Venbariarismes

Que xulo treballar en equip! Text: Glòria Vendrell Balaguer Muntatge: Joan Pau Inarejos Vendrell Actors: Abril, Quim i iaia Glòria

No goso dir que ha estat un Nadal dolent, prefereixo dir un Nadal diferent. Ho ha estat a escala mundial, en l'àmbit familiar i en el personal,  això és un fet irrefutable, però malgrat tants problemes i tantes foscors, la llum ens ha acompanyat sempre en qualsevulla de les seves múltiples variants lluminoses i totes elles, les naturals i les que no es veuen,  estretament relacionades: La llum de cada bombeta espurnejant del  pessebre de molsa, que em recorda el temps que som i em condueix la mirada a allò que de debò importa. Les llums de l'arbre, arrelat a terra i apuntant sempre al cel, que en el seu lleu dringar dansaire,  ens fa més dolça la nit. La llum de Saturn i de Júpiter, que alineats han evocat l'estel de Nadal que possiblement van seguir els Savis d'Orient fa dos mil anys. La llum de la "Paraula feta carn", la de l'Emmanuel, el "Déu amb nosaltres", la que en la litúrgia de la Nit Santa travessa cor i raó i es fa present portentosamen...

Va entrar a les palpentes i se n'ha anat  sense dir res i s'emporta amb ell un rastre de mal obscur i inexplicable aquest any Per tal que la llum  del jardí torni a ser llum clara l'horitzó l'ha engolit amb una glopada  calenta de sang aquest any I n'ha entrat un altre també a les palpentes sense gosar cap cosa ... Arraulit al clot de les seves mans ningú no sap com serà encara però li obro la porta  i li dono les claus a  aquest any Glòria Vendrell Balaguer 3 de gener de 2021

Hi ha estat sempre expectant  i atent a cada minúcia  i a cada detall Hi ha estat sempre pendent  de tot i de tots Sap que no és el protagonista però li és igual perquè en té prou en ser prop del nen Hi ha estat sempre en un racó, en qualsevol racó observador  del misteri i dels que passem a veure’l En l’esdevenir del temps ha vist cares petites noves i en el seu cor plastificat hi porta escrits els noms dels que  han marxat Hi ha estat sempre sense  veu ni gairebé presència El que no sap és que la seva mestressa el mira cada dia i li té enveja Glòria Vendrell Balaguer Nadal 2020

Els nostres avantpassats llunyans no tenien "caps de setmana" ni festius, ni tan sols els nostres avantpassats propers. Per als meus avis,  a pagès la vida transcorria entre les vinyes, en anar a buscar aigua al pou, en cuidar les gallines i l'ase etc, no tenien i no contemplaven gaire això del "descans", però sí sabien què celebraven per Nadal i per la festa Major, per exemple, i feien festa de la millor manera possible dins de les seves possibilitats. Tenir temps per a l'oci i el descans del treball és una cosa, però fer festa és una altra cosa diferent. Avui en dia hem guanyat (no tothom) molts drets pel que fa al descans del treball, però sincerament crec que hem perdut molt pel que fa a fer  "festa". Hom fa festa quan té quelcom a  celebrar, quan anem a un casament, quan et gradues, quan aconsegueixes una fita important... El cas és que el nostre calendari és ple de festes en les quals no sabem què celebrem. Les hem reduït al "descans...

El meu poble té una ermita que limita amb sant Climent de Llobregat i amb Viladecans. Va ser construïda entre el 1885 i el 1887 al cim del Montbaig. La va fer construir en Josep Estruch i Comella en honor dels seus pares. Cremada durant la guerra civil, refeta amb un afegit bonic bar- restaurant de pagès, testimoni de més d'un incendi a la muntanya, companya de la font de Golbes i amiga de la torre del Benviure, continua dempeus com una atalaia sobre el delta del Llobregat. Amb vistes immillorables dels massissos de Garraf i Collserola, de Montserrat de la Mola, del Montseny i diuen que fins i tot de Mallorca en dies especialment clars,  dins de l'anella verda del LLobregat, a 289 m. sobre el nivell del mar, és un lloc que manté un encanteri especial, petit i discret si voleu, però el té. L'ermita no té res d'especial, és més aviat lletja, l'advocació al sant tampoc desperta massa devocions que diguem, de fet si algú té ganes de resar una mica, ve més de gust fer-ho...

Enguany la tardor ha perdut els seus colors.  Carregada com ve de dolors inexplicables, és com si no fos qui fos, com si les belleses puntuals hagin passat de puntetes  a  la seva vora.  Des de l'angle ocult del jardí, el roig plora la seva absència però contempla el ter ra ple de fulles mortes i emmudeix.  Glòria Vendrell Balaguer Octubre 2020 La deshicha del mundo entró en mi alma (Simone Weil)  He vist l'opressió del meu poble,  conec  els seus sofriments. (Èxode 3) 

  Quan l'abad Oliva fa fundar el monestir de santa Maria de Ripoll, no sabia qui era ell. Preocupat i atrafegat com estava per la construcció del que havia de ser un cenobi benedictí de primer ordre, juntament amb sant Pere de Rodes i sant Miquel de Cuixà, se'n feia creus de l'enrenou que li provocava aquell petit bolet que cada tardor el venia a molestar insistint que volia ser-hi també, o en un capitell o en algun racó, que ell era de la terra de feia temps, que necessitava esguard per no morir quan arribava el fred, que qualsevol trosset , per petit que fos, li aniria bé, que, que... Tot eren pretextos i intents de fer-se un lloc, però l'Abad era massa gran per prestar atenció, i molt menys fer cas, a un ésser tan insignificant. Al rovelló , a vegades l'anomenen  esclatasangs, i hi ha qui diu que deu el seu nom a tot el que feia enrabiar al decidit benedictí, que encabritat, li deia sovint que li bullia la sang cada cop que el veia.  Més endavant, quan van cons...

Relat seleccionat pel llibre del concurs Tal.com sents/2020. Dedicat a la meva filla Alícia perquè és educadora social i perquè acaba de ser mare Quan va entrar a l'aula estava aparentment serè i tranquil. Li van passar del tot desapercebudes unes quantes empentes pujant les escales, malgrat que qui les va fer tenia la intenció de provocar-lo. Ja n'havia tingut prou amb la nit passada i no li venia gens de gust caure en provocacions inútils, tot i que les venia patint de part d'uns quants de l'altra classe, que des del primer dia, pel sol fet de ser estranger, li van dir de tot menys "bonic". Hi Havia coses pitjors i aquells quatre arreplegats no en tenien ni idea. Ell sí. Feia setmanes que somiava amb aquell mar, pres per les ones provocadores i gegantines i amb aquella barcassa de peix podrit. L'olor de podridura moltes vegades li feia venir arcades en el somni, i la nit anterior va passar, que les arcades si li van barrejar amb el plor contingut d...

Ens feia especial il·lusió fer altre cop el Balcó de Pineta, perquè el record que en tenim de ser allà dalt és realment memorable, un dels llocs més bonics del Pirineu, la glacera del perdut, la vista de la vall, el llac gelat de Marboré i sobretot la sensació feréstega i salvatge que encara perdura en la nostra memòria. Però no ha pogut ser perquè el temps no ha acompanyat. De manera que hem caminat fins als "Llanos i Circ de la Larri" pujant per la pista i baixant per les cascades. Una excursió molt fàcil i molt bonica.  No sé què té el Perdut que s'ha insinuat i ens ha deixat veure una miqueta de la seva glacera, no sé què tenen les praderies amples i obertes als ulls, no sé què té el cel enteranyinat de núvols canviants, no sé què té l'aigua sempre fresca i saltirona, no sé què tenen els xiulets de les marmotes, no sé què té el vent quan es deixa notar per la bellugadissa de les fulles, no sé què tenen les pedres mudes, no sé què tenen les aus quan planegen, no sé...

  A 1300 m d'altitud i dins de la pirinenca comarca del Sobrarbe, la població de Tella és un enclavament espectacular pel paisatge, i especial per les coses que es diuen d'allà. M'explico: se sap que el fenomen de la bruixeria va ser especialment rellevant en el Pirineu aragonès en els segles XVI i XVII i diuen que els habitants d'aquest lloc tenien arts obscures relacionades amb l'esoterisme i que feien servir plantes per a usos diabòlics. De fet, es té constància de moltes dones, diuen,  posseïdes pel maligne.  Per fer front a aquests poders ocults i foscos, es va construir un cordó de set ermites, de les quals avui solament en queden tres dempeus. Precisament sobre la roca coneguda com "El Puntón de las brujas", ja que segons diu la llegenda és el lloc on es feien aquelarres, hi ha la més antiga de les ermites i la més bonica amb escreix. M'agrada especialment perquè malgrat la seva aparent nuesa, està impregnada d'història, perquè ha restat sem...

Les tres Sorores són la capçalera de les quatre valls que conformen el parc nacional: Ordesa, modelada pel riu Arazas, Pineta, modelada pel riu Cinca,  Escuain, modelada pel riu Yaga  i Añisclo, modelada pel riu Bellós. A causa dels 25 km  de recorregut i del desnivell en la seva latitud, que va dels 750 als més de 3000 m, el "Cañón de Añisclo", ofereix  diverses rutes senderistes, a mercè de què pugui o vulgui fer cadascú. La nostra va estar curteta i senzilla, la que passa per l'ermita de "san Úrbez" i el "Molino de Aso".  En el recorregut, estret i més aviat ombrívol, ens van acompanyar freixes, salzes, bedolls i grèvols, amalgamats amb coníferes, especialment pins i avets i ens vam aturar al pont per veure els barranquistes que sense cap por, baixaven pel barranc que hi ha prop de la cascada "de Aso".  L'ermita de "san Úrbez" és un eremitori rupestre. Segons la tradició allà hi feia estada el sant quan descansava de les tasq...

 

  Gorriz és el refugi que hi ha als peus del Mont-Perdut. Hi hem anat des dels miradors que hi ha sobre la Faja de Pelai. I des d'allà fins a la Pradera d'Ordesa, baixant per la cua de cavall, que és on neix el riu Arazas. 20 km d' espectacle continu de natura sense domesticar, la més bonica, la que es mereix hores i hores al seu costat sense gaires paraules, escoltant com el silenci es torna eloqüent entre les penyes de la roca, com sent els crits de les rapinyaires, com es passeja sota la  pluja refrescant,  com acompanya els salts d'aigua que no saben grimpar, com albira  el sol i els núvols quan es van tornant, a poc a poc en intervals de temps que no s'acaba. Goriz ha estat el pretext per tornar a aquests indrets fotografiats en les capes més fondes de la memòria agraïda. Un regal per aquest temps i per aquests dies. Ensenya’m, Senyor, la teva ruta, i m’encaminaré en la teva veritat. Dóna’m un cor que no estigui dividit. Et lloaré, Senyor, Déu meu, amb tot el c...