divendres, 8 de juny de 2018

Els relats originaris del Gènesi


Diu Enzo Bianchi que  Situar Déu al principi, significa que la realitat és el resultat d’una llibertat, no d’una necessitat, significa que l’home sap d’on ve, defugint així el règim de l’anonimat, significa acceptar l’alteritat, en la qual és possible l’amor,la relació i l’aliança , significa que l’avui apunta a un demà que no depèn de l’atzar, significa situar Déu a la fi. 

En el caos, Déu hi posa cosmos, que vol dir, donar possibilitat de vida, de manera que cadascú, des de la seva alteritat i des de la seva llibertat, pugui arribar a ser el què ha de ser.  Déu fa ús de la  "separació “ i no de la fusió, que seria , per altra banda, confusió. 

En el  relat del Gènesi, es veu  com l’ésser humà està situat al centre de l’espectacle de la creació, com si es tractés d’una litúrgia: l’ésser humà com a sacerdot que administra totes les coses creades. És l'inici de la seva llibertat, una llibertat que  ha d’orientar-se, des de la perspectiva de Déu, envers la correcta administració de les realitats circumdants. Ha d'orientar-se envers la Justícia.

Bíblicament no és el mateix, justícia que observança de la llei , que és una concepció legalista de la justícia El nexe essencial entre la justícia i la confiança en Déu, ens allunya de la concepció legalista . És més, el terme justícia, acabarà significant salvació. 

Justícia, també te el sentit “d ‘ajustar- se”. Jahvè” s’ ajusta” al seu poble i el poble” s’ajusta” a la seva voluntat 

Realment avui en dia tenim el concepte de Justícia molt escapçat: es fa necessari que obrim uns ulls més grans per comprendre que no és el mateix “ser just “ que “ ser justicier “ .

Tota la creació està pensada per amor i des de l’amor. En el segon relat del Gènesi queda molt clar, com Déu vol implicar l’home en aquesta creació amorosa , va insuflar a les narius d’Adam el seu esperit. Així doncs, li va reservar la boca a Adam per ordenar, a través de noms, tota la realitat creada.

La comunió entre l’home i la realitat que l’envolta , és el paradís  i “ paradís” , és el que fa possible la seva realització, és el que aporta seguretat i felicitat a la persona. Així ho expressa  Mario Satz en el seu llibre " El Cantar de los Cantares"  el nexo o la raiz compartida, entre “gan” que significa “ jardín-huerto” y “ heguen”, protección-defensa, hace pensar a los estudiosos bíblicos, que el estado paradisíaco, que conoció Adán, era el más seguro, el más armónico en el que estuvo nunca. De ahí nuestros renovados esfuerzos físicos y mentales, para volver a él (...) La equivalencia numérica de la palabra hebrea” pardés”, da peregrino, y eso hace pensar en el proceso de búsqueda ...

Tota moral, abans que res és amor. Es viu d’allò que es te i d’allò que es rep. En aquests relats es veu clarament, com l’amor amara tota la realitat creada. Així doncs, tota acció envers la societat, si està desvinculada de l’amor, com a mínim , corre un risc seriós de ser immoral.

" I Déu veiè que tot era bo" aquesta expressió es repeteix constantment en el relat dels orígens. Així doncs, a  l’origen tot era bo. L’home va ser creat per Déu i per a la felicitat, de manera que fos senyor de la creació. Però ser senyor de la creació , potser no vol dir el què pensem. Ser "Senyor" és estimar, i tenir cura de les  coses rebudes. L'experiència del mal no és altra cosa que l'experiència de deixar de ser "senyors".

Però passa sovint ,que en aquests relats, solament hi prestem atenció a la seva vessant fosca : a la transgressió d’Adam i Eva, a les conseqüències de la desobediència .... i oblidem la seva part de llum : el pla de Déu per a que l’home sigui feliç. És veritat que avui i des de sempre patim el desgavell de no haver volgut entrar en el pla de Déu , de no haver acceptat el paper de creatures i sobretot, d’haver dubtat del seu amor . En la mida que assumim tot això, de la mateixa manera vivim com una maledicció, el treball, la relació amb els altres, la cura del que ens envolta etc....  Quan del que es tracta, en realitat, és de que recuperem el paradís i la benedicció.

Glòria Vendrell i Balaguer
juny del 2018


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada