El dolor. El sofriment. La dissort

 

Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil: El silenci de Déu"

Una mistagògia ( pedagogia del misteri)

La dissort és una pregunta sense resposta en la dimensió temporal del món.

A fi que l’amor sigui el més gran possible, també la distància és la major possible. Per aquesta raó el mal pot arribar al límit extrem, més enllà del qual desapareixeria, fins i tot la possibilitat del bé.

La misericòrdia divina es manifesta en la dissort, però no en els efectes externs de la desgràcia que solen ser dolents, sinó en el més profund d’ella. En el centre de l’amargor inconsolable resplendeix la misericòrdia de Déu (...) si es persevera en l’amor s’arriba a un punt on no es pot evitar compartir el crit de Crist per l’abandó del Pare. Si es persevera en aquest punt sense deixar d’estimar, s’arriba a albirar una realitat que ja no és la dissort. Tampoc no és l’alegria. Es tracta de l’essència central, intrínseca, pura, no sensible, comuna al goig i al patiment i que és l’Amor mateix de Déu. Aleshores se sap que la joia és la dolçor del contacte amb l’Amor de Déu i que la dissort és la ferida d’aquest mateix contacte.

(...) Per a Mounier, la seva filla sotmesa a la desgràcia ( per una paràlisi cerebral) , esdevindrà el signe més íntim del misteri de Déu: Aquest miracle que un dia es va trencar, aquesta promesa que ha quedat ofegada sota el lleuger abast d’un somriure abolit, d’una mirada llunyana, d’una ma sense projectes, ¡ no pot ser un atzar, un accident! Els ha passat una gran desgràcia... no! Ha arribat algú, algú molt gran; i això no és precisament una desgràcia. No ens hem retorçat l’esperit per demostrar-nos-ho. No ens hem fet sermons. Només guardant silenci davant d’aquest jove misteri, a poc a poc, ens envaïa l’alegria.