dilluns, 5 de setembre de 2016

La saviesa del cos


 No hi ha possibilitat de vida humana fora del cos. Per més que canviï sempