Venbariarismes

Ballivierna Avui és un d’aquells dies en que un voldria posar dins de la foto tot el que veu, tot  el que sent, tot el que escolta i olora.... com si això fos possible !... Ballivierna ha estat una sorpresa, ho confesso. No esperava tal espectacle de la naturalesa.  Des de la pleta on  comença  el desnivell de 600 m. fins l’ibon de Llosés, la combinació és perfecte : el cel blau, el circ del massís de la Maladeta, el forat de l’ibon dalt de tot i a a baix, com una catifa , un llit de verd i d’aigua juganera. Ens han acompanyat fins dalt, les marmotes i el sol que cremava.  L’ibon ha aparegut quasi de sobte del seu forat, ben protegit per la paret de llosses que suposo que li donen el nom. Poques vegades a la vida he vist aigües tan impol·lutes. No se sap ben bé si és aigua o és mirall. Al seu costat el cos es relaxa , els pensaments s’aturen, la ment reposa i el cor parla i parla. No ha deixat de parlar molt endins,  en tot el viatge de torna...

Hem agafat el primer autobús de les vuit del matí a la Besurta , amb intenció de fer el coll de Toro. Un cop allà hem baixat una mica més avall perquè el dia ha estat formidable i la vista immillorable i  estava bonic veure la Vall d’Aran neta de núvols, nítida i transparent, de punta a punta, si més no, fins on la mirada hi podia abastar. Hem fet un descans plàcid allà. L’Artiga de Lin s’insinuava als nostres peus... Tot el camí ha estat un regal per a les oïdes, per a la vista, per al tacte, per al olfacte, per al gust i especialment pel cor, que ha obert  les seves aletes i s’ha recreat . He donat gràcies a Déu tot el camí per la bellesa de la creació. La llum ha anat entrant a poc a poc a la vall, de la mateixa manera que anava entrant el repòs de l'ànima i   l’alegria.. Primer ens ha saludat de lluny el Mulleres, després de el pic d’Aigualluts, a continuació la seva cascada i el forau, també  les neus de les Maladetes, el majestàt...

El Cerler des d’on hem començat,  ha estat un cim ben senzill. Les vistes gairebé en circular realment esplèndides : el massís de la Maladeta, el Perdiguero, Possets, Gallinero, Cibollés...  i lluny Pica d’Estats a l’est, i Massís del Monte Perdido a l’oest... als peus el  poble de Cerler, el poble de Benasque i Ampriu... Abans que jo ha arribat dalt una papallona, però ella sense cap mena de complicació, en un aleteig lleu d’aletes de colors. He estat una bona estona sola dalt de tot i tot era pau i calma.  El cim és un pedregam ben gran : pedres i pedres i més pedres...passa com a la vida , que  moltes de  les coses que valen la pena, a primera vista i de a prop, són eixutes i difícils ( com les pedres ) però vistes amb perspectiva són tota una altra cosa : horitzons per assolir, camins per començar, llocs nous per descobrir... però sobretot, una mirada que des de baix un no pot imaginar. Glòria Vendrell i Balaguer 31 de juliol del...

He recordat com em va agradar l’estiu passat passar un matí a Llanos del Hospital. És un lloc que no decep. Un podria pensar que un paisatge quan l’has vist un cop, ja està vist, però no és així perquè l’aigua sempre és viva, l´herba es renova constantment, la llum sempre brilla diferent i les pedres que és el que en principi semblaria més estable, adopten formes i expressions peculiars , en funció del dia i del moment, però sobretot  de l’ull que mira. El millor de tot , igual que fa un any :  les espurnes lluminoses fetes gotetes d’aigua , que graciosament  discorren pel llit de l’Ésera, creuant el pla i donant vida a totes les coses, amb la seva remor constant. Glòria Vendrell i Balaguer 30 juliol 2012

Sahún Tot just baixar del cotxe he olorat a muntanya. Sahun és un poble petit que es nota que ha estat arreglat i fet bonic. És tan petit com la seva esglesioleta  del s. XI-XII. Sembla un parterre de flors a la falda de la muntanya aragonesa. Entre els grisos de les teulades i de les cases,  hi despunten els balcons de colors. A la mateixa entrada del poble, al costat del pàrking, un doll d’aigua sorollosa es despenja muntanya avall, al davant de dos bancs de fusta vigilants i atents a qualsevol que hi vulgui seure.  Des d’allà mateix parteixen dos camins, un amunt amunt i un altre de sinuós i tranquil que serpenteja sense dificultat fins el santuari de Guayente, a 10 minuts de Sahún. Abans d’anar a dormir , des del balcó de geranis respiro ben fons. A veure si tinc sort i m’emporto un bocí d’aquesta nit d’estrelles que brillen mentre dormen ! Església Sant Joan Baptista de Sahún flors d'un jardí de Sahún casetes de Sahún el cementi...

"Senyor, el meu cor no és ambiciós  ni són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses  o de coses massa altes per a mi. Jo em mantinc en pau,tinc l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare,així se sent la meva ànima. " salm 131 Et tornarem a veure.  M'ho diu el cor. Ho sé. Ho espero. Allà on siguis , no se com, però us heu retrobat.  M'ho diu el cor. Ho sé. Ho espero. Aquí et plorem pel que deixes i pel que no hem sabut fer prou bé,  però tot està en pau.  M'ho diu el cor. Ho sé. Ho espero. Glòria Vendrell i Balaguer juliol 2012

L’ermita de Falgars està situada a la serra del mateix nom, a 1288 m. D’altitud. L’horitzó és immens i espectacular : a tramuntana la gran serralada formada pel Cadí i el Moixeró; a llevant Montgrony, el Puigmal i els Rasos de Tubau : a migjorn els boscos de Catllaràs ; i a ponent el Pedraforca, els Rasos de Peguera i Ensija.  Ja feia uns quants anys que no hi anava , però un cop dalt m’ha passat el de cada vegada, que se m’obren de par en par cadascun dels passadissos  d’aire i el pit se m’obre en un desplegament d’aromes secrets. Ningú ho nota, tret de mi. La primitiva ermita probablement va ser romànica . Sabem que es va construir en un lloc anomenat Falgars, que vol dir “ lloc de moltes falgueres”. El 1120, els seus propietaris Ramon i Eliardis donaren aquesta església i l’alou , al monestir de Sant Llorenç, amb la condició de que fos cuidada. La imatge esculpida en alabastre és de principis del gòtic. La primitiva imatge va desaparèixer. Segons la trad...