Contes de muntanya: Sant Esteve de Llanars i el Ter

 

La llegenda explica que un vellet, assedegat per l'estiu, a les altes muntanyes del Ripollès va demanar aigua a un pastor que vivia en una cabana. El pastor, compadit de l'home gran, com que a casa seva no n'hi havia prou per calmar la set, va anar a buscar l'aigua lluny de la seva cabana. El vellet, com a mostra de gratitud, li va regalar una cantimplora d'aigua que hauria de ser plena sempre més. Diu també la llegenda que un dia que el pastor caminava pel mig d'una tartera, va perdre la preuada cantimplora, i com que segons la promesa,  aquesta no podia deixar de rajar, va acabar convertint-se en Ulldeter, en el naixement d'un riu, que des d'allà fins a Llanars i Camprodon,  i molts més enllà, fins al mar, ha estat un regal inesgotable, igual que la cantimplora.

Hi ha qui diu que el vellet assedegat era sant Esteve, que baixant de les muntanyes, es va aturar a Llanars i com que ningú en aquells indrets coneixia la seva història, la va deixar impresa en un bonic i acolorit frontal, que va ser gaudi de tothom dins l'esglesieta romànica consagrada per Guillem de Peratallada, fins que les foscors i els oblits dels temps li van fer perdre el sentit i el color.

Va passar que la  gent d'aquelles contrades es va oblidar del vellet Esteve, de la cantimplora sempre plena i del naixement del riu, però no va passar el mateix ni amb l'aigua sempre viva  ni amb les muntanyes sempre lluminoses, que malgrat que no podien parlar com els humans, a còpia de temps i temps, van deixar un bonic camí a la vora de les aigües, entre Llanars i Camprodon: el riu remorejava despenjant-se per petits desnivells, la seva remor indicava el camí, els bolets fusters, adherits als troncs, vigies fidels del sender, es van cuidar que ningú el fes malbé, els arbres i el sotabosc van oferir la seva ombra als caminants que anaven i venien, el puig de les Agudes, la Roca, la Collada, el Collsacabra  i totes les muntanyes de l'entorn van protegir el petit poble de Llanars d'un nou abandó, i a poc a poc, l'indret va renéixer  al voltant de l'esglesieta romànica .

Malgrat que els patrons del poble fossin sant Cosme i sant Damià, com que l'esglesieta  no tenia nom, van decidir que s'havia de dir "Sant Esteve de Llanars", i ho van decidir  perquè els va convèncer el riu, que cada dia en passar per allà, amb el seu peculiar llenguatge, explicava a la bona gent tot el que havia passat. En assabentar-se de tot, van netejar el frontal, li van retornar la llum i el color perdut, el van guarir i el van fer més bonic encara si cap, fins avui. 

De tant en tant, als matins amorosits de rosada, diuen que es pot veure vora l'aigua, un vellet que duu una cantimplora a la butxaca.

Glòria Vendrell i Balaguer

juliol de 2020