La disfressa de carabassa

L’habitació era tota plena de peces de roba , de cintes i barrets, de cartolines i tisores, de motlles i carotes... 

El Pau mirava l’anar i venir de la seva mare, sense saber massa com la podia ajudar... 

-Quina disfressa em faràs aquest any mare?- va preguntar el Pau, que no se les tenia totes de tenir-ne cap aquell any, amb tant enrenou i tan pocs dies com quedaven , per la festa del Carnestoltes

-No t’amoïnis Pau, que tindràs disfressa com cada any. Estic buscant alguna cosa que em serveixi per poder disfressar-te de “ Carabassa” 

El Pau, tan sols d’imaginar-se la cara que posaria, enfundat dins una gran carabassa , li venien ganes de riure... – que guapo i que divertit que estaré ! - va pensar el nostre amiguet...

Quan van acabar les festes del Carnestoltes, la bonica disfressa de carabassa , que s’ho havia passat d’allò més bé, amb el Pau a munt i avall, va acabar desada dins d’un armari tot ple d’altres peces de roba.

Passaven els dies, i cada cop que s’obria la porta de l’armari, la disfressa de carabassa pensava que la venien a buscar , per fer un tomb pels carrers, una altra vegada... però s’equivocava : mai la venien a buscar. D’aquell maleït armari, solament n’entraven i en sortien els pantalons, les camises, les samarretes , les jaquetes, i fins i tot els mitjons i els calçotets... 

La nostra pobra amiga, disfressa de carabassa es va anar posant cada cop més i més trista, pensant que ningú mai més la trauria d’allà.

Però ve’ t aquí que un dia, després de molt i molt pensar, es va adonar de que com que ella era una disfressa, doncs, que , l’any que ve, quan tornés a ser la festa del Carnestoltes, doncs que la traurien a passejar pels carrers de nou.... quan arriba el carnestoltes, tiro riro tiro riro.. tots anem a passejar ! ...Cantava la nostra amiga disfressa tota contenta, pensant en el dia que havia d’arribar per força.

Va passar la tardor i part de l’hivern. Ja s ’acostava la festa del Carnestoltes, i la nostra disfressa de carabassa, que cada dia tenia l’orella ben enganxada ,darrera la porta de l’armari, va sentir la veu del Pau, altre cop, preguntant a la seva mare:

- Quina disfressa em faràs aquest any mare?

- He pensat que aniràs molt divertit amb una disfressa de plat de sopa amb una cullera...

La nostra amigueta carabassa, des de dins de l’armari no podia donar crèdit al que sentia... tot aquest temps esperant no havia servit de res! Definitivament seria una maleïda disfressa que acabaria plena de pols, arrugada i feta malbé , anys i pams, dins aquell armari fosc i tancat.

Per més que la intentaven consolar, les altres peces de roba de l’armari, no hi va haver manera... la carabassa, vinga i vinga a plorar!

El que no sabia la nostra amigueta, és que la mare del Pau, que era molt eixerida, cada any aprofitava coses que tenia per casa, per fer la disfressa de carnestoltes del Pau, i que aquell any havia pensat, que seria una bona idea, aprofitar la disfressa antiga de carabassa, per reconvertir-la en un bon plat de sopa, amb cullera i tot.

Quan va arribar el dia del Carnestoltes, el Pau estava la mar de bonic i de divertit, disfressat de plat de sopa amb cullera, i la nostra amiga disfressa , que ja no era de carabassa, va decidir, que si tornava a l’armari, no tornaria a plorar mai més.

quan arriba el carnestoltes, tiro riro tiro riro.. tots anem a passejar ! ...

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte, 

de la disfressa de carabassa, ja s’ha acabat!

Glòria Vendrell i Balaguer

Juliol del 2010