Venbariarismes

Aquell rellotge maleït, impertèrrit, com si res anés amb ell, no deixava de marcar els minuts, un rere l'altre, tic tac, tic tac…la llum de color groc-verd, un pèl fosforescent, que desprenia la seva esfera , se li entaforava entre les parpelles, que lluitaven per agafar el son sense èxit. Havia deixat el mòbil fora del seu abast perquè li provocava angoixa haver d'estar pendent de cadascun dels missatges de whatsapp en aquella nit de llarga espera….- et trucarem- li havien dit - no pateixis-... L'habitació s'havia tornat ben fosca, però no solament per la nit, sinó per les ombres que oprimien els seus pensaments. Mirar el quadre petit de la paret amb la seva imatge de quan era petita, de la mà dels seus germans, riallera i feliç, amb els seus rinxolets amarronats, li servia d'un alleujament indescriptible… i durant uns moments, uns segons possiblement, la ment s'alleujava i es tornava flàccida com un pa de pessic. Però durava poca estona, de nou aquella esper...

  En aquest llibre Holly Ordway escriu una biografia espiritual sobre Tolkien. Aquí deixo alguns fragments interessants: (...) La eucatástrofe, aclara, no niega la existencia de la tragedia, la pena, el fracaso, la oscuridad o la muerte, la larga derrota de esta vida mortal: solo es a través de la posibilidad de estas cosas como la salvación mediante la gracia, cuando llega, puede elevar el corazón, causar un grito ahogado, llenar de lágrimas los ojos. Lo que niega la eucatástrofe, a pesar de la existencia de  pruebas sólidas, casi apabullantes de lo contrario, es la derrota universal final. Es por ello, evangelio, buenas nuevas, las mejores posibles, entregar a aquellos que lo reciben un atisbo de gozo, gozo más allá de los muros del mundo, tan desgarrador como la pena (...)  (...) Las historias no contadas son las más conmovedoras. Mis camaradas muertos poseían muchas historias que no serían jamás contadas, pero solo Dios Sabías cuáles eran (...) (...) Tolkien había vis...

M'ho havien dit, però ha superat amb escreix les expectatives que tenia. Cotlliure és una preciositat, una perleta amagada a la Costa Vermella del Rosselló, on per batzegades de la vida hi està enterrat Antonio Machado amb la seva mare. Ha estat una escapada curta, però digne de les millors. L'antic poble de vinyataires i pescadors (encara famós per les seves apreciades anxoves) està situat a la cua oriental de la Serra de l'Albera i malgrat tantes vicissituds, ha preservat i renovat el seu encant.  Estès en forma de semicercle abraça de punta a punta, els carrerons acolorits, seguint el vell traçat medieval, el celler de l'antic convent dels dominics, les platges assossegades per la calma de la badia, els llaguts a vora mar, l'església de santa Maria dels Àngels amb el seu campanar (antiga torre de la muralla) agermanat amb les onades, l'esglesieta de sant Vicenç situada en un petit esperó rocós, antigament illot i ara unit a terra ferma, amb el seu suggerent C...

Elna és coneguda especialment per la seva catedral, l'única d'estil romànic en tot el Pirineu català, juntament amb la de la Seu d'Urgell, el museu Terrús  i per la «Maternitat», un castell llogat pel socors Suís d'Ajuda als Infants Víctimes de la Guerra, i transformat en maternitat entre 1939 i 1944 per Elisabeth Eidenbenz, que va permetre el naixement de prop de 600 nadons de mares de diverses nacionalitats i confessions.  La població, situada al Rosselló, a la Catalunya nord, sobre un turó encimbellat per la catedral, té orígens antiquíssims. Les troballes més antigues corresponen a l'edat de Bronze final. Illiberis va ser el seu nom inicial, quan era un poblat íber. Al s.IV va rebre per part de l'emperador romà Constantí i a causa de la seva mare Helena, el nom de "Castrum Helenae". D'aquí "Helna" i després "Elna". La catedral del s.XI, dedicada a santa Eulàlia i santa Júlia, destaca molt i molt pel seu preciós claustre, tre...

Els Estanyols és un conjunt de petits estanys i molleres del Pirineu, dins del terme municipal de Bolquera. Fa uns dies hi vam ser fent el camí al costat de la Têt, avui, tot i que en alguns trams hem coincidit, hem fet una ruta circular de 8 km, gaudint de nou de l'aigua, de les pedres, de preciosos cavalls, dels petits caus dels talps i de la genciana groga, que omple i ha omplert de groc totes les caminades d'aquests dies.  Demano que arribi, ni que sigui una espurna d'aquest assossec i d'aquesta calma, a tants i tantes que estan patint les conseqüències sagnants de l'abandó i de la guerra. I és que no els puc oblidar, malgrat aquest oasi de pau que tinc la sort de viure. Desitjo i espero que arribi el dia en què per a tots la pau sigui completa. Forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra ni s’entrenaran mai més a fer la guerra. Is 2,4 Glòria Vendrell Balaguer Juliol 2025

El François, el guarda del parc tenia raó, no és on arribes, sinó el camí.  No tinc paraules, qualsevol cosa que digués ho esgavellaria.  Un prodigi de bellesa.  (les fotos i els vídeos no fan justícia) «Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar (...)  i trobareu el repòs que tant desitjàveu»   Mateu 11 (dels laudes del matí a la vora del riu Eina) Glòria Vendrell Balaguer Juliol 2025