capdavall de l'arboretum i  de la gran prada verda, guardava el secret de tot...

Spinnaker tower, sempre atenta i vigilant,  no perdia mai de vista el canó del castell, que tot i que feia temps que no espetegava, ella no se'n refiava gens ni mica, i a cada intent de torpedejar el port, ella responia amb aquella mirada altiva i amenaçant que la feia tan peculiar i que feia l'enveja de tothom. Havia aconseguit que l'engarjolessin, no fos cas, que en un moment de descuit, espantés la marina, les gavines i la gent. Però el capità del vaixell que no té nom, va venir un dia d'amagatotis, va trencar les reixes i va deslliurar el canó que va començar a disparar el seu armament, amb una força insospitada. Per més que van intentar aturar-lo, no va haver-hi res a fer... en un tres i no res, tot va ser fum i foc. La Spinnaker tower des d'aquell dia maleït, va deixar de ser qui era, va voler amagar-se, enfonsar-se dins la badia, perdre's per sempre més... ja no tenia raó de ser...    El que no sabia la torre és que men...