Venbariarismes

Recordava molt vagament Vigo de fa molts anys, diuen que ha canviat molt i per a bé. Han estat un parell de visites molt curtes, un tast.  És ben cert allò que a Vigo "o se sube o se baja", el terreny elevat fent-li coixí li ha fet lloc des del "Vicus romà". Atacada per les tropes germàniques, pels pirates i més darrerament per l'armada anglesa i els exèrcits napoleònics, ha resistit el pas del temps, segurament per la força de la ria que l'identifica i que li atorga personalitat.  És una ria en forma de falca, la més meridional de les ries baixes, riquíssima en nutrients i moltes coses més, però és especialment bellíssima quan el sol treu cap sobre les seves aigües que tot seguit es tenyeixen de daurats enlluernadors. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia. Gen 1,5 Glòria Vendrell Balaguer juliol 2024  

Després de molt de temps amb ganes de fer-ho, aquest juliol hem fet el Camí de sant Jaume, el portuguès. Podria dir i repetir moltes coses que es diuen quan hom en fa l'experiència, com  la saviesa del propi camí, els boscos d'eucaliptus, els "cruceiros" arreu, les petites esglesietes oferint aixopluc, les fonts, els rierols, les marques inconfusibles que mai ens abandonen, els gaiters que ens esperonen, la piuladissa constant  de merles, rossinyols i mallerengues, l'emocionant arribada... però sincerament no trobo res millor que el que diu Alberto Solana en el seu llibre "El enigma compostelano" . Ho faig meu de totes totes: La cuestión jacobea no busca establecer prioridades sobre que es primario y secundario, sino que lo estudia como concepto integral. El Camino de Santiago es cauce de una ruta de peregrinación y contenido ideológico y cultural de la misma, y ambos, cauce y contenido, deben cuidarse, pues definen su identidad geográfica, histórica y c

Desembocadura del Miño Valença do Minho és una població portuguesa a tocar de Galícia. Després de la pugna entre lleonesos i portuguesos, acabà rebent aquest nom que significa "la valenta". Les muralles vaubaneses del s.XVII em recorden les de Mont-Lluís i Vilafranca de Conflent a la Catalunya nord, ja que crec que són atribuïdes al mateix enginyer francès. Més enllà de les tensions històriques, avui que ha sigut un dia plàcid i agraït, començar la ruta a Valença i gaudir dels seus carrerons, de la seva bonica església de Santa Maria dels Àngels, de la seva vista estratègica i de la compra de roba de casa, ha estat molt i molt bé. Hem continuat fins al mirador de la desembocadura del Miño, a Camposanco- A.Guarda. La vista de la fortalesa de l'illa A. Ainsúa barrant el pas a l'Atlàntic que s'insinuava provocador al darrere, el bon dia que se'ns ha regalat, la grandària del riu i l'exuberància floral i verda  de les seves ribes, ha estat una filigrana de la

Padrón Era de tots coneguda la rivalitat entre els dos rius, el Sar i l'Ulla i com n'era de cruenta la seva trobada al "concello de Padrón", ja que en aquest territori es troben els dos cabdals i irremeiablement continuen junts fins a la ria d'Arousa, que d'antuvi era més a tocar que en l'actualitat. El problema és que es negaven  de totes totes a barrejar-se i a perdre la seva identitat. Padrón de sempre era més del Sar i Iria Flavia en canvi, era més partidària de l'Ulla. A Padrón hi conreaven els pebrotets, que "unos pican y otros non" i necessitaven les aigües del Sar, que per tenir menys cabdal, no anegaven les plantacions quan hi havia una crescuda del riu per les pluges. Iria Flavia, d'origen  "apijotat" per la seva colegiata que va ser catedral abans que Santiago de Compostela i per la seva designació  com a "municipium" atorgat per  l'emperador romà Vespasià l'any 74, a través de "l'edicte de

La ria d'Arousa és la més gran de Galícia. Avui hi hem tret cap i ha estat molt aprofitat i rabiosament bonic: la vista de les "bateas" arrenglerades pel cultiu de musclus, ostres i vieires, i de petits vaixells entaforats als ports, l'esplèndid mirador de Lobeira, el faro do punta Cabalo i el seu xiringuito,  Cambados, bressol de l'Albariño, ja que en els ceps del  pazo de Fefiñáns es va conrear per primera vegada el famós ví blanc, (tampoc han faltat uns bons musclus a la plaça), el monte da Pastora, amb l'altre mirador, l'ermita i les ruïnes de l'església de santa Mariña. Però sense cap mena de dubte, el millor de tot ha estat ser a prop del mar en qualsevol de les seves formes, des dels miradors, des del cotxe, des dels ponts, des dels ports o des del seu mateix costat, en el far i a les roques. Jo que no soc gaire de banyar-me a la platja, però que sí m'agrada el mar, m'adono que aquests indrets de l'Atlàntic són idonis per a mi: la gr