Venbariarismes

Del llatí  Vicus, capital d’Osona, amb aromes pirinenques que arriben avui ensumades de neu, asseguda sobre la plana que duu el seu nom, viscuda i reviscuda per vigatans i vigatanes des del temps de Guifré el pilós, seu episcopal anomenada Ausa en temps visigòtic, vestida i revestida de vestgigis antics, ciutat romana i feudal, renaixentista, noucentista i moderna, escenari de guerres i de sants,  amiga del riu Ter, ferida per un atemptat, escola catedralícia i universitat literària, amb noms il·lustres com Jaume Balmes, Antoni Ma Claret , Joaquima de Vedruna, Josep Anglada, l’abad  Oliba,Cinto Verdaguer Antoni Gaudí i molts d’altres,  embellida amb museus, fires i mercats, provada i enfortida per invasions  tèrmiques freqüents i per la boira que la sovinteja ...  Feia temps que no hi anava. Ja fa dies d’una  tarda a corre cuita  al seu costat i d’un bon àpat  de cuina catalana. Tornar als llocs de tant en tant està bé. M’agrada

-Li importa que m’assegui aquí? És que si viatjo d’esquenes em marejo....- És el que m’ha dit aquest matí una senyora al tren, demanat-me ocupar el lloc de la meva dreta on hi tenia posades les bosses que duia. - Cap problema, no es preocupi- li he contestat, i he deixat les meves coses en un dels seients del davant que estaba buit. Jo que sempre viatjo en tren, m’adono de que normalment la gent escull viatjar orientada en la mateixa direcció del trajecte. No sé si és perquè molts es maregen o si és per alguna altra  raó, però el cas és que és un fet constatable que em provoca preguntes de tant en tant, a mi que sóc curiosa de mena i que m’agrada esbrinar els sentits latents de les coses. Doncs avui, a l’endemà d’haver fet un grapat d’anys, aquesta situació m’ha suggerit una cosa ben bonica: hi ha qui viu sempre projectat en el futur, mirant endavant, sense esma o sense necessitat de carregar amb el passat i hi ha qui viu permanentment anclat en la història esdevinguda, sens

Un dia  de muntanya, de trobada i de retrobada, de temps que passa i del temps que ens queda al davant, de llar de foc i de conversa atepeïda, d'amistat bonica que els anys no fa malbé. Glòria Vendrell i Balaguer