Venbariarismes

Quan era petita i camí de casa passàvem per l’antiga carretera que corria pel costat del canal, no sé ben bé si és per la meva hidrofòbia o si perquè aquesta em ve de que vaig sentir dir a algú, que “un camió havia caigut dins del canal” , però el cas és que recordo que m’aterrava mirar per la finestreta del nostre seat 850, que llavors se’m figurava molt gran... i el cas és que de la mateixa manera que el petit utilitari se’m figurava gran, també em semblava grandíssim, profund i tenebrós, el petit canal de la dreta del Llobregat quan passa per Sant Boi. En realitat jo ja sabia que hi era allà, molt a prop de les rodes del cotxe, però de tanta por que em provocava , no podia ni mirar i el fet de no mirar, però de saber que ell sí que em veia passar, no feia altra cosa que augmentar la meva por. En la meva ment infantil s’anaven succeint escenes paoroses de camioners mig ofegats o intentant obrir-se camí entre la ferralla del camió i les aigües marronoses...  La me...

Mira que en hi ha de contes i de històries per petits , però poques entusiasmen tant com la història del Drac i de Sant Jordi. És un plaer indescriptible percebre en els seus ullets l'emoció continguda cada cop que s'acosten aquestes dades en que fent volar la imaginació, podem jugar amb ells a ser prínceps i princeses, roses , dracs ferotges i cavallers... Me n'adono de que hi ha una certa tendència a voler " canviar els contes" de tota la vida, donant-los un final, diguem "feliç" o " light ", on ningú sigui malvat del tot , de manera que no calgui fer servir conductes , diem-ne " violentes "... M'explico : vull dir que hi ha a qui no li agrada que el llop es vulgui menjar la caputxeta o als tres porquets o a les set cabretes, que hi hagi bruixes malvades que vulguin alimentar-se de nens, monstres ferotges que espantin les criatures  i està clar ! tampoc dracs malvats que es vulguin menjar princesetes. De la mateixa mane...

fragment del Pregó Pasqual:  Aquesta és la nit que estava escrit :  « Serà la nit clara com el dia ,  la nit il·luminada per la meva joia. »  I així ,aquesta nit santa  espanta els pecats ,  renta les culpes ,  torna la innocència als caiguts , l'alegria als tristos ,  expulsa l'odi ,  porta la concòrdia  i doblega els potents  .............................................. Li van dir que després de la lluna plena arribava la Pasqua Li van dir que amb la Pasqua arribaven juntes la primavera i l’alegria Li van dir que al bell mig de la nit hi brillaria l’estel del dia Li van dir que en una nit com aquesta ,la llum va donar pas al món que el mar es va obrir davant dels ulls incrèduls i atònits que a la muntanya de Mòria Déu va proveir un anyell que a l’exili Ell es va fer proper com la rosada que els profetes van intuir-la i anunciar-la però sobretot que en la nit de la penombra més fonda es va fer...

No ho semblava quan les fredorades ens mantenien vora el foc, però el bon temps acaba imposant-se  Solament cal treure el nas al meu bosc petit per adonar-me'n de que és florida i perfumada  Surt l'herba menuda i temorosa però amb empenta. S'obre pas sota les pedres del jardí. Creix de nit i de dia ens observa.  Els primers brots han aparegut en un tres i no res, tendres i joves  amuntegades en un esclat de rosa fort, no hi caben i vessen  el sol no dóna treva , l'escalf és suau, el blau és cel , l'arbre es lleva del son de l'hivern  la vinya i el camp estan de festa espàrrec i esparraguera un torn nou un nou dia un regal per obrir Glòria Vendrell i Balaguer abril del2014

Vallgorguina jeu a la falda del Montseny, pertany a la comarca del Vallès oriental i avui li ha plagut rebre’ns amb un dia plàcid i assollellat, d’aquells que un voldria tenir cada dia. De joveneta hi havia vingut alguna vegada, però les coses que veus de jovenet i joveneta, cal veure-les més endavant, perquè els ulls es fan més grans i més atents amb el transcurs de la vida. Ja fa molt de temps que penso que els camins , els racons , els boscos ... que tenen cura de la imatge del lloc, que saben coses que les cases i la gent ignora, que guarden secrets irrellevants si es vol, però preciosos tantes vegades ! ... és per això que encara que no m’hi aturi , observo de reüll i escolto mentre passejo pels volts de Vallgorguina ... Ens podem arribar fins “La pedra gentil” que és una estructura megalítica, un dolmen de més de 4000 anys. Tot i que sembla que la pedra superior està trencada i que algunes de les set pedres que fan de suport, que han estat reubic...

Havia una vegada una terra que va ser gel. Fa milions d'anys d'això, però n'han quedat les empremtes. Res ni ningú imaginava el que esdevindria.  La pedra nua sepultada en el fred no tenia ni esma per pensar. En tenia prou amb desempallegar-se del seu cor petri que no podia bategar . Restava inerta en el llit que la conduïa lenta però inexorablement a un final que ignorava i que de totes totes semblava molt llunyà. I no s’equivocava.  Van caldre vents impetuosos, tempestes, sol ardent, però sobretot la calma densa i el silenci que ho amarava tot i que feia callar tot intent de despertar... I es va anar obrint la vall ,com qui obre el ventre de la mare per treure’n el nadó, però va ser a càmera lenta, sense cap pressa, com si el temps estigués captiu en cada espurna de la glacera. I el gel es va fer aigua i després herba i després bosc, i després nosaltres. El pi petit no en té ni idea d’on prové , però porta escrit en l’ADN del seu tronc l’empremt...

lafeixapedraseca.com "Al món no s’ha inventat res"  ja que "l’originalitat consisteix en tornar a l’origen" A. Gaudí Un vianant passant al costat d’una obra pregunta què estan fent tres treballadors que realitzen la mateixa feina.  El primer li respon: «Estic transportant pedres d’aquí cap allà»;  El segon diu: «Apilo blocs per aixecar un mur»;  El tercer afirma: «Estem construint una catedral " Tres maneres diferents de veure una mateixa realitat. S’imaginen quin dels tres obrers sent una predisposició a sentir-semés realitzat?  El primer només es fixa en allò que literalment fa;  El segon descobreix la conseqüència immediata de per què ho fa;  El tercer en parla en primera persona del plural, de manera inclusiva –estem– i albira l’obra final, a llarg termini, aquella que realment modelarà el paisatge de la ciutat en e...

Jesús Massana TERESA DE CALCUTA La vida és una oportunitat, aprofita-la. La vida és bellesa, admira-la. La vida és una benedicció, gaudeix-ne. La vida és un somni, fes-lo realitat. La vida és un repte, afronta’l. La vida és un joc, juga-hi. La vida és quelcom preuat, cuida-la. La vida és quelcom valuós, conserva-la. La vida és un misteri, descobreix-lo. La vida és una promesa, compleix-la. La vida és dolor, supera’l. La vida és un himne, canta’l. La vida és un combat, accepta’l. La vida és una aventura, desafia-la. La vida és una tragèdia, enfronta-t’hi. La vida és sort, mereix-la. La vida és vida, defensa-la.

Tot just acaba d’arribar la primavera i els han fet fora de la paret on feia un parell de mesos que hi eren. El cigró està molt enrabiat, malgrat que l’ou, tan simpàtic com sempre li repeteix que millor així perquè es podran treure la bufanda, ara que ja no fa tan fred ! El gra d’arròs també remuga que remuga , i de tant que ho fa no pot obrir ni els ulls i se li ha posat la cara blava de no gosar ni respirar, de tant enfadat com està La pastanaga li pica l’ullet i li diu que no n ’ hi ha per tant... Al capdavall, si més no,  a ell sí que l’estimen els nens, sobretot quan va servit amb tomàquet... no com ella, que per més que s’hi esforça, no acostuma a caure gaire simpàtica... - i mira que contesta estic sempre!    -  li replica. El pa també està content perquè es podrà treure la bufanda i així es podrà deixar tallar... fins ara no podia perquè feia un fred que pelava ! El calamar està moix... ell no vol ser ni a la paret penjat, ni en el plat...

L'Elogi de Viure Joan Maragall El valor del treball humà no el determina el tipus de treball, sinó el fet que és una persona qui el realitza. Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò per a què serveixes, allò en què et sents un entre els homes.  Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l’adobament del món. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva. ...

es.123rf.com «Cadascun de vosaltres és com un gran sac que al llarg dels cursos anem omplint amb moltes assignatures: matemàtiques, literatura, història, biologia, esports, dibuix… Però el més important de tot això no són els continguts, sinó que és el propi sac. És a ell a qui hem de dirigir la nostra atenció preferent.»

Mercè Rodoreda  El bosc era espès d'arbres de fulla petita i atapeït de roques llises cobertes de molsa groga, les unes damunt de les altres fent muntanya. Estirat a la vora de les pedres no tenia ni esma de pensar. Un escorpí s'acostava amb el fibló enlaire : caminava a poc a poc però recte cap a mi. Un ocellot gros i negre se li va tirar al damunt el temps de dir amén i se'l va endur (...) No sabia on era. Tots els pestells de les portes que volia obrir estaven rovellats... fins que un pestell va girar... una mà forta em va agafar un turmell i vaig poder ofegar el crit que m'anava a sortir de la boca (...)

www.scrapymanualidades.com  La nina de rínxols grocs feia temps que havia caigut del prestatge on feia ja uns quants anys que hi seia amb les altres nines. Al principi, quan es va trobar a terra, el món se li va fer un munt i pensava que no se’n sabria avenir a la nova vida , lluny de les altres nines. Va pensar que el primer que havia de fer era tallar-se els rínxols , tenyir-se el cabell ben fosc i sortir al carrer a veure món. Abans de sortir va guardar els rínxols dins del banc de vímet que amagava gelosament vestigis i relíquies passades de totes les nines que havien viscut en el lloc. Però quan s’acabava el dia i tornava a casa i mirava des del terra el prestatge enlairat de les nines, totes elles encara tan senceres i tan impol·lutes... sentia nostàlgia dels seus rínxols grocs i obria el banc de vímet i no havia dia que no pogués evitar una llàgrima. Cansada de vagar pel món fent cara de nina que ja no ho és, de fer veure que era qui no era, de carre...

Quan el dia s’ha reclòs a la cambra oculta entre el mar i la muntanya ha vingut un vent de llevant que encara portava colors de l’alba s’ha desconcertat la mirada que no sabia on bufava però a poc a poc, acostumada a mirar no amb els ulls sinó amb l’ànima ha vist que no era un miratge i que allà també hi estava   Glòria Vendrell i Balaguer     febrer del 2014           

    R. Tagore     Si no hablas, llenaré mi corazón de tu silencio          y lo tendré conmigo     y esperaré quieto como la noche en su desvelo estrellado,     hundida pacientemente mi cabeza.     Vendrá sin duda la mañana,      se desvanecerá la sombra      y tu voz se derramará por todo el cielo,     en arroyos de oro

