Què és la pregària

FRANCESC TORRALBA La Vida secreta de la pregària. Angie Editorial

(...) Purgar l'espai interior per poder acollir Déu, per hostatjar la seva Paraula

(...) Pregar significa reconèixer de bell antuvi, que hi ha un altre àmbit, una altra esfera, un defora encara que no s'hagi vist mai,que ningú l'ha trepitjat mai. Pregar és obrir-se a la dimensió desconeguda, indagar per terrenys nous, sortir dels itineraris fressats i aixecar la testa més amunt del que és habitual

(...) En capbussar-me cap endins m'adono que en l'entranya més íntima de mi mateix, hi ha algú altre, una alteritat estranya al meu ésser que em crida i em convoca.

(...) La Paraula de Déu és una novetat radical i hostatjar-la significa estar disposat a rebre dins de la pròpia casa un hoste que pot alterar fins a tal punt la vida de la casa que esdevingui un caos. Causa esglai veure com es commou el petit cosmos que hem construït amb la nostra raó.

(...) La pregària és la respiració de l'ànima. Per pregar cal agafar alè, rebre l'aire que ve de fora i a la vegada extreure l'aire que ve de dins

(...) Els núvols mentals flueixen. Són agregats que es componen i descomponen veloçment segons com bufi el vent. Són realitats tendres i volàtils que apareixen  en l'horitzó i desapareixen, però la Paraula, aquella Paraula és allí, i un cop s'ha auscultada i és reconeguda  no es pot ignorar com un pensament efímer que irromp i passa pel cel de la ment. No passa. es queda i crida.

(...) L'alliberament (etapa de la pregària) T'alliberes de la maleïda càrrega d'haver de ser algú, d'haver d'aixecar la testa per sobre de l'anonimat, d'haver de fer-te un nom i ressaltar per sobre de la mediocritat. Et treus de sobre aquest jou que t'han posat des de petit al coll i que NO et deixa viure (...) Ja no et cal haver de fer la pirueta al bell mig de la plaça, perquè tots et vegin i t'aplaudeixen. Ets lliure (...) És un abandonar-se a cada moment: a la música que sona, al text que escrius, al treball acadèmic, a l'arbre que contemples, al petó que fas...

(...) (també) es prega amb silencis. L'orant entra en una església i no diu res, però prega. L'orant arriba a dalt d'un cim, no emet ni un fonema, però ell sap que prega. És la pregària que neix de la meravella, de l'estupor davant de la grandesa infinita de Déu (...) en aquest darrer trànsit de la vida només es conjuguen tres verbs: admirar, balbucejar i emmudir.

(...) del Parenostre "doneu-nos Senyor el dia d'avui"- el dia d'avui és la gran ocasió que brinda Déu per estimar ARA (...) l'ocell no té consciència del temps, de la proximitat de la mort. Viu al dia i mor al dia. Massa cops el dia de demà no et deixa viure el dia d'avui (...) El dia d'avui no és l'epíleg del dia d'ahir, però tampoc és el pròleg del dia de demà. És l'escletxa de l'eternitat.

(...) En pronunciar el Parenostre m'omple d'esperança creure que Déu tot ho pot, pot reconstruir el meu paisatge interior, posant cada fragment del trencadís en el lloc que li correspon.