Venbariarismes

La meva mare que té alzheimer, a la nit es desperta sovint demanant pel seu pare o per la seva mare, que evidentment fa anys i pams que van morir. A vegades és solament un murmuri, un sospir... però a vegades és un lament, un desconsol i no és gens fàcil tranquil·litzar-la. Encara que la meva mare tingui les neurones trasbalsades, el que ella fa, en realitat és més rellevant del que pugui semblar a priori, i jo que soc de mena de rebuscar sentit a les coses, em vaig adonar que la seva demanda és també la meva i la de tota persona. Necessito saber que la meva vida no és una casualitat, que no estic sola en el món, malgrat la meva gran família, necessito tenir la certesa que la vida m'ha estat donada, que res és absurd, necessito en definitiva un pare i una mare, però no la mama que està malalta d'alzheimer i el papa de cor feble i cansat, sinó que és una altra paternitat i maternitat transcendent la que necessito com a primera cosa, la que em dona seguretat, la que em comunica c