Venbariarismes

Blanhiblar Ahir ja em vaig acomiadar de Bossòst per la nit i aquest matí marxant , de Vielha i de tota la vall en el seu nom, encarada a la finestra del cotxe, en un dolç i últim intent de veure, d’olorar, de sentir i de percebre .... però no és possible, tot s’escapa... no podria ser d’altra manera La idea era marxar al matí per arribar el migdia a casa, però s’ha llevat el dia tan clar i tan diàfan que hem tornat a Beret. Excursió no en farem perquè avui no és el cas, però sí una passejadeta per on puguem. El primer ha estat el telecadira que puja a Blanhiblar. El sol vaivé del telecadira tan pujant com baixant ha estat un petit plaer indescriptible : el bressol del vent lleuger , la vista del prat, de les valls i de les muntanyes , la volada d’algun ocellot que no podíem distingir, el trot d’uns quants cavalls, el sol que encara no cremava... les endorfines s’han posat a to i han carregat les bateries per quan arribi el curs sense muntanyes. Un cop dalt, el mi...

Canejan és el poble més septentrional de la vall d’Aran i a pocs kms de terra francesa, anant per carretera . És la capçalera de la val deth Toran, el territori de l’ós bru per excel·lència. Serveix de mirador privilegiat de la vall ,del també poble aranès de Les i de les muntanyes a banda i banda. Juntament amb el seu veí sant Joan deth Toran, ha resistit els d’estralls de la despoblació i s’ha mantingut amb uns quants habitants que hi viuen permanentment.  Es troba a 950m d’altitud penjat del vessant d’una muntanya fronterera amb França. És un poble encarat al sol i guarnit amb parterres de flors. La seva església parroquial no pot competir amb antiguitat amb d’altres de la vall, però pel seu enclavament, situat a la part més alta del poble, és de visita i gaudi obligat. Gran part de l’encant de Canejan és degut a que ha mantingut intactes l’arquitectura de les cases, essent d’especial interès la casa de Sirat del s. XVI i la de Benosa, amb capella romànica inclo...

Els ulls del jueu són uns dolls d’aigua espectaculars que brollen d’entre les roques provenents del “forau” d´Aiguallüts ( vall de Benasque ) . L’aigua del massís de la Maladeta, discorre en forma de riu per un tram breu , fins que es engolida pel forat . Deu de tenir moltes ganes de sortir de sotaterra perquè quan ho fa no passa gents desapercebuda. Tant si es ve del pla de l’Artiga, com del camí de les Bordes, l’estrèpit és tal, que hom queda corprès per la seva força. Quan un és allà al davant , se li encomana el seu coratge i la seva puresa embriagadora . És que el que tenim al davant és un seguit d’aigües turbulentes que generen sense parar una formidable explosió d’escuma i de vitalitat... és un autèntic espectacle ! Dels ulls del jueu al pla de l’Artiga hi ha un sender petitet que enamora. L’Artiga avui no es deixa veure. Com els últims dos dies, el cel s’ha tenyit de gris i no deixa lluir el sol. Haguéssim volgut fer el camí del coll de Toro per aquest costat ( el...

Bossòst Plou a l’Aran, a tot l’Aran, ja ho ha fet al matí i ara de nou, i sembla que seguirà fins demà, però no és un dia perdut, sí que és veritat que no podem fer les excursions que haguéssim volgut, però això no li resta encant ni a la vall, ni a la meva petita terrassa coberta, que és des d’on escric... un petit plaer amb olor de muntanya i de llenya que crema en algun lloc.. després de tants dies de calor, s’agraeix la manteta sobre les cames i el folre polar... no té preu! A la tarda Viella és plena de paraigües i cangurs. Poca gent als carrers i ningú a les terrasses que normalment són plenes. Les muntanyes resten ocultes per les nuvolades, però l’arriu no pot deixar de fer soroll : salta, giravolta i guimba sense complexes, aliè a la pluja i a nosaltres. “ Has mudat en danses el meu plany, m’has tret el dol i m’has vestit de goig".  Salm 29 de vespres Bossòst Vielha Vielha Vielha Glòria Vendrell i Balaguer 31 juliol 2015

Bausen és un dels últims pobles de la vall d’Aran. El trobem després de Les, al final d’una carretera sinuosa que va prenent vistes a poc a poc, a mida que s’enfila. Manté el seu encant gràcies a que les antigues bordes van ser restaurades respectant les estructures bàsiques. És un poble silenciós i costerut situat a 945 m. sobre el vessant oriental de la muntanya de la Vacanera.  L’església parroquial de sant Pere ad vincula construïda el 1709 acull el fragment d’una estela funerària romana del s. III, que es pot observar al parament de la façana. La solitària tomba de Teresa és també un dels símbols de Bausen. Al voltant d’ella hi ha tota una història d’amor que s’ha explicat de pares a fills. Malgrat que en el seu dia havia estat un poble viu i ric en comerç, la veritat és que en la actualitat hi viuen de manera continuada, un grapat escàs de persones. La poqueta gent que hi viu està acostumada a veure-hi arribar caminaires i excursionistes que parteixe...