Venbariarismes

Fa molt de temps que visc al meu carrer. L'he vist canviar d'imatge, de color i de veïnat. M'agrada a vegades observar-lo, com s'observen les cireres a punt de collir. És una mania que tinc. Però és una mania que m'obliga sempre a mirar diferent. Potser és per això, que de tant en tant em sorprenen petites coses que a força de passar-hi cada dia, vés per on, que un dia hi caus que hi són. És llavors quan trobo maquíssimes les floretes que treuen cap per la finestra, magnífic l’arbre del costat del xamfrà, curiós l’autobús que circula a poc a poc,, suggerent l’entrada del celler que hi ha porta a porta amb la nostra…. A l'escala de casa sempre hi ha coses que canvien. També canviem els que hi vivim. Canviem de imatge, perquè a poc a poc ens anem fent grans i també de nombre, perquè ja en falten uns quants ....llavors, cada gerro, cada testet i cada fulla venen a ser com part del tot que permanentment ens acompanya.

enhanced-buzz-16543-1337567635-2.jpg Lluna de blanc i de negres que has passat i no t'he vist Lluna de blanc i de negres que has gosat trencar el previst Lluna de blanc i de negres que de nou has tornat a venir Lluna de blanc i de negres que has eclipsat el sol, qui ho hagués dit ! Lluna de blanques ombres i  de lluminàries de nit tu no ho saps,  però t'has convertit en espectacle aquest matí Glòria Vendrell Balaguer maig 2012

Mario Benedetti Cuando éramos niños, los viejos tenían como treinta, un charco era un océano la muerte, lisa y llanamente no existía Luego cuando muchachos, los viejos eran gente de cuarenta, un estanque era un océano la muerte solamente una palabra Ya cuando nos casamos , los ancianos estaban en los cincuenta un lago era un océano la muerte era la muerte de los otros. Ahora ya veteranos,  ya le dimos alcance a la verdad: el océano es por fin el océano, pero la muerte empieza a ser la nuestra.

http://valoreserika.blogspot.com.es/ J.Corominas:  retalls de   " Tolerancia y oscurantismo en la sociedad mundial": La Tolerància La tolerancia, como los mejores ideales, fácilmente se convierte en una especie de ideología. A veces puede designar una especie de desinterés e indiferencia (...) otras veces la defensa de la tolerancia esconde la defensa del fanatismo (...) también apreciamos fácilmente como son los grupos de poder los que más hablan de tolerancia, frente a las víctimas, que al no tener más que el grito, son encima consideradas " intolerantes "(...) Frente a estas diversas ideologías de la tolerancia, se podría hablar de una tolerancia crítica que mediante la fuerza de la razón sentiente, busca el diálogo y la crítica correctora, pero también busca determinar dónde termina el respeto a la diferencia y donde comienza la indiferencia y la irresponsabilidad por la situación del otro. La tolerància en l'àmbit de les religions i

Estany de Gèmena Si partim de la base de que religió ve de religare, vol dir que fonamentalment la religió és una relació amb alguna cosa que per se, és del tot diferent a la realitat humana. El bé i la bellesa formen part d’un primer estadi de la Revelació divina, ja que hi ha dins nostre una tendència, podríem dir innata, en la recerca i el desig del be i de la bellesa, com a experiència de plenitud ( sentit de la vida) . La “relació” que establim amb aquestes realitats no és altra cosa que experiència religiosa autèntica.  En realitat, però, tal com diu Joan Pau II a Fides et Ratio , tota recerca humana és una recerca de Déu, se’n sigui conscient o no. Així doncs, en la mida que l’alumne pugui comprendre’s a si mateix com un receptor de preguntes i de desigs de plenitud i com algú necessitat d’establir relacions amb les coses que de debò paguen la pena, en la mateixa mida podrà apropar-se a Déu mateix, que jau i rau en el ser de tot bé i de tota bellesa.  Glòria V

Video del LLuís Inarejos i Vendrell:

