Entrades

El médico

Imatge
Del libro de Viktor Frankl : " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y religión" Lo quiera o no, el médico es llamado hoy a tener que dar consejo en cuestiones de angustia vital ajenas a toda enfermedad ( …) Se trata de un papel que el médico es forzado a desempeñar (…) El médico debe consolar las almas. En ningún caso es esto misión exclusiva del psiquiatra. Es simplemente tarea de todo médico en ejercicio. Personalmente estoy convencido de que las milenarias palabras de Isaías:   “consolad, consolad a mi pueblo” no sólo siguen siendo actuales en nuestro tiempo, sino que también van dirigidas al médico.

La libertad

Imatge
 Del libro de Viktor Frankl : " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y religión" Toda libertad tiene un “ de qué” y un “ para qué”. Es decir que su yo tiene libertad frente a su ello . El hombre es libre para ser responsable. En este sentido María von Ebner-Eschenbach dijo: “ se dueño de tu voluntad y siervo de tu conciencia”. Ser libre es poca cosa, no es nada sin un “ para qué”, pero ser responsable no lo es todo, sin un “ ante qué”. El hombre es libre frente a su conciencia, pero esta libertad consiste sola y únicamente en elegir entre dos posibilidades : o seguir el dictamen de la conciencia o hacer caso omiso de sus advertencias.

La religiosidad

Imatge
 Del libro de Victor Frankl : " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y religión" La religiosidad es íntima al hombre en un doble sentido: está en lo más hondo de él, y como el amor, se halla también bajo la protección del pudor. La religiosidad no podría originarse en ningún inconsciente colectivo, por pertenecer a las decisiones personales, mejor, a las más personales y propias del yo; estas decisiones pueden muy bien ser inconscientes, pero como ya lo hemos demostrado hace tiempo, no por fuerza han de pertenecer a la esfera de los impulsos del ello. La verdadera y auténtica religiosidad no tiene carácter impulsivo, sino decisivo; la religiosidad permanece con su carácter decisivo y deja de ser tal si se asimila a la impulsividad. Porque la religiosidad o es existencial o no es en absoluto. En la medida en que la religiosidad inconsciente está reprimida, solo puede esperarse que allí donde no está del todo cegada, donde sobresale, aparezca adherida todavía a la...

El inconsciente

Imatge
Del libro de Viktor Frankl : " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y religión" Los sueños son auténticos productos del inconsciente impulsivo y también del inconsciente espiritual. El inconsciente no solo no es divino y ni siquiera  omnisciente, sino que en la medida que encierra una relación inconsciente a Dios, no es un algo por si mismo, no es un ello independiente. El inconsciente transcendental no es un inconsciente determinante, sino existente.

Los sentimientos

Imatge
Del libro de Viktor Frankl : " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y religión" El sentimiento puede ser mucho más fino y delicado en su esfera, que agudo el entendimiento en la suya. La vergüenza es un comportamiento absolutamente natural, y en todo caso nunca puede asimilarse a una represión de tipo neurótico.

El amor y la fe

Imatge
Del libro de Viktor Frankl : " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y religión" En el amor ( y en la fe)  el hombre es un ser que decide. En el amor ( y en la fe) ningún yo es impulsado por un ello, sino que el yo es quien “ se decide” por un tu Hay cosas que no pueden “ quererse” sin más y que, por lo tanto, no pueden condicionarse a una exigencia o aun orden.  Así sucede con el amor y la fe: no pueden ser manipulados. El amor es en verdad, lo primero y único que está en condiciones de contemplar a una persona en su singularidad, de verla como el individuo absoluto.

La conciencia

Imatge
  Del libro  de Viktor Frankl :   " La presencia ignorada de Dios. Psicoterapia y religión" El hecho psicológico de la conciencia es pues solo el aspecto inmanente de un fenómeno trascendental, la pieza que penetra como una cuña en la inmanencia psicológica. La conciencia es solo el lado inmanente de un todo trascendental. Podremos comparar la conciencia con lo que sucede en el ojo. De la misma manera que en el lugar de origen de la retina, o sea en el lugar de entrada del nervio óptico, la retina tiene su propio “ punto ciego”, así también el espíritu, precisamente allí donde tiene su origen, es ciego a toda autocontemplación y autoreflexión; allí donde es enteramente primordial, totalmente “ él mismo” es inconsciente de si mismo. Podríamos aplicar lo que leemos en los antiguos Vedas indios : “ ve y no puede ser visto, oye y no puede ser oído, piensa y no puede ser pensado”. La conciencia incluye siempre el “ ahí” concreto de mi ser personal. El intercambio co...

JMJ 2011 Madrid

Imatge
"Et lloaré enmig dels pobles, Senyor, et cantaré davant les nacions" salm 57  No ho pot comprendre qui té el cor segrestat  pels diners i per l'eficàcia,  qui te enterbolida la mirada  per la immediatesa i  per la caducitat .  No pot entendre res, qui viu subjecte  a les eixutes racionalitats ... Però, ha estat el kairós de l'esperança,  fins i tot pels que no en tenen. Glòria Vendrell i Balaguer Agost 2011

L'absència

Imatge
  Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil : El silenci de Déu " Una mistagògia ( pedagogia del misteri) Déu només pot ser present en la creació en forma d’absència. Déu travessa la infinita espessor del temps i de l’espai per arribar a l’ésser humà i seduir-lo. Si ell es deixa arrencar, encara que només sigui un instant , el seu consentiment, aleshores Déu el conquereix. Però un cop l’ha convertit en quelcom plenament seu, l’abandona. El deixa completament sol. I és en aquest moment que li toca a l’individu creuar a les palpentes, la infinita espessor del temps i l’espai per cercar Aquell a qui estima. D’aquesta manera, fa en sentit invers, el mateix trajecte que Déu va fer per arribar fins a ell. I aquest viatge és en el pesament weilià, la creu. “ Us convé que jo me’n vagi” ( Jn 16,7). Simone Weil interpreta aquesta frase considerant que la presència de L’absència de Déu implica una distància, una separació que permet el discerniment, és a dir, la comprovació de l...

La trobada

Imatge
  Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil: El silenci de Déu" Una mistagògia ( pedagogia del misteri) L’espai  s’obre (...)  Alhora aquesta infinitud d’infinitud s’omple totalment de silenci, un silenci que no és absència de so, sinó l’objecte d’una sensació positiva, més positiva que la del mateix so. Els sorolls, si n’hi ha, només li arriben després d’haver travessat el silenci. El silenci no és absència de sorolls, sinó quelcom infinitament més real que els sons i el centre d’una harmonia més perfecta que la més bella que els sons combinats siguin susceptibles de produir. En paraules de Weil, quan una noia es casa, els seus amics no poden entrar en la intimitat de la cambra nupcial, però quan queda embarassada, és evident que s’ha consumat la unió conjugal. De la mateixa manera, ningú no pot constatar quines són les relacions entre l’ésser humà i Déu, si no és per la transformació provocada per aquesta unió.

El desig. L'espera. L'atenció

Imatge
  Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil: El silenci de Déu" Una mistagògia ( pedagogia del misteri) Tot home que desitja incansablement la seva pàtria, que no es distreu del seu destí ni per Calipso ni per les sirenes, s’adona un dia, de sobte, que ja es troba en la seva pàtria. L’absència de Déu pot revelar la seva transcendència en fer palesa la incapacitat humana d’accedir al Misteri. Déu és més gran que els nostres esquemes mentals. Aleshores l’individu ha de romandre en el llindar, tot esperant ( salm 131) L’absència educa l’atenció, la capacitat d’espera. L’atenció consisteix en suspendre el pensament, per deixar-lo disponible, buit i penetrable a l’objecte, mantenint pròxims a la consciència, però en un nivell inferior i sense contacte amb ella, els diversos coneixements adquirits que hagin de ser utilitzats. L’activitat a l’aula és una mena de gimnàstica,l’objectiu del qual és desenvolupar l’atenció. Per exemple Simone Weil afirma, que si es busca amb vertad...

El mite de la caverna

Imatge
  Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil : El silenci de Déu" Una mistagògia ( pedagogia del misteri ) Simone Weil es refereix al   procés de caiguda de les cadenes i del descobriment de la llum, com una conversió. Es pot pensar que les cadenes cauen quan l’ésser humà ha rebut la idea (...) de que aquest món no ho és tot. La temptació és aleshores, a fi d’evitar el dolor, creure’s el que hom ha explicat del món exterior i imaginar-lo (...) les cadenes han pogut caure, però l’ésser humà continua immòbil, només s’ha mogut en la seva fantasia. En canvi, el captiu que veritablement s’allibera, no tan sols es desprèn de les cadenes, sinó que travessa la caverna (...) ha de caminar, malgrat el dolor que sent i el fet de no saber on va (...) Hi ha dos moments en el procés durant els quals l’individu no sap on és i pensa que està perdut. El primer és a la caverna, quan deslligat es gira i comença a caminar per la penombra. El segon és a la sortida de la caverna, quan rep l’i...