Enrenou al Museu

A la Conxita teixidora i al Tonet blanquer els havien posat dins del Museu, "per fer-los més bonics" deien... però ni a ells ni  als seus fills, els gegantins bessons Pia i Tomeu no els agradava gens ni mica ser allà. El lloc era bonic i estava ben cuidat, de tant en tant venia algú a mirar-los , a treure'ls la pols, a comprovar si els faltava alguna cosa.... però trobaven tant a faltar els pocs dies a l'any que sortien i ballaven al so de les gralles! ... quan passava això, tot i que sabien que algú els conduïa d'incògnit, eren tan feliços i es sentien tan grans!.... la grandesa no els venia pas pel fet de ser gegants, els venia per poder sentir-se lliures i estimats ...

Als capgrossos tampoc els agradava ser allà. Amb delit  esperaven i miraven  amb els ulls ben grans, el dia que la porta s'obrís per alliberar-los.

L'artista que els va pensar, no els havia imaginat de cap manera especial ( això va ser cosa de la gent al cap dels anys) però el que sí volia és que fossin lliures, que els acabés de guarnir i de pintar cadascun dels colors i de las remors del món, que acabessin de descobrir qui eren, caminant de festa en festa Major, que es fessin amb la gent que teixia a les fàbriques i amb el riu que discorria per la comarca petit i juganer...

De manera que uns i altres pretenien escapar de feia temps, però ho impedien aquelles cares grotesques i acolorides que els tenien atemorits , els dracs amenaçants i sobretot aquella àguila reina , que impertèrrita ho controlava tot...

... Fins que van descobrir que no eren de témer: el dia que per fi s'hi van apropar, malgrat el seu aspecte de terror, es van adonar que podien ser amics i que havien estat les pors internes, les que els havien fet pensar coses que no són. I van ser ells precisament, els que els van mostrar la sortida, tot seguint la fletxa, però a l'inrevés...

Després de baixar escales emocionats per la pressa per sortir i de contemplar de passada, tota aquella maquinària del "Museu de la pell",  es van aturar dins d'una altra sala: "La figura femenina entre la metàfora i el Mite"... dies enrere havien sentit a dir que era una exposició de l'escultor Subirachs....i encuriosits de mena com eren, tot d'una hi van ser dins.

L'univers iconogràfic, personal i inconfusible de l'artista els va contorbar... aquelles formes femenines suggerents i magníficament exposades no tenien res a veure amb els seus cossos de cartró pedra pintada amb colors llampants... 

Es van entretenir amb cadascuna de les obres, amb "Dafne", amb el "Maniquí ídol", amb "la Dona a la platja" amb "Dànae", amb "Europa"... van compartir impressions i es van adonar de quantes coses desconeixien !

Però la vista del quadre en que  el cos d'una dona formava part d'un espai suau i eteri i sobretot  la visió de l'arbre mort de l'exterior i el viu dins d'ella, va ser el detonant , la força que els mancava, i la descoberta de que la vida de cadascun d'ells era dins i que calia retrobar-la ...

Un cop fora tot va ser molt fàcil. Ni tan sols els van veure aquella colla de professors que absorts al que passava , havien estat al museu i acabat  dinant al "Somiatruites".

La Conxita, el Tonet, la Pia , el Tomeu i tots els altres, havien sortit per fi  a celebrar la seva llibertat, que de tant preuada com era,  ni la gosaven anomenar.. 

Dins del museu solament en van quedar les ombres i les màscares, que es van anar  trobant amb ells cada any per les festes, al so de la gralla.

Glòria Vendrell i Balaguer

juliol del 2017