Venbariarismes

A l'escalf de la llum que protegeix les pupil·les, he trobat una espurna de color que s'escapa de la llum que he conegut fins ara L'empaito per l'espai conegut i per l'espai incommesurable, i fuig, no es deixa agafar... M'amago rere l'estela de colors que ens separa per obrir l'escletxa oportuna que ens permeti donar-nos la ma Corro sense mirar altra cosa que la direcció de la llum M'enfilo sobre la claror i m'amago sota la seva ombra... Però mai la puc fer meva. Sempre m'embolcalla Quan cansada desisteixo del meu intent , és ella qui em ve a buscar I m'abraça Glòria Vendrell i Balaguer novembre del 2016

Has caigut de l'arbre i t'has trobat sola i abandonada Quan eres dalt et semblava que hi series sempre que et menjaries el món... El teu voltant és ple de fulles mortes i també arrencades del seu lloc El primer fred en té la culpa, o potser el vent ? L'arbre et mira impetèrrit i no et respon quan li preguntes El vermell lluent t'ha tacat de sang... A poc a poc i al cap de tardors encadenades, t'adones que cal que morin les fulles però que en aquest trànsit sinuós, hi ha un secret inconfesable que solament aprecia qui et contempla i és que el vermell no és pas color de mort. Glòria Vendrell i Balaguer novembre del 2016

Al capdavall són quatre parets, quatre pedres i prou, però passa sovint que resten dempeus tant de temps en el temps, que ens resulten fascinants i embriagadores. Per coses de la vida, a casa , en un salt de temps deliciós, se n’han agermanat dues de masies. Les persones naixem, creixem, ens canviem de lloc de residència, anem d’un lloc a un altre... però les masies no. I passa que un dia, quan les visites, que els records instal·lats en el limb del cervell, ressorgeixen trepitjant-se els uns als altres amb pressa per sortir, i apareixen davant nostre prenent cos i vida, en una taula antiga amb calaixos, en una llar de foc que crema, en un armari adossat a la cantonada de la paret, en un rebost buit, en unes botes de vi gegantines, en els cups de trepitjar raïm, en un pou que té galleda de ferro lligada a la politja, en una finestra petita, en unes flors... Una de les masies està abocada al Penedès i l’altra al mar, però les dues al mateix massís del Garraf-Ordal, ...

No em fa por la mort. Em fa por no saber viure de debò No em fan por els fantasmes, sinó els que no ho semblen però sí que ho són No em fan por els zombies. El que em fa por és quan veig l'ànsia per devorar-nos els uns als altres No em  fan por els vampirs. Em fa por dependre tant d'algú que li xucli el que és seu No em fan por els esquelets. Em fan por les nenes que ho semblen. No em fa por la sang pintada. Em fa por la sang vessada , sobretot quan és innocent Tot i que es vesteix  de festa ingènua, al darrere hi ha una visió negra i obscura  de l'existència que ni m'agrada ni comparteixo. Més enllà de castanyes i panellets que són ben bons,reivindico la festa cristiana,  que no és la festa dels morts, sinó la festa de l'esperança,  perquè crec que el cel no és un lloc sinó  la millor de les benaurances, perquè crec que els meus són vius i no pas morts, És molt el que no conec, però és més el dolor de qui no espera Si t...

Al despertar me di cuenta de que estábamos todos a una según la promesa De tiempo y tiempo en los avatares y en las tormentas a veces no te veíamos pero allí estabas Los murmullos se repetían al unísono a veces como clamores pero a pesar de nuestra sordera te hiciste un lugar Habías escrito nuestro nombre a fuego en las coyundas secretas en la calma y en el viento Y cuando no imaginábamos surgiste y renovaste y la noche nos devolvió la promesa Glòria Vendrell i Balaguer

Ha plorat  quan s'ha aixecat el castell, quan ha arribat l'enxaneta, quan ha vist les cares d'emoció, quan ha percebut  la força... Però plora també per la injustícia, quan escolta notícies que diuen que  moren innocents, que les dones són cosificades i maltractades, que els nens pateixen soledat i violència... Plora quan s'enamora  del que veu : la muntanya sobretot, però també el mar i el cel i qualsevol bri de natura viva Plora quan veu vellets sols i abandonats amb la mirada perduda Plora quan llegeix un poema preciós o un text líric Plora quan resa i quan pensa en els seus que tant estima Plora quan la sort i la dissort del món li toca l'ànima Plora quan té mal i quan riu a riallades, quan està trista i quan és feliç Pot plorar per por o per entusiasme, per un nus al coll  o per alegria desbordada Pot plorar a la vista d'una fulla caiguda al terra, a l'acabar una feina ben feta, al so d'una  música suggerent...

Val la pena : un recinte arqueològic guarnit amb empremtes romàniques, visigòtiques, romanes i iberes, situat  entre dues rieres i a tocar del parc Vallparadís. Recentment ordenat i arreglat per a poder fer-ne una bona i suggerent presentació a qui hi arriba. Les esglésies de sant Pere, sant Miquel i santa Maria han restat sempre a la vista de tothom, però l'anàlisi exhaustiu i acurat del terreny ha tret a la llum els secrets que havien estat ocults durant molts anys. Parlem del període comprès entre el el s.IV-V  i l'any711 de la nostra era. El s.IV-V es va construir una primera basílica  de planta rectangular i d'una sola nau,  que va ser la que un segle després va servir de base per a la nova catedral. El bisbat de Barcino es va segregar i es va fundar el d'Ègara , Ireneu va ser el primer bisbe i el territori que abastava la diòcesi, anava des del Penedès fins el Montseny. Sabem fins i tot que l'any 615 s'hi va celebrar un concili. El 711 v...

Encara que la nit hagi estat molt llarga, encara que el dia anterior hagi sigut complicat i feixuc de portar, encara que faltin hores de son, independentment de trobar-se bé o malament, de que acompanyi la fortuna o la dissort, sempre trobo deliciós el sol. Especialment de bon matí, i veure com foragita les ombres, com treu cap a poc a poc, com imposa la seva llum sense ferir la fosca, i com encomana la il·lusió.  Si el dia és nuvolat i la pluja ha guanyat la partida, el sol pensament de saber que ell està a l’aguait , pendent de poder deixar-se veure, encomana com qui no vol, el millor. Penso aquestes coses molts matins, des del tren que em duu del Baix Llobregat a l’Anoia, en un trajecte preciós, de tren, de riu, de vinya, de ciutat i poble, de Montserrat i de muntanyes. Tinc la sensació que fins i tot els dies que dormo , absent del paisatge, que el sol m’observa i que frisós espera que em desperti per saludar-lo. Glòria Vendrell i Balaguer  ...

Una, dues, tres.... Una, dues, tres... Una, dues, tres...  No se’n sortia, per més que ho intentava no aconseguia perdre la por al salt. Allà dalt tot semblava més complicat que quan ho mirava des del terra. Li havien dit que era una experiència impressionant, vertiginosa, increïble... tenia ganes de tastar-ho, però els límits del seu jo eren massa importants. Les ganes la movien però la por la tenia lligada de mans i peus. La primera vegada de totes, després del terror inexplicable que havia sentit amb el vertigen ficat en els budells, va pensar que era una bogeria i que no ho tornaria a intentar mai més, però no era de mena conformista i el desig de volar era tant gran, tan suggerent i tan fort, que no era gens fàcil ni amagar-lo ni oblidar-lo, per més que ho va intentar. És per això que no va ser una sola vegada la que va pujar dalt d’aquell aparell volador amb un paracaigudes lligat al cos, sinó moltes, i totes elles van quedar en un no res. La sensació n...