No li diguis, no la vigilis, no la controlis, no l'alliçonis, no la miris, no la manis... Encara que hi siguis, encara que ho creguis, encara que et sobreestimis, encara que ho vulguis... Perquè és lliure, perquè t'equivoques, perquè no la coneixes, perquè no confies, perquè no l'escoltes... Probablement serà difícil, però ella trobarà la manera. No podràs trencar-la per dins. No. Glòria Vendrell i Balaguer gener del 2014

trovador.ning.com del llibre " Con cartones por la calle " d' Enrique Richard (...) Y te planteas aquello de lo " urgente y lo importante". Y tú no puedes cubrir lo urgente si el otro no quiere, porque de lo que está necesitado es de lo importante. Lo importante no pasa por tener un techo. Necesita ante todo, respeto, reconocimiento de su dignidad y que su soledad sea escuchada (...) MORIR EN LA CALLE La soledad se le llevó la vida Nadie lo reclamó y se perdió en la calle. Su vida se escapó sin advertirlo nadie, sin echarle de menos nadie, sin estrecharle la mano nadie, sin cerrarle los ojos nadie... Alguien de entre los muchos que pasaron, se acercó con miedo y avisó : -quizás está muerto... -¿quien es? -no sé: Alguien-nadie que cayó en la acera... alguien -nadie que durmió en el banco... alguien-nadie que aprovechó el cajero alguien-nadie que vivió sin nadie... alguien-nadie que quedo sin nadie... A ENRIQUE SEVI...

Del llibre " Con Cartones por la calle "  d' Enrique Richard ... Pero lo que pasa es que cuando paseo por las calles y me fijo, me encuentro con que áquel que está en el banco con bolsas, sucio, sin nada que hacer, es Amir y yo le conozco y él me conoce a mi. Y aunque vive y se mueve en la calle, es una persona que tiene una historia, una vida, una esperanza... Pero resulta que porqué no tiene papeles, me dicen que no tiene derecho a existir. ¡Y lo llamamos ilegal! ¡como si alguna persona pudiese tener ese atributo por el hecho de nacer ! No sé si mi acercamiento, si mi reclamar derechos para Amir, si el exigir darle asistencia social y seguimiento como al resto de los mortales, estará provocando el efecto llamada. No lo sé, a lo peor sí, ¿ pero que hago? ¿ qué hacemos con Amir? (...) y cuando los políticos han exprimido hasta la saciedad el efecto llamada, echan mano a recortar sus derechos. La mejor manera de no reconocer derechos es no considerarlos personas, ...

Portava molt de temps repartint caixes de regals de porta en porta. Cada matí quan es llevava frisava per veure les carones dels petits quan obrien els seus presents... era un plaer indescriptible!... solament per això pagava la pena totes les hores que hi dedicava per buscar el regal adequat, per encertar amb l’embolcall més bonic, per a fer targetes dedicades amb el nom de cadascun dels nens i nenes i per endevinar el moment precís en que ells eren a casa per tal de trobar-los com si res. Molta gent li deia que “ què en treia de tanta feina per a res!”, però ella no hi parava orelles perquè era feliç amb el que feia . De manera que dia rere dia havia anat creixent el nombre de caixes de regals i el nombre de carones d’alegria. Però alguna cosa poc clara ho havia enterbolit tot i aquell matí, amb el fred punyent a la cara, per primer cop va tenir peresa de sortir de casa a repartir regals, tot i que no era desgana de petits ni tan sols desgana de treball ... ...

Acostumats com estem als grans esdeveniments universals o particulars, ens passa que no prestem gaire atenció als petits detalls i a les coses menudes que aplegades fan possible que l’esdeveniment ho sigui. Solament les coneix qui les prepara. Als ulls de qui no hi ha participat acostumen a passar inadvertides i és curiós perquè en realitat són del tot imprescindibles ! Això passa en les festes però també passa en totes les altres coses. Hi ha una infraestructura enorme de petiteses que predisposen que la vida ho sigui de debò. El que vull dir és que la nostra capacitat d’estimar , de perdonar, d’apreciar les coses belles i de viure com paga la pena viure, ve precedida d’un seguit inacabable de coses petites i fins i tot ínfimes que hem rebut de tanta i tanta gent que en el cúmul de la història passada i present, han fet possible el nostre ARA. El que tinc clar és que aprendre a esbrinar i trobar les “petiteses” que han envoltat i que envolten la nostra vida, és un p...