Venbariarismes

Primer premi TAL COM SENTS 7a edició 2019 Text: Glòria Vendrell Balaguer Il.lustracions: Maria Martí Aguilera Amb aquell somriure plàcid i amb aquella carona d'angelet, res feia pensar que el contacte amb l'aigua li provocaria tal ensurt. El gibrell de porcellana li va semblar ben bé que la volia engolir, va malfiar de les seves aigües calentones i amb el melic encara tendre, la mare la va remullar amb tota l'aigua que li cabia en el palmell de la mà. I tot van ser plors. Però els braços d'ella la protegien de capbussar-se dins l'escuma blanca i un vaivé de petons i paraules xiuxiuejades a cau d'orella, a poc a poc, van anar endolcint el moment del primer bany, convertint-lo al cap de poques setmanes en un petit plaer diari que feia la mar de feliç la nena. Quan tocava bany ara s'hi resistia una mica. En aquella casa hi feia fred i les estufes eren un luxe que no es podien permetre, de manera que la nena que ja tenia quatre anys remuga...

Enveja d'ocells que volen que toquen terra quan volen que passen de puntetes sense gairebé mullar-se, lliscant el llac quan volen Enveja de parcs que no tanquen, que es desfan en colors estacionals, que acceleren la desídia i apaivaguen les urgències Enveja d'aigua plàcida i d'espai que s'obre en catifes verdes Enveja Glòria Vendrell i Balaguer Maig 2019

Pablo Neruda Necesito del mar porque me enseña: no sé si aprendo música o conciencia, no sé si es ola sola o ser profundo o sólo ronca voz o deslumbrante suposición de peces y navios. Antonio Machado Palpita un mar de acero de olas grises dentro los toscos murallones roidos del puerto viejo. Sopla el viento norte y riza el mar. El triste mar arrulla una ilusión amarga con sus olas grises. León Felipe Todos somos marineros, marineros que saben bien navegar. Todos somos capitanes, capitanes de la mar. Todos somos capitanes y la diferencia está sólo en el barco en que vamos sobre las aguas del mar Dámaso Alonso Gota pequeña, mi dolor. La tiré al mar. Al hondo mar. Luego me dije: «A tu sabor, ¡ya puedes navegar!» Más me perdió la poca fe... La poca fe de mi cantar. Entre onda y cielo naufragué. Y era un dolor inmenso el mar. José Luis Borges ...

"La bellesa salvarà el món" . Dostoyevsky He parlat vàries vegades de la Bellesa , ho faig sovint i no me'n canso. N'hi ha de molts tipus, però n'hi ha una de secreta, que a simple vista no es pot percebre, que reclama per força ull atent ,que no té a veure amb modes ni amb estereotips, que defuig el triomfalisme i l'eficàcia, que trontolla quan se la vol domesticar, que es fa gran per a qui la vol veure i petita per a qui no la sap valorar, que es passeja silenciosa en els voravius de cada cosa, que dansa i canta sordament, que crida  si convé  o que  emmudeix si cal, que es vesteix de paisatge, d'obra humana, de silenci, de pregària, d'emoció, de història , de saviesa , de llibre , de dolor... Quan treu cap tot canvia... Quan l'olores, l'albires, la notes, la sents, la perceps.... tens ganes de fer-la teva... Però no es deixa.... solament ens permet un tast per  fer créixer el desig  de trobar-la altre cop Glòria Vendr...

Del llatí  Vicus, capital d’Osona, amb aromes pirinenques que arriben avui ensumades de neu, asseguda sobre la plana que duu el seu nom, viscuda i reviscuda per vigatans i vigatanes des del temps de Guifré el pilós, seu episcopal anomenada Ausa en temps visigòtic, vestida i revestida de vestgigis antics, ciutat romana i feudal, renaixentista, noucentista i moderna, escenari de guerres i de sants,  amiga del riu Ter, ferida per un atemptat, escola catedralícia i universitat literària, amb noms il·lustres com Jaume Balmes, Antoni Ma Claret , Joaquima de Vedruna, Josep Anglada, l’abad  Oliba,Cinto Verdaguer Antoni Gaudí i molts d’altres,  embellida amb museus, fires i mercats, provada i enfortida per invasions  tèrmiques freqüents i per la boira que la sovinteja ...  Feia temps que no hi anava. Ja fa dies d’una  tarda a corre cuita  al seu costat i d’un bon àpat  de cuina catalana. Tornar als llocs de tant en tant està bé. M’agr...

-Li importa que m’assegui aquí? És que si viatjo d’esquenes em marejo....- És el que m’ha dit aquest matí una senyora al tren, demanat-me ocupar el lloc de la meva dreta on hi tenia posades les bosses que duia. - Cap problema, no es preocupi- li he contestat, i he deixat les meves coses en un dels seients del davant que estaba buit. Jo que sempre viatjo en tren, m’adono de que normalment la gent escull viatjar orientada en la mateixa direcció del trajecte. No sé si és perquè molts es maregen o si és per alguna altra  raó, però el cas és que és un fet constatable que em provoca preguntes de tant en tant, a mi que sóc curiosa de mena i que m’agrada esbrinar els sentits latents de les coses. Doncs avui, a l’endemà d’haver fet un grapat d’anys, aquesta situació m’ha suggerit una cosa ben bonica: hi ha qui viu sempre projectat en el futur, mirant endavant, sense esma o sense necessitat de carregar amb el passat i hi ha qui viu permanentment anclat en la història esdevinguda, ...

Un dia  de muntanya, de trobada i de retrobada, de temps que passa i del temps que ens queda al davant, de llar de foc i de conversa atepeïda, d'amistat bonica que els anys no fa malbé. Glòria Vendrell i Balaguer