F. Torralba: Potser perquè la qüestió sobre el sentit s'ha desplaçat al pla privat, i des del punt de vista social es parteix de la idea de que cadascú l'ha de madurar individualment. Potser perquè vivim en un univers plural i divergent, on els éssers humans partim de concepcions del món diferents i donem respostes diferents a la mateixa pregunta pel sentit. O potser perquè vivim instal·lats en una cultura satisfeta i còmoda amb ella mateixa, on es considera que la qüestió del sentit és banal i pretèrita. Sigui per una o altra raó, el fet és que la pregunta sobre el sentit és pràcticament absent dels processos formatius habituals, no solament en la família, sinó ens les institucions educatives socials. V.Frankl : El sentit de la vida, en cap cas depèn d'allò que esperem de la vida, sinó més aviat i de manera exclusiva d'allò que la vida espera de nosaltres ( no es tracta de que ens fem preguntes nosaltres, sinó que ens experimentem nosaltres mateixos com els

L'arbre de fulles frondoses te una arrel enverinada. És una de sola, però quan treu cap, pinta de penombra totes les coses. Cada dia rego el meu arbre cuido que ningú el faci mal bé i de nit el vetllo perquè no se l'emportin de soca arrel. A vegades me n'oblido i com qui no vol menjo el fruit del verí. Qui va plantar el meu arbre ja sap que li ha sortit una arrel enverinada Jo no entenc que ell no vulgui arrencar-la i fer-la morir. Mentrestant el meu arbre no pregunta ni sap. Lentament arbora i arrela en un racó del jardí. Glòria Vendrell i Balaguer maig del 2012

Cuando tú me mandas que cante, mi corazón parece que va a romperse de orgullo. Te miro y me echo a llorar. Todo lo duro y agrio de mi vida se me derrite en no se que dulce melodía y mi adoración tiende sus alas, alegre como un pájaro que va pasando la mar. Sé que tú te complaces en mi canto, que solo vengo a ti como cantor. Y con el fleco del ala inmensamente abierta de mi canto, toco tus pies que nunca pude creer que alcanzaría. Y canto y el canto me emborracha y olvido quien soy y te llamo amigo a ti que eres mi Señor. Rabindranath Tagore

Enseñarás a volar, pero no volarán tu vuelo Enseñarás a soñar, pero no soñarán tu sueño Enseñarás a vivir, pero no vivirán tu vida. Sin embargo en cada vuelo,  en cada vida, en cada sueño... perdurará siempre la huella del camino enseñado Teresa de Calcuta

http://fomentarte.es/obra-pintura.php?artista=131&obra=5 .Montse Vendrell Text inèdit de Josep Ratzinger El artículo del credo sobre el descenso del Señor a los infiernos nos recuerda que d e la Revelación cristiana forma parte, no sólo el hablar de Dios, sino también su callar. Dios no solo es la palabra comprensible que se acerca a nosotros, también es la causa callada e inaccesible, incomprendida e incomprensible, huidiza. Ciertamente, en el cristianismo hay una primacía del logos, de la palabra con respecto al silencio : Dios ha hablado, Dios es la Palabra. Pero tampoco podemos olvidarnos del verdadero escondimiento de Dios. Solo cuando lo hemos conocido como silencio, podemos esperar oir también su hablar, que emana de su silencio. La Cristologia culmina en la cruz, el momento de la tangibilidad del amor divino, en la muerte, en el silencio y en la oscuridad. En el grito de muerte de Jesús : " Dios mio, Dios mio ¿ por qué me has abandonado? " el se

 La taula és a punt, senzilla i bonica , com el maig que just comença,  amb el blau matern que mai falta  amb l'herba petita que encara no podem trepitjar. Les moreres ja apunten l'ombra  que a l'estiu serà frondosa i fresca El fanal ben quiet ,sap que no el necessita el sol del migdia  Les carxofes esperen el seu torn, després de xai  i botifarra  La brasa, negra de cendres i vermella de foc desprèn aromes i sabors... I les mans que no paren... i els peus que no belluguen... i els ulls que no veuen... i el "raig raig" del setrill i el "gira gira" del morter i el secret de no parar... i la cuina ... i el temps que no te pressa... La tarda que cau soneta i cançons  mentre el brot i la fulla  secretament tot ho miren Glòria Vendrell i Balaguer maig 2012 ( Ordal)