dimecres, 26 d’agost de 2015

La religiositat profana

capella sixtina
 M .Eliade afirma  que el hombre arreligioso ha perdido la capacidad de vivir conscientemente la religión y, por tanto, de compenderla y asumirla, pero en lo más profundo de su ser, conserva aún su recuerdo. És per això que penso que  tot aquest seguit de manifestacions pseudo-religioses que afloren en espectacles de tot tipus, en festes i celebracions de tota índole, en la literatura, en el cinema, en els moviments polítics , en els profetismes socials, en les diferents tècniques modernes i fins i tot en pensaments i moviments que es proclamen radicalment laics, no fan altra cosa que bastir noves ( o no tant noves) formes d’aquest “record religiós” del que parla M.Eliade. Però si el fet religiós és veritable, doncs passa que aquest serveix més enllà de qualsevol servei[1].

I quin és aquest servei fonamental que fa la religió, o en aquest cas la religiositat profana ? no creure implica adonar-se del punyent dolor de l’absència i experimentar el sentit d’una orfenesa infinita, d’un abandó total[2]... de tal manera que totes les formes religioses ( ho aconsegueixin o no) pretenen omplir aquest buit que es mostra amb tota la seva cruesa especialment en els moments de crisi personal o en qualsevol mena de sofriment.

Les grans ideologies i els grans mites moderns han volgut bastir un món on l’ésser humà sigui l’únic i autèntic protagonista, però com que els homes i les dones per les limitacions que li són pròpies, s’han adonat de que es tracta d’un fals protagonisme, s’han trobat per una banda amb una necessitat de sentit cada cop més gran, i per altra amb unes eines cada cop més insuficients.

A batzegades, la societat moderna ha anat buscant alternatives, camins i vies que possibilitin canalitzar allò que li és irrenunciable : som biologia però també esperit, les dues coses a la vegada, són les dues cares de la mateixa moneda, la del fenomen de la Vida[3].

M. Eliade diu que l’home arreligiós en estat pur, que és un fenomen rar, en el llibre “ La presencia ignorada de Dios” V. Frankl diu també que existeix una religiositat latent, fins i tot en les persones declaradament irreligioses.

Del que es tractaria és de saber de quina cosa parlem quan parlem de “religió “. Molts pensadors han dit que és religiós qui es pregunta pel “ sentit “ i el que està clar és que en moltes d’aquestes manifestacions religioses-profanes, la pregunta pel sentit, en principi no hi és, si més no d’una manera conscient. Però és aquí i en aquest punt que goso parlar del “servei prestat”. M’explico : sempre he defensat i defenso que les formes religioses , en tant que formes, doncs que per si soles no signifiquen res i que potser per això s’han quedat les esglésies buides o semi-buides , però per altra banda crec sincerament que les formes pseudo-religioses, en tant que portadores del “record” del que parla l’autor, pot ser que a més a més d’anestesiar una mica el desig de sentit inherent a la Vida, doncs que arribi un dia que irremeiablement es desvetlli la seva limitació i provoqui en la persona la necessitat de buscar quelcom que pagui la pena de debò. Aquest seria el millor servei, perquè tal i com també diu V.Frankl, la veritable religiositat, ja que és existencial, ha d’arribar a un punt on brolli espontàniament.

Aquesta possibilitat la tenim garantida pel que som. Max Scheller diu que el que ens caracteritza com a humans és l’autoconsciència ( el recolliment interior ), fent notar que les plantes no tenen consciència, que els animals sí que en tenen, però no tenen autoconsciència, mentre que els humans tenim ambdues coses. És en aquest “ recolliment interior “ on es susciten o on s’obvien les grans preguntes. 

No solament defenso tota forma de celebració laica i de pseudo-religiositat, sinó que advoco perquè cada cop siguin més dignes i més cuidades. Cal que cadascú busqui la veritat on creu que hi és i que tingui la possibilitat de buscar-la arreu i amb totes les conseqüències. Solament així, destriant amb nitidesa les formes del contingut, hom pot veure-hi clar. Fins fa quatre dies tot estava massa barrejat , el contingut era fosc i sovint irreconeixible. 

Malgrat que sempre dic que no estic gens ni mica d'acord en aquesta fragmentació, reconec que s'ha de poder explicar d'alguna manera i saber de què parlem quan diem "esìritualitat profana", però he de dir que  si el Déu que conec i que estimo s’ha encarnat per tal de fer-se conèixer, doncs si les persones abandonen el “lloc-sagrat” on tradicionalment se’l trobava, Ell no té més remei que sortir “del sagrat” per anar a l’encontre o per fer-se el trobadís amb les persones. De fet són separacions que fem i que necessitem nosaltres, però en el sentir de Déu no crec que sigui així, especialment quan penso en la frase tantes vegades repetida en el llibre del Gènesi “ i veié que tot era bo”.

GlòriaVendrell i Balaguer

[1] GIRARD, RENÉ, Cuando empiecen a suceder estas cosas, Ediciones Encuentro 1996 

[2] FORTE, BRUNO, L’essència del cristianisme, Editorial Cruïlla.2002 

[3] SCHELLER, MAX, El puesto del hombre en el cosmos, editorial Losada 2004

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada