El Delta de l'Ebre



La Tancada i l'Encanyissada són dues basses del Delta dominades per comunitats de canyissars i jonqueres. Des dels miradors es poden veure  famílies de flamencs enrossint el paisatge, sovint amb el coll i les potes entaforades a l'aigua, i de tant en tant, agrupats i amb les ales ben obertes, desplegant el vol per sobre de nosaltres.  Els podem veure sempre a la Tancada i solament als matins, a l'Encanyissada. També podem veure amb facilitat, ànecs i gavines i amb una mica més de sort, fotges, limícoles, xatracs i altres aus, totes elles omplint l'espai de nyecs-nyecs i de tota mena de piuladisses.






 A causa de la constant aportació d'al·luvions arrossegats pel riu,  de la variabilitat de les seves goles i pel costós accés als ports naturals del Fangar i dels Alfacs, aquesta costa va ser molt temuda pels navegants, i aquesta va ser la raó de ser de la construcció dels fars, a l'illa de Buda, a la punta de la Banya i a la punta del Fangar. El far del Fangar es va encendre per primera vegada el 1864 i el que avui veiem és el resultat de diverses remodelacions, però continua sent un lloc màgic i una icona del delta. Un el veu de lluny estant, però solament s'hi pot accedir després de més de 4km de platja salvatge, caminant sobre la sorra marronosa, entre el mar  i  dunes mòbils de sorra fina i daurada, considerades les millors conservades del Delta, malgrat l'aguait constant del mar. 


El Delta està envoltat per més de 100 km de platges, prou solitàries i moltes d'elles salvatges: Migjorn, Serrallo, Trabucador, Fangar i Riumar. Són idònies per als amants de la natura: per als  que no ens agraden les multituds ni el turisme clàssic de xiringuito i per als que gaudim dels silencis que solament trenquen les ones i les gavines. De totes elles, crec que la més domesticada és la de Riumar, està a la vista, però ha fet el seu servei, ja que al cap del dia, el sol ha jugat amb nosaltres i ens ha omplert de clarobscurs mentre s'acomiadava en l'horitzó mediterrani. Hem caminat per les passerelles de fusta, que frisoses per no fer malbé les dunes,  ens han prestat el seu espai. 









Els arrossars del Delta de l'Ebre són els més importants de Catalunya. Podríem dir que constitueixen l'aparença del delta. L'ecosistema deltaic ha propiciat aquest cultiu, l'aiguamoll permet mantenir els camps inundats i la veritat és que ha estat un plaer ser a prop d'aquestes grans "quadros"  de cereals, que en aquest temps de l'any són verds i lluminosos. Ser al seu costat encomana serenitat, pau i calma.  No és difícil veure-hi allà o sobre volant, el cullerot, l'ànec xiulador, el bernat pescaire, l'ànec griset, l'ànec blanc i la garsa de mar, entre altres...



L'amplada de l'Ebre creua el delta pel bell mig en un plàcid recorregut. S'obre camí al mar des d'Amposta. Malgrat que  sembla una mica cansat per tant de tanta trajectòria i que sospira per arribar al seu destí, en aquests últims trams sembla no tenir pressa i ens acompanya. També ho fan les colònies de gavines que ens esperen a tocar de mar.



I allà, al final de tot, quan sembla que tot hagi d'acabar, el delta, la platja, l'arròs, les basses, el riu... és quan comença el gran viatge:



Glòria Vendrell i Balaguer
juliol del 2020

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa