Venbariarismes

  Montserrat és la muntanya, és el monestir, és el santuari, és l'escolania i és la Moreneta. El nom de la muntanya prové de “mont” (muntanya) i “serrat” (cadena muntanyosa) Tant «serrat» com “serralada” provenen de «serra» (un seguit de muntanyes) i aquesta paraula deriva del llatí, significant el xerrac, instrument per serrar. La forma que tenen les muntanyes, l'una al costat de l'altra ens fan pensar en les dents d'una serra. L’origen històric del santuari de la Mare de Déu de Montserrat es troba a l’ermita de santa Maria, que l’any 888 el comte Guifré el Pelós dona al monestir de Ripoll.  L’any 1025, Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, va fundar un nou monestir al costat de l’ermita de santa Maria. El petit monestir aviat va rebre pelegrins i visitants.  El 1409, el monestir de Montserrat es va convertir en abadia independent. Entre els anys 1493 i 1835, va ser una època de grans i profundes reformes, de creixement i d’esplendor.  En l’actualitat, Montserrat s...

  La riera de Vallcàrquera al Figaró, és un dels trams fluvials millors de la conca del Besòs. Destaca per la seva altíssima qualitat de l'aigua i per l'excel·lent conservació del bosc de ribera. Hi he anat amb uns quants grups de tercer d'ESO de l'institut. La veritat i lamentablement és que ells no ho han gaudit gaire, però jo sí i molt!, qualsevol moment en què em sigui possible endinsar-me en el paisatge natural, em resulta sempre molt gratificant. De manera, que malgrat el seu bullici, tantes vegades irrespectuós, i l'alternança entre l'acompanyament necessari i els meus ulls sempre curiosos, he de dir que ha estat un matí bonic bonic. Diuen que malgrat la sequera, aquesta riera sempre ha dut aigua. No sé si és per les catifes de molsa fresca o pels bolets de fusta que es fan amics dels arbres, per les tímides fulles que atresoren la rosada matinera o per les grans roques acolorides, però el cas és que fresca i remorosa m'ha alegrat el matí. Ens han par...

Enmig d'avaluacions d'alumnes, correcció de moltes tasques, immersa en preocupacions quotidianes de tota índole i pendent del sofriment de molts, en un raconet estimat del Baix Llobregat,  aquests dies han estat un jardí de calma i de pau de la bona, la que ve de Dalt, ha estat un regal, un oasi, un miratge no impossible, un do de Déu que sabia quanta falta em feia. "Quan preguis entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau, i el teu Pare que habita en el secret et recompensarà"... Tant de bo mai em faltin dies com aquests, dies on em sigui possible tancar la porta ben tancada , dies on allà, en el fons més fons, pugui saber-me estimada perquè sí, per la pròpia bellesa de l'amor, perquè Ell és amor i no pot ser altra cosa. Contenta, molt. Glòria Vendrell Balaguer Març 2025

Sé que encara éreu dos embrions, i sé també que per alguns potser solament éreu un grapadet de cèl·lules, tant se val que pensin, perquè jo crec en la Vida en majúscules, la que hi ha més enllà de les aparences i la que no té segell de caducitat. És per això que us estimo, encara que hàgiu estat com un sospir en el ventre d'elles. Heu passat per la vida en un instant ben curt, però el suficient per saber que no soc iaia de deu, sinó de dotze. No per casualitat teniu els noms que us han posat: Blai que significa «balbucejant» recordant la petita vida que comença i Emmanuel què significa «Déu amb nosaltres». Les casualitats no existeixen. Glòria Vendrell Balaguer Febrer 2025

El romànic sempre és una grata sorpresa, en aquest cas el de Vilalleons que no coneixia i el de santa Eugènia de Berga que sí que esperava, però que no coneixia. El tema és recurrent perquè entre altres coses, acaba de sortir a la venda el llibre del Joan Pau «Amb ulls de romànic». No sé si tinc ulls de romànic o no, però sí que sé, que no sé que té que m'enamora, m'extasia, m'embadaleix, m'inspira, em fa sentir bé, m'arrela a la terra i em fa una mica més comprensible la fe de la història. I em passa això, tant si és una joia coneguda, com el romànic llombard de santa Eugènia de Berga, com si és una troballa inesperada, com el romànic atàvic de Vilalleons, envoltant de silenci i encisat per les olors i les boires matineres. Amb raó diu el meu fill en el seu llibre que tot comença amb uns ulls ben oberts, ben esbatanats, que per encetar viatges, aventures i llibres, convé ser tot ulls, com els serafins multialats del romànic o l'al.lucinant anyell de Déu, amb le...

De nou en temps de Nadal, hi ha petites i sobtades sortides que fan més bonica la vida, la de cada dia i la que s'escriu amb majúscules. Aquesta d'avui ha estat la del santuari del Puig de l'Agulla, que tot i pertànyer a les Guilleries, sembla més Osona que no pas altra cosa. De fet, és un balcó a la Plana de Vic, a la silueta imponent del Collsacabra i a les allunyades crestes pirinenques del Ripollès i del Berguedà, ara nevades. Situat municipalment a sant Julià de Villatorta, però en realitat diria que més a prop de Vilalleons, com en tantes altres contrades, és el lloc de la troballa d'una imatge de la marededeu, segons una llegenda del s.XV, per part de l'ermità Ramon Ferrer. L'ermita va ser destruïda per les tropes franceses el 1654, reconstruïda de nou va tornar a patir danys significatius durant la Guerra Civil Espanyola. Actualment, el santuari que és al costat d'una antiga font que suggereix calma de la bona, continua sent lloc de pelegrinatge, de ...

En el camí boscós de Vilalleons al santuari de Puig de l'Agulla, m'ha sorprès veure tants i tants bolets de soca, adherits als troncs dels arbres vius, però també als troncs morts i abandonats al terra humit. Crec que mai havia vist una concentració tan gran d'aquests ganoderma lucidum i també d'altres. Són realment bonics i sorprenents.  Són bolets que poden viure parasitàriament en el tronc viu, alimentant-se dels nutrients que extreuen de l'arbre en què viuen. Però el que em crida més l'atenció, és la necessària i important funció que realitzen els bolets sapròfits, els quals, alimentant-se de la fusta morta, retornen al medi natural els nutrients que hi ha en el tronc i a les arrels dels arbres que han mort, en un cicle interminable de mort i vida. De nou i com sempre, la natura ens alliçona: 1. Tota vida és digna, fins i tot quan aparentment no ho és, perquè sempre dona fruits, potser no els esperats, però fruits sempre.  2. Quan sembla que la vida està aca...