Algunes qüestions de les relacions entre la fe i la ciència


Del llibre " Teología de la creación"
de Juan L.Ruiz de la Peña

(...) la determinación del modelo del universo no es un problema de exclusiva competencia de los cosmólogos; cualquier teoría al respecto ha de incluir una alta dosis de presuposiciones filosóficas ( e incluso teológicas o anti-teológicas, lo que en el fondo es lo mismo ) (...)

Cuando los científicos menosprecian la filosofía corren el riesgo de ser atrapados por filosofías no científicas que pueden frenar o aún hacer descarrilar el tren de sus investigaciones (...)

Los teólogos, habituados por su oficio a discernir la fe de las interpretaciones de la fe,deben aprender a discernir análogamente en el discurso científico, lo que pertenece a la " física" de lo que pertenece a la interpretación metafísica (...) Es inevitable que los " físicos " hagan metafísica; tan inevitable al menos como que los teólogos hagan teología, en vez de limitarse a repetir tediosamente el Credo (...)



La ciència no és  l’únic accés a la veritat, ja que no existeixen ni fets científics absoluts ni teories en sentit estricte. Tot fet científic no deixa de ser res més que una teoria, ja que està determinat per interpretacions i és resultat de certes decisions, les quals per se, no poden ser empíriques i per tant doncs, pressuposen un cert tipus de fe.

Tota activitat científica inclou necessàriament una pre-comprensió no justificable científicament. És impossible fer ciència sense un univers previ de conviccions, sospites, hàbits mentals etc.

La física no pot prescindir de la meta-física. Serveixi d’exemple que avui en dia ,de fet les qüestions actuals sobre les ciències de la naturalesa, estan portades endavant, no pas per científics, sinó per filòsofs.


     Així doncs, si la veritat de la ciència no és ni tota ni la única ni la última, s’imposen altres formes de coneixement i de discurs. Tenim  Necessitat d'un autèntic  diàleg entre ciència i filosofia. Cal una reflexió filosòfica que complementi la científica. Es demana un pas endavant: de la física a la metafísica, però d’una manera programada: cal una ontologia en la qual hi càpiguen els resultats de les investigacions empíriques.

Tot el que s’ha dit fins ara, conseqüentment, obre el camí per a la convalidació del discurs religiós, que és capaç  de veritat i d’intel·ligibilitat . Es tracta d’un logos  raonable i significatiu , en relació a la dotació de sentit de la realitat. La fe cristiana està inclosa en aquest gènere del discurs religiós. El  logos  cristià no esclareix el misteri de la realitat, però sí que l’il·lumina.


Es tracta d’una fe reconciliada amb la raó, ja que pretén les mateixes coses que ella, tot i que no de la mateixa manera. La fe suposa una cosmovisió, en la qual hi cap perfectament la ciència: mentre que a la ciència li correspon el “ com? ” , el “ quan? ” i el “ on? ”, a la fe li correspon el “ per què ?”. la fe és autònoma respecte a la ciència, tot i que ambdues es necessiten, per saber quins són els seus límits.

.- Conclusions
v  La ciència és bona i és bo que la racionalitat científica sigui materialista, pel que fa al seu objecte i reduccionista, pel que fa al seu mètode, ja que aquesta i no una altra, és la seva naturalesa.
v  És dolent que la racionalitat científica i el coneixement que se’n deriva d’ella, sigui la norma canònica, única o suprema. Per aquest camí, la ciència degenera  en cientifisme, pervertint-se i traint la seva genuïna raó de ser.
v  La racionalitat  científica és exacte, però incompleta i penúltima . La fe porta al repte de les últimes preguntes.
v  Fe i ciència són companyes de viatge,però en camins paral·lels. Per tant no es poden contradir.









Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa