Venbariarismes

Al Pep pallasso no li agradava gens el soroll. És per això que acostumava a viure reclòs dins d’un triangle de cartró. Solament sortia quan la monitora li assegurava que tots els nens i nenes estaven en silenci, atents i esperant que ell els saludés. De tota manera no se’n refiava gaire perquè algun cop quan havia sortit, la cridòria havia estat tan forta que no ho havia pogut suportar i s’havia hagut de tornar a ficar endins. -Em surten patates a les orelles quan sento soroll- deia sempre el Pep pallasso  I el que no entenien els nens i nenes és que si li sortien patates a les orelles, doncs que les patates creixen i creixen... I com que als nens i nenes se’ls oblidava el problema del Pep pallasso i com que van seguir parlant fort i a vegades cridant més fort encara, doncs això és el que va passar : li van créixer tant les patates dins de les orelles que encara que volgués ja no podia sortir del triangle de cartró on s’havia ficat....  Quan els nens i ...

Una pedra en crida una altra i entre el cel i la muntanya hi ha un abisme , com un tall.  No sé si els àngels l’han serrat la muntanya, si ha estat el mar fa milions d’anys, si ha estat el vent que bufa i arrossega, però el que si sé és que la muntanya li suposa a l’hora , aixopluc i dolor . Els daurats de la basílica no li fan cap favor. Lluiria molt més entre les roques serrades, a ser possible prop del lloc on diuen que la van trobar.  Segrestada dins de l’urna (per protegir-la sembla ser) plora llàgrimes de cera que les llànties recullen amb pulcritud. Tots els camins hi duen, les escales s’hi enfilen, siluetes arquitectòniques i lluminàries no deixen que ens perdem, sembla fins i tot que les roques s’inclinin per indicar-nos el camí. A l’abric de la pedra, imitant la cova petita, reclosa entre parets que primer van ser romàniques, fa temps que es deleix per sortir.  Hi ha tant desgavell, tanta gent i tantes coses postisses, que s’ha que...

www.floresdirecto.com Tu rastro se ha quedado envuelto entre las flores oculto a las miradas Al sellar la puerta el cielo te ha mirado con ternura Ahora tu silencio se tornará palabra las piedras inertes han cobrado vida al ser pisadas Me hubiera gustado darte un último beso pero el cristal nos ha separado Tu muerte no ha sido inadvertida pero si doliente y extraña En pos de otro amor has dejado atrás a quien te ama Pero él ha dicho que le esperarás esta vez  sin sello, sin puerta, sin cristal Pero de momento tu rastro se ha quedado envuelto entre las flores oculto a la mirada Glòria Vendrell i Balaguer 14-maig del 2015

Si vens un dia i no em trobes tingues a bé esperar-me que mai tanco la porta Si passen dies i no hi sóc no és que no sàpiga que m'esperes és que de lluny veig la porta entre-oberta i ja en tinc prou Però si tornes quan és de nit et prego que no em deixis fora que em busquis , que  em segueixis el rastre que no et cansis de fer-ho Que quan em trobis deixaré  la fosca et donaré la ma i entraré amb tu i la tancarem per sempre la porta Glòria Vendrell i Balaguer maig del 2015

Fa dies que passo cada matí pel mig del parc sanitari de sant Joan de Déu. Pels que no ho sàpiguen es tracta del hospital psiquiàtric famós arreu de Catalunya. A sant Boi tenim “ cultura de bojos”. Ho dic amb tots els respectes, però ho dic així perquè el meu poble se’l coneix pel “ poble dels bojos “. I dic que tenim “cultura de bojos” perquè els santboians estem acostumats a creuar-nos amb malalts psíquics pel carrer, a l’estació del carrilet, comprant a les botigues etc... ens hem fet a conviure amb ells i formen part del dia a dia del poble. Ho dic amb orgull, no pas amb resignació ! Però va ser especial el dia de Sant Jordi: He dit al començar que fa mes d’un mes que cada dia passo pel mig dels “psiquiàtrics” perquè vaig a la unitat de convalescència per anar veure l’avi que el tenim allà temporalment . Pel camí acostumo a anar escoltant per la ràdio el que passa en el món, que ni de bon tros és agradable : terratrèmol al Nepal, Orient mitjà convuls, Nigèria, Líbia, ...

Havia una vegada un país que no tenia princesa i li van demanar a Sant Jordi que els ajudés a trobar-ne una. Van enviar missatgers per totes les contrades, demanant a totes les noietes que volguessin ser princeses, que es presentessin al castell de la ciutat gran del país. La primera que hi va anar va ser una noieta molt bonica, que es deia Agnés : les galtones li brillaven com maragdes , la seva pell era rosada , tenia els ulls grans com ametlles i una boqueta de pinyonet que feia delir. Sant Jordi li va dir que calia la prova, de passar un dia al castell, per saber si tenia o no tenia, cor de princesa. L’endemà, quan es va llevar, l’Agnés va anar , corre que corre, fins la cuina, per veure que hi havia per esmorzar, i tant bon punt la va veure la cuinera, que estava fent xocolata desfeta, se li va tirar al coll per fer-li dos petons: - Vine cap aquí xicoteta bonica.... aixx..... a veure si seràs tu la nostra princesa! - Ai no em petonegis!!! Que m’embrutes la cara ...

Havia una vegada un país petit que vivia  en pau i harmonia: cada cosa era al seu lloc, tothom sabia el que havia de fer, el sol lluïa cada matí sense escatimar cap raig de llum i la gent era feliç. El rei en tenia prou amb que la gent del seu país estigues contenta de viure-hi. Passava tan desapercebut que molt pocs sabien que existia, ni ell ni el seu castell , on hi passava els dies al costat de la seva filla que tenia un nom estrany : "princesa del cor endins ".  El castell i tot el país l'havia construït ell mateix amb les seves mans, però tampoc ho sabia quasi ningú. De fet a ell no li importava gens ni mica, era tan bonic el seu país ! i tant feliç la seva gent ! Però va passar el que el rei no hagués volgut mai : el drac ferotge que rondava la terra feia temps, va acabar trobant el camí del petit país, i va omplir el cel de foc i les cases d'ombra i la gent de por... La princesa del cor endins va ser la primera víctima. El drac sa...

" Un gran silenci embolcalla la terra " forma part del text d'un autor anònim parlant d'avui Dissabte sant. El tridu pasqual és Divendres, Dissabte i Diumenge, però la religiositat popular ha fet molt èmfasi en el Divendres, ha deixat molt petit el Diumenge i ha oblidat gairebé del tot el Dissabte , el dia de la "Sepultura" i del silenci, del gran silenci. Cada any escolto el meu rector parlar de la importància d'avui i no me'n canso perquè hi ha alguna cosa en aquest dia que em toca molt endins. Jo que sóc filla de la societat de les impaciències , de les eficàcies i de les presses, agraeixo saber que  hi ha temps per a tot, que el silenci té cabuda, que a vegades necessitem experimentar el buit i el no res, que cal aprendre a esperar sempre, encara que sigui en el sofriment més fosc, convençuts de que ens espera l'estel del matí, l'estrella que no coneix l'ocàs, com diu el pregó pasqual. Necessitem amb urgència escoltar el s...

Es pensava que correria tots els oceans, que ningú mai el podria vèncer, es creia temible i valent com mai ningú ho havia estat. Però va ser el dia del gran tauró quan es va adonar de qui era realment. El gran peix no es va acoquinar ni una mica davant de les seves mostres de coratge, ans al contrari... El pirata va quedar surant sobre el mar a expenses del vaivé de les ones. Va pensar que sobreviuria nedant, però la seva cara de cartró no li va permetre. A mida que es mullava, en la mateixa mida s’anava esmicolant en engrunes marronoses sobre el mar. El pitjor de tot no va ser el naufragi, sinó adonar-se de qui era realment. En va quedar solament el nas de plàstic i el pegat de l’ull. Pobre pirata Glòria Vendrell i Balaguer març del 2015

núvol de les paraules de les cançons d'Antònia Font.larespostaes42.wordpres.com    Al principi hi eren totes però no ho sabia. Bategaven més endins del cor. Impreses en les neurones més fondes, gemegaven per sortir sense saber-ho. Després va passar que es trobaven sovint , i era tal el soroll que feien, que les sentien de totes les contrades. Eren tantes i tan cridaneres que acabaven barallant-se, s'amuntegaven les unes sobre les altres, es trepitjaven i pugnaven per ser les primeres en sortir. La competició va ser tan dura que van anar a escola per sofisticar-se i per aprendre educació. Es van organitzar, van respectar el torn i es van tornar precises i acurades. Amb la mateixa lentitud amb que van brollar de les fondàries, van anar minvant. Ja no eren tan nombroses, algunes no trobaven el seu lloc i a altres els costava cada cop més esbrinar quan era el seu torn i saber quina era la seva mida justa. Van desaparèixer de nou gairebé del tot. Per més que em...

pijamasurf.com Vivim immersos en un món on les comunicacions estan sotmeses a la voràgine. Cada cop tenim accés a més fonts i més mitjans per fer-ho. Podem contrastar, decidir de qui ens fiem, indagar etc. Ho han posat facilíssim les noves tecnologies. I jo que en sóc una total defensora, he de dir que pel que fa a la comunicació autèntica, doncs que fa aigües. Si entenem per comunicar, donar una sèrie de dades científiques i racionals, està clar que hem fet passes de gegant, però no parlo d’això. Parlo de que crec que la comunicació no es pot cenyir solament a aquestes premisses perquè seria fer-la molt petita de mires. La “ comunicació científica “ anomenada objectiva ( si és que existeix) pot ser estricta, acurada i assenyada si es vol, però té uns límits insalvables, que li estan vetats per naturalesa. Ho vaig pensar un dia d’aquests quan la petitona Abril estava a l’UCI neonats . La informació no ens va faltar, ni per part dels metges, ni per part d’entesos en l...

És petita Ningú la veu tret de nosaltres Sobre la ratlla blava treu cap el poble i el cel El vidre transparent me la deixa veure malgrat el fred d'aquest hivern El sol s'hi queda cada matí i hi dóna la volta De tant en tant la flor del lliri , la flor del cactus,  la flor de cinta.. Està a l'alçada de qui la mira pren el color de qui la veu No parla ni gesticula però olora i rep Ja sé que en hi ha de grans i esplendoroses però de tant mirar-la i guarnir-la la trobo bonica És petita ... i què ? Glòria Vendrell i Balaguer febrer del 2015

Cuando llegaba el verano, no había nada mejor que coger el viejo colchón y echarlo sobre el suelo del jardín para hacer un poco de siesta. Solía ponerlo entre las sombras del laurel y las que se balanceaban debido a las toallas siempre tendidas; era una pequeña delicia. Todavía me acuerdo de cuando lo querían tirar, porque "los colchones de lana han pasado a la historia" porque "no era tan cómodo como los modernos" porque "se debería rehacer si te empeñas en quedártelo y no vale la pena "porque" está todo remendado " decían ... Me comprometí a arreglarlo y guardarlo bien guardado cuando terminara el verano, para que no molestara, y me lo respetaron. Como en vacaciones la casita del jardín se llenaba por completo, había llegado a conocer cada uno de los colchones de dentro de la casa: los de espuma que acababan tomando la forma del cuerpo, los de muelles, que más tarde o más temprano acababan pinchando e incluso los más modern...

Entre plat i plat, no se sap com, però ha aparegut una caixa tota plena de papers, cartolines , cartrons, gomets , pegament, tisores i colors.  Al principi ningú entenia que hi feien allà; és per això que no han gosat  sortir de la caixa. Tímides i avergonyides, totes les coses ja es disposaven a marxar a un altre lloc més escaient, quan tot d'una s'han adonat de que no en quedava rastre ni de les culleres i forquilles, ni dels tovallons , dels gots i  les safates , ni del menjar calentó... Tot de manetes petites, maldestres o curoses, però en qualsevol cas decidides, han destapat la caixa...  Entre plat i plat, tothom ho mira :  les lletres engalanades, els fruits de la tardor passada i les serpentines de coloraines que fent giragonses allargassen les petites ombres del menjador. Glòria Vendrell i Balaguer gener del 2015

L'escalf ha arribat a la vora, s'ha pintat de taronja i ha avergonyit el cel i la plaça. Ha guarnit el gris i la casa amb espurnes de llum que grinyolaven per sortir perquè preses de la por no podien escampar-se. Però al bell mig de la vall han pogut fugir de qui les manava i han escapat als camins i ja no podran aturar-les Glòria Vendrell i Balaguer gener del 2015

Em va fer riure molt aquesta pregunta innocent que va fer el Pau a la seva mare un vespre, abans d’anar a dormir, però he de confessar que li he donat voltes i la trobo d’allò més interessant.  Des de la seva perspectiva de nen, el Pau no fa altra cosa que plantejar les qüestions que li interessen de debò. A ell no li treu el son saber si Déu és omnipotent o trinitari, si és aliè al mal del món o no, tampoc es planteja si existeix o no perquè no te motius per desconfiar del que li diuen. I el cas és que em fa riure perquè des de la meva perspectiva d’adult trobo la pregunta fora de lloc i de mida, però el problema no està en la pregunta sinó en la perspectiva.  Doncs si de perspectiva es tracta, el que m’agradaria saber és quina és la perspectiva de Déu.  Mentrestant em conformo pensant que potser Ell em mira d’una manera semblant a com jo miro al Pau quan pregunta. Glòria Vendrell i Balaguer gener del 2015

www.singular-plural.com Xavier Alegre :  La vida es tan vieja como el hombre, pero siempre resulta nueva, porque todos los que vivimos, vivimos la vida por primera y unica vez. Por eso, la vida siempre enseña cosas nuevas. La vida se renueva y muestra su originalidad y creatividad sobre todo hoy. Pablo Neruda: ...me piden lo profético que hay en mí, con melancolía y un golpe de objetos que llaman sin ser respondidos hay y un movimiento sin tregua, y un nombre confuso. Simone Weil: L’atenció és l’educació de la mirada interior dels ulls del cor per descobrir Déu allà on semblava que no hi era. No veure Déu no vol dir que no hi sigui : vol dir que no som capaços de percebre’l. Tal vegada la nostra mirada està condicionada per prejudicis i no som capaços de captar la presència de Déu perquè mirem de manera equivocada. Mateu 6,11 : Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia La vida cada dia torna a ser nova. Tot es recrea i mostra el seu or...

Reis d'Orient, Us demano ser com vosaltres de savis que vau ser sensibles a la llum d'una estrella i no us vau deixar enganyar per la magnificència d'Herodes. Us demano també ser capaç de venir " de lluny" per buscar la veritat tantes vegades oculta. Us demano poder ser com l'Àngel que va anunciar als Pastors la gran notícia. Us demano poder ser com ell i no tenir por ni vergonya d'escampar arreu i de dir a tothom com de feliç ens pot fer "creure". Us demano poder ser com Josep i poder custodiar com ell ho va fer, la vida confiada a les seves mans, sense entendre res, suposo a vegades... Us demano poder ser com Maria, que guardava sempre "totes les coses en el seu cor", sense perdre la pau  per voler trobar ràpidament la lògica i la coherència. Us demano poder ser com els pastors i les pastores que de senzills com eren, no van tenir cap mena de problema en ser creients. Us demano també poder quedar sempre embada...

De sempre que m’ha costat molt poc entusiasmar-me amb ben poca cosa, “una flipada” em diuen a casa. No sé si em ve de mena o d’on em ve, però el que sí sé, i com més temps passa més clar ho tinc, que hi ha una cosa que m’omple la vida d’il·lusió i d’esperança... no necessito menjar raïm ni posar-me res vermell... no és l’any nou no ! ...és l’Emmanuel, “ Déu amb nosaltres “. Glòria Festes de Nadal del 2014-15