Venbariarismes

Al bell mig de Bohèmia, Praga és la capital de la república Txeca. Guardonat pel riu Moldava, el seu centre històric és considerat des del 1992 per la UNESCO, patrimoni de la humanitat i la veritat és que s'ho mereix. Tota la gent que coneixem que ha viatjat a Praga afirma amb rotunditat que es tracta d'una preciosa ciutat .Però passa a vegades que quan tant t'ho diuen, com que es posa el llistó molt alt, doncs que al final acaba decebent una mica, però no ha estat el cas per a res ! Malgrat la pluja intermitent i malgrat la multitud, hem de donar donar la raó amb escreix, a tots els viatgers previs a nosaltres. El riu travessa Praga de sur a nord, però a mi em sembla que més que "travessar" el que fa es acompanyar, mostrar... és com si el riu fes ostentació de la seva ciutat, com si la preservés de la lletjor, com si l'embolcallés amb els seus efluvis... No deixa indiferent res, ni la ciutat vella a banda i banda del riu, unida pel pont petao...

Una ombra de mort planeja sobre les teulades abandonades Crits somorts són conduïts pel vent de la tarda L'horror insinuat  es desplega davant nostre Les vies fèrries que van ser les portes de l'infern resten mudes i impertèrrites als nostres ulls Cada caserna, cada espai buit i cada tros de terra humida és testimoni silent de la innocència I quan davant de tantes víctimes ens preguntem: " i tu Déu, on eres? " per un moment l'alè mortal cessa... Serà que tu  també vas morir amb elles ? Glòria Vendrell i Balaguer juliol del 2016

Avui la Vall d’Aran segueix ennuvolada i passada per aigua, i com que les previsions per Bagneres de Luchon tampoc són gaire millors, deixem per una altra vegada les excussions que volíem i anem a l’altra banda del túnel de Vielha, que pel que sembla té millor pronòstic. No em sap gens ni mica de greu perquè la vall de Boí és una de les meves enamorades i com que hi hem estat moltes vegades, retornar-hi sempre és bonic per tal de recordar els llocs, les muntanyes , els llacs i totes les vivències sentides i viscudes en aquest trosset del meu petit paradís, tal com m’agrada dir al Pirineu... Se’n riuen de mi perquè sempre dic que tot el Pirineu és meu, però el que jo vull dir és que m’és absolutament igual que sigui Pirineu català, aragonès, vasc, o francès... la muntanya no té fronteres, les fronteres tenen a veure amb la política i a mi, malgrat reconec el seu valor i sabent que és del tot necessària, la veritat és que la política m’interessa ben poc. Hem arribat mol...