dilluns, 6 de març de 2017

Estrelles


Encara que les llums de la modernitat les vulguin amagar, elles hi són
Encara que no alcem mai els ulls, elles hi són
Encara que les nuvolades enfosqueixin el firmament, elles hi són
Encara que ens empecinem en negar-les, elles hi són

Hi són quan les miro , però quan no les busco, també hi són
Hi són quan la nit és clara, però quan és fosca i tenebrosa també hi són
Hi són al capdavall del dia, però quan les muntanyes prenen el color del sol, també hi són
Hi són al meu cel petit, però al cel de tots també hi són

Els astrònoms els han posat noms, que oblido encara que m'esforci en recordar
m'agrada més el nom que els han posat els poetes quan  les evoquen
i quan les valls les acaronen
i quan la neu les fa lluir més encara, si cap

Em deleixo per veure-les sempre
Voldria empaitar els núvols que les ofeguen  i ensorrar-los a la fosa de la mort.
Les evoco , les estimo, intueixo el seu nom...

De tant en tant, quan un deixant de llum es passeja per la bòveda del cel
i quan un bri de resplendor s'amaga on no toca,
es crea un espai fràgil, eteri i plàcid
dens de temps i de coses,
tant bonic, que voldria que fos per sempre

Tan petit, tan gran, tan càlid , tan lluny, tan a la vora...

Glòria Vendrell i Balaguer
març del 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada