Venbariarismes

Silenciosos però implacables passen un rere l'altre segons i minuts. Passen fileres de dies component setmanes amb serena celeritat El descans i el treball fan relleus inacabables. El dia i la nit se succeeixen en una dansa frenètica i escrupolosa. Els anys s'agrupen, s'alien i es  fan amples i grans com les muntanyes a l'estiu. En el desclòs de la vida, uns arriben i altres se'n van. Passa la bellesa primera i la segona després I quan arriba l'última, la que no ho sembla,  Tu no caduques  com les altres coses no te'n vas com si res no ets desert ni miratge perquè al temps el sotmets i el contens No esdevens cap cosa Sempre ets, sempre hi ets Jo seré amb vosaltres tots els dies fins a la fi dels temps. Mateu, 28 Glòria Vendrell Balaguer maig 2021

Des del 1987, la Moreneta d'acer, treu cap sobre la pedra. Diuen que no és bonica, que no té el glamour de la imatge trobada, que no té  les empremtes del romànic ... És per això que pocs la coneixen. Cada vegada que algú l'albira des de les petites ermites que la voltegen o que algun escalador corona el Cavall Bernat, que és la seva pedra, és una autèntica sorpresa per a tothom. El que no entén la Moreneta d'acer, és perquè entre tantes agulles, parets, roques i pedres, n'hi ha tantes encara que no tenen nom... -solament  tenim un número - li han dit totes elles queixoses- del 309 al 393 - li han explicat les de la zona del Tabor - nosaltres som les cotes 407 a la 499 - han afegit les de la regió de les Magdalenes - i les cotes 507-593 tampoc tenim nom!- han recordat les de la Tebaida.  Els flautats s'han sumat a la queixa, dient que fins i tot la roca 462.1 es diu "Roca no sé", que ja és hora que es faci justícia! - si no hi ha nom no existeixes!! - 

Diuen que el seu nom és “Muerte”, és una àliga oriunda que s’ha criat entre les persones fins a tal punt que ja no sap si és àliga o és persona. Viu al Parc ambiental de Bufalvent, té la vida assegurada perquè hi ha qui es cuida que no li falti menjar, és centre d’atenció dels grups d’adolescents que venen de les escoles , el seu cuidador l’estima i la protegeix... però en els seus ulls de vidre hi ha un desig que ni tan sols ella coneix ben bé. Quan arriba el capvespre, avessada a no saber volar com els falcons pelegrins que viuen amb ella, albira la llunyania, el Bages que s’esté al seu davant i la munyanya serrada que emmarca el paisatge amb una bellesa descarada ... A  vegades , quan s’inquieta davant de l’espectacle, li posen la “caputxeta” per tranquilitzar-la i tot acaba aquí.  Peró avui ha plogut, les gotes de pluja fina no li mullen el cos a causa de les seves plomes impermeables, ha caminat sobre les deixalles enterrades al seus peus i que el Parc ambiental té cura d’amagar a