Venbariarismes

De bon matí sortim de l’Hospice de France, aprofitant la fresqueta i la treva que ens dóna el sol abans no ens agafi de ple. El camí puja en ziga-zaga, sinuós , preciós, plàcid... Després de deixar enrere la bonica pendent folrada d’herba i d’aigua juganera, al cap de més o menys una hora, arribem dalt de tot. Al davant s’insinuen les roques frontereres i al mig, entre elles i nosaltres, es despleguen els tres llacs de la Bauma del port. Tenint en compte d’on venim, la veritat és que la primera impressió no és especialment grata, però serveix per esmorzar, descansar i refrescar-nos una mica, perquè ara el sol ja apreta. Reprenem el camí del port de Benasque a la vora dels llacs. A mida que avancem, la vista millora, els estanys prenen forma, el blau de l’aigua s’intensifica i la sensació de ser a tocar de cel, cada cop és més gran. Em fa pensar que també a la vida tot sovint ens trobem amb situacions insípides o poc agraïdes i que solament la distància i la perspe...

“Al matí sacieu-nos Senyor del vostre amor” ( antífona dels laudes d’avui) Res a dir de les vistes de la vall de Ruda pujant cap a Beret, que de sempre em tenen el cor robat, especialment recordant l’estiu passat que hi vam anar fins el refugi i els llacs de Saboredo...una delícia. I res a dir de Beret perquè n’he parlat moltes altres vegades. Avui toca parlar de Montgarri, del camí que hi duu des de Beret, que és un passeig preciós que em pesava no haver fet encara mai fins avui. Des de l’altra banda, des de la vall d’Isil, també s’hi arriba. Per Isil, apart de ser belíssim , també té l’encant de que està molts menys transitat, però sense cap mena de dubte, l’arribada pel camí des de Beret ( i que no pas per la pista forestal) ha sigut quasi de conte: el santuari al bell mig de la vall, la Noguera Pallaresa petita lliscant als seus peus, les espurnes de llum del matí gravitant sobre l’aigua i sobre les vores, la vista imponent del tuc de Barlonguèra, les pastures verdes als...

De nou a l’Aran. Ha esta complicat però finalment ha pogut ser. La muntanya estava tan contenta com nosaltres, vessava llum i color , pletòrica i lluent ens ha donat la benvinguda. Es Bòrdes és un poblet petit, encimbellat per les restes del que havia estat el castell medieval de Lleó. De fet és al castell a qui li deu la seva existència, perquè el municipi es va construir a partir dels materials sorgits per la destrucció de la fortalesa , el 1719. Fins el moment solament havia estat això, un nucli de bordes que pertanyien als municipis veïns de Benòs i Begòs. Això és el que sabem per la història, però el que sap la meva memòria és que és la porta cap a la bonica Artiga de Lin i els espectaculars “Ulls del Jueu”... precisament , sense pensar-ho, és el primer que hem fet després de deixar i desar l’equipatge, agafar el camí de l’Artiga que surt del poble , vorejant el riu Jueu. Resem vespres a la vista de la vall : “ alço els ulls a les muntanyes, d’on em vindrà l’auxili? ...

Al principi dels temps formava part del gel de l'Èsera. La glacera ho cobria tot... tampoc hi era l'Artiga, ni el bosc. L'empremta del glaç va dibuixar la vall i a poc a poc em vaig tornar aigua. Deu de ser per això, perquè porto en el meu ADN la font del principi,  perquè tinc dins de cada espurna d'aigua la vida latent, perquè conservo la llum i la força primigènia, perquè vinc de les entranyes de la terra que tant estimes o perquè el sol ja em coneix des de sempre... Penso que deu de ser per tot això que sempre t'alegres tant de veure'm Glòria Vendrell i Balaguer Juliol del 2016

Josep Otón: La Mística de la Palabra Si comparamos la experiencia espiritual con el funcionamiento de un barco, la fe sería la quilla, la esperanza el timón y la caridad las velas. La quilla confiere estabilidad a la nave, la esperanza es el timón que orienta la nave. Sin la caridad la nave quedaría paralizada (la experiencia espiritual ) no sería vida sino una filosofía, una ideología…

Josep Otón : La Mística de la Palabra La productividad es el fruto del trabajo, la fecundidad del amor. Tal vez el salmista se refiere a esta confusión entre productividad y fecundidad, cuando afirma: “ si el Señor no construye la casa, en vano se cansan los constructores”(salmo127,1) En ocasiones tenemos la tentación de adoptar la productividad como modelo para la vida espiritual. Desde esta perspectiva nos preocupan los resultados que medimos numéricamente (…) Si acogemos la vida del Espíritu desde la perspectiva de la fecundidad, nos sentimos traspasados por el Misterio. Somos un eslabón en una cadena de gracia: una semilla que ha recibido gratuitamente la vida y que tiene la misión y la facultad de transmitirla (…) los resultados no son previsibles y casi siempre son imprevisibles

Josep Otón : La Mística de la palabra Podemos acoger las mediaciones como un ídolo, creyendo que son una presencia definitiva, cuando en realidad son un icono que hace presente (representa) al gran ausente. Conocemos a Dios por medio de personas, lugares, experiencias, sentimientos, conceptos, símbolos, actos de amor… sin estas mediaciones nos resultaría completamente inaccesible. Son instrumentos que nos acercan al Misterio. El problema surge cuando confundimos alguna de estas mediaciones con el propio Dios (…) cometemos una terrible profanación al divinizar lo profano (…)  absolutizamos realidades contingentes, que en vez de acercarnos a Dios, obstruyen nuestro acceso a Él.  El ser humano es un gran constructor de ídolos (…) podemos pensar también que la solución radica en eliminar toda imagen. El ímpetu iconoclasta nos impele a prescindir de la tradición, de los ritos, de la comunidad o de las instituciones. Ahora bien, aunque tengamos que depurar la fe de c...

Josep Otón : La Mística de la Palabra La verdad del evangelio se alcanza conociendo a una persona: Jesús de Nazaret (…) Si fuera posible resumir la verdad en una frase o en un silogismo, Jesús la habría escrito en un papiro y se habría marchado. En cambio acampó entre nosotros (Jn 1,14) Quiso quedarse para mostrarnos la verdad. Nos enseñó la verdad a través de su vida. A Zaqueo, en lugar de acusarle de ser un publicano y pecador, aspectos verdaderos de su vida, le hizo ver una verdad más profunda: era un hijo de Dios amado por su Padre (…) podría haberle aleccionado acerca del modo correcto de actuar. Sin embargo le instruyó en la mejor lección:  la cercanía de Dios.

Josep Otón: La Mística de la Palabra En ocasiones ofrecemos una imagen muy pobre del cristianismo, al presentar el precio de todo lo que hemos vendido-o de lo que tenemos que vender- en vez de mostrar el valor de la perla que hemos encontrado y pretendemos adquirir. Caemos en la trampa de dar más  importancia al precio que al valor. Quizá no seamos buenos constructores y empecemos la casa por el tejado. Primero hemos de encontrar la perla y entonces nos daremos cuenta de que cualquier precio que paguemos es escaso para conseguir un bien tan valioso.

Josep Otón: La Mística de la Palabra Simple significa “sin pliegues” y por lo tanto es lo contrario de lo complicado. Lo sencillo, del latin “singulus”, es lo singular, en contraposición a lo múltiple. La simplicidad y la sencillez no implican ignorancia; todo lo contrario: señalan el camino de la profundidad. La simplicidad y la sencillez nos previenen del riesgo de ir de acá para allá y nos invitan a crecer en hondura, en calado, en una única dirección. El mal ocasionado por la serpiente (del relato del Génesis) responde a su capacidad para distraer a Adán y Eva. Les arrebató la sencillez. Estaban centrados en Dios y la intervención de la serpiente les complicó la existencia. Introdujo un nuevo centro de interés. Les planteó un falso dilema. Les alejó de la simplicidad de su situación.

Josep Otón; La Mística de la Palabra La idolatría de la velocidad contrasta con la lentitud de los procesos naturales (…) En vez de luchar contra el tiempo, saborearlo. En lugar de llenarlo, vaciarlo. Lejos de acallarlo, alcanzar el silencio para escucharlo Dios nos creó en el tiempo. Tal vez no sea nuestra cárcel, sino nuestro hogar, la matriz que nos protege y donde crecemos. A menudo nos desesperamos porque no sabemos esperar.

Josep Otón : La Mística de la Palabra Sin Palabra no hay espiritualidad cristiana. El silencio es imprescindible, porque nos prepara para la escucha. Es el ayuno de palabras que nos permite acoger la Palabra. La Palabra cobra vida si se encarna en la propia vida. No se improvisa. Jesús de Nazaret calló durante 30 años para gestar la Palabra que anunció durante tres. Dios es Palabra porque su voluntad es comunicarse (…) en la medida en que nos sumergimos en el gran Misterio divino, entendemos cada vez más la Palabra, sin necesidad de recurrir a las palabras.

Josep Otón: La Mística de la Palabra Con el Espíritu Santo la Teología no es un ideario desfasado ni una elucubración sin fundamento, sino la explicación razonada y razonable de una experiencia inefable, que aún desbordando nuestros esquemas mentales, genera pensamiento, produce ideas, abre nuevos horizontes. Con el Espíritu Santo la liturgia no es un simple formalismo, ni un protocolo anacrónico, sino la expresión visible de acontecimientos trascendentales e intangibles, capaces de ser fuente de inspiración, de convertirse en un torrente de creatividad y de embellecer la existencia. Con el Espíritu Santo, la comunidad de creyentes no es una asociación piadosa ni una organización eficiente, sino la imagen del Dios trinitario (…) Con el Espíritu Santo las normas no son cortapisas que constriñan la libertad humana, sino destellos de sabiduría, pistas que nos ayudan a vivir iluminando los conflictos y orientando nuestra manera de actuar. Con el Espíritu Santo, el...

Josep Otón : La Mística de la palabra El relato de la muerte y resurrección de Jesús nos confunde y nos ilumina. Eclipsa nuestro entendimiento y enciende nuestra fe. La imagen del sepulcro de Cristo adquiere un significado muy especial. Allí donde todos los convencionalismos indican que hay impureza- el cadáver de un ajusticiado- se manifiesta la máxima pureza-la resurrección-y en vez de estar cerrado a cal y canto para no contaminar, se abre al mundo para dar vida. (Miracle de les noces de Canà: Jesús converteix l’aigua en vi )  No es normal que el vino se guardara en tinajas de piedra. Las tinajas son de barro. Lo que es de piedra es el sepulcro (…) el mensaje de las bodas de Caná es que Jesús ha venido a traer una alegría que ni la muerte puede acallar. Temíamos acabar en un callejón sin salida, nos preocupaba acabar bloqueados ante una puerta infranqueable y descubrimos,asombrados, que la piedra del sepulcro ha sido retirada. Un universo de posibilidades s...

Josep Otón : La Mística de la Palabra Traicionamos a Dios al confundirles con determinados conceptos, fórmulas teológicas, normas morales o gestos simbólicos.  Convertimos la fe en magia al rebajar lo sagrado a categorías mundanas. En cambio sacralizamos el mundo al interpretar cada detalle de la realidad como una señal que apunta hacia el Absoluto. Pretendemos com-prender a Dios y Él no nos deja de sor-prender. Nos empeñamos en atrapar el Misterio para manejarlo a nuestro antojo, en vez de aferrarnos a Él y dejarnos conducir por Él.

Les fulles menudes llisquen entre els seus ditets i ella les mira  Les mira embadalida com qui ha trobat un tresor, sense saber que el tresor ho és ella Les fulles esmicolades juguen i salten entre les seves cuixetes petites Juguen amb els plecs del seu vestit que fa joc amb l’estiu d’aquí Les fulles de colors s’emmirallen al seus ulls, que frisosos i curiosos per mirar coses, no donen abast a veure-ho tot I un gos s’apropa, és un gos amic , però ella recela perquè és petita i encara no sap qui ho és d’amic Un lleu ventijol li fa petonets a les galtes, que enceses pel sol omplen tot el jardí de petiteses dolces, de confidències delicades, de paraules recloses i de totes les coses que solament saben els petits. Les fulles menudes llisquen entre els seus ditets i ella les mira... i per un moment el món sencer es confabula i es torna també , secretament més bonic. Glòria Vendrell i Balaguer Juliol del 2016

Normalment no passava res de res, per no passar ni tan sols ho feia cap vaixell ni cap barca de pesca. Tot era calma al mig del mar ... les gotetes d’aigua barrejades amb l’escuma blanca dormien amb el vaivé suau , però després de la llum del migdia, de tant en tant venia l’oratge, i quan ho feia, el mar es capgirava de sobte i s’estremia amb un dolor insuportable. Llavors les ones s’alçaven implacables en un ventall d’aigua que avançava en totes les direccions. El mar les podia contenir sense massa dificultats, però altra cosa era quan aquestes arribaven a la terra ferma, que tot s’ho enduien al seu pas... La gent que vivia a la franja vora del mar va intentar lluitar amb les ones moltes vegades, però com que pel que semblava, elles tenien més força que res i que ningú, van arribar a la fatal convicció de que la terra desapareixeria dins del mar i amb ella tots els seus habitants, més tard o més d’hora... solament era qüestió de temps. Però vet aquí que de les en...

teatrecatala.wordpress.com Amb el capvespre tebi  arriba el torn de la paraula i amb la paraula el silenci i amb el silenci la veu alada Brollen del més íntim, de la pell quan es tanca i del murmuri dels arbres Retornaran un dia d'improvís o amb avís, tant se val ! però sigui capvespre o tarda sigui matí o la nit ben ficada, el que és ben segur és que es faran lloc en un racó de l'ànima Glòria Vendrell i Balaguer Juny 2016

kwartrocagrossa.blogspot.com No se si acaba o comença si és el final o un bell inici No se si acomiadar- me o saludar si desitjar­- vos descans o nova empenta Mai se si és millor, posar fil a l'agulla o rematar amb un nus de fil No m'agrada tancar coses del tot trobo que és bonic deixar que caminin del bracet,  tant la gana com la desgana tant la feina feta com la per fer tant la fatiga com el coratge... Trobo que és bonic i millor Perquè així res ens farà basarda. Glòria Vendrell i Balaguer Juny del 2016

-On són iaia les flors? -al teu voltant, tot és ple de flors -per què són totes iguals iaia? -si t'hi fixes no n'hi ha cap d'igual -les agafem iaia? -són més boniques on són, així sempre que volguem les podrem venir a contemplar -però si les portem a casa també les podem veure iaia! -però la seva bellesa dura menys temps El nen camina entre les flors i la iaia l'observa . Ell també és bonic com les flors encara que no ho sàpiga, també és únic entre totes les belleses, tampoc se'l pot agafar ni aprehendre'l,  ni escurçar la seva innocència... - iaia , aquesta flor és vermella! -és una rosella, no la toquis que la faràs malbé El nen i la iaia caminen de la ma i ningú gosa fer malbé la tarda. Glòria Vendrell i Balaguer juny del 2016