diumenge, 11 de desembre de 2016

Carrer


A  la meva germana Lourdes:

-Ho he de fer ! ho he de fer ! Sigui com sigui, costi el que costi... Ho repetia cada dia vàries vegades, però aquell va ser un dia diferent perquè va ser el dia que sense saber-ho, ho va poder fer.

La càrrega cada cop era més feixuga. Tot el que trobava i que pensava que li podia servir, ho ficava dins d’aquelles maletes desballestades i d’aquelles bosses i paquets que l’acompanyaven arreu.

El dia que es va trobar al carrer perquè l’havien fet fora de casa, tenia quatre coses que s’havia endut a corre cuita, però poques i del tot innecessàries, perquè el seu estat anímic no li permetia veure-hi clar. Va ser després, quan conscient de la seva absoluta indigència va pensar que tot era poc i va començar a arreplegar tantes coses com podia i que trobava llençades prop dels contenidors o dins les papereres: un barret, tres paraigües, penja robes, una galleda, una bossa de ma, llibretes, agulles d’estendre, una ràdio petita, plàstics grossos, algun llibre, una cassoleta, culleres, forquilles i ganivets, un abric antic de pell, mitjons i sabates, calendaris, estampes, dues mantes i cartrons, molts cartrons per poder passar la nit al ras.

Al cap del temps, com que el carrer no té alarmes ni panys ni claus, de tant en tant algun altre com ell li prenia alguna cosa mentre dormia, potser perquè ho necessitava més... quan es despertava s’enrabiava i durant tot el dia es lamentava per la seva mala sort , però això no el feia desistir, al contrari, li servia per tenir més afany de recaptar coses.

La gent el mirava amb una barreja de sorpresa i de respecte sense comprendre com podia caminar amb tant volum i tan gravós carregament. Va arribar un moment en que va ser tan complicat desplaçar-se, que havia d’avançar amb uns quants paquets, deixar-los al terra, tornar enrere a buscar les maletes, deixar-les al terra amb els paquets i tornar enrere a buscar el que faltava fins tenir-ho tot junt de nou. Els trajectes es van tornar lentíssims i llargs i com que no acceptava l’ajuda de ningú per por de que li prenguessin les seves coses, acabava el dia rendit , exhaurit i abandonat del tot a l’esgotament , que a poc a poc li anava dibuixant arrugues profundes a l’entrecella , però també sota la pell.

Tot fins que ja no es va poder traslladar a causa de tantes coses arreplegades. Va ser llavors quan va decidir que se n’havia de desfer de tot, començar de nou, buscar ajuda... però no era fàcil desempallegar-se de tanta cosa acumulada en el temps, encara que fos púrria!... “ Ho he de fer! Ho he de fer!, sigui com sigui, costi el que costi “ es repetia i es repetia...

Feia fred i va ploure molts dies seguits. Xop i amarat de febre, ni podia ni sabia sortir del seu lloc cobert de trastos. 

El van trobar un parell de noies que després d’avisar la guàrdia urbana el van acompanyar fins l’hospital i es van quedar amb ell. Van fer torns fins que la febre i la gravetat va remetre. Eren de “l’associació del carrer”. 

Al costat de l’avinguda van quedar les caixes , els paquets , les maletes desballestades i un rastre de deixalles, lliures per fi, van lliscar carrer avall per sempre més.

Glòria Vendrell i Balaguer
Desembre del 2016




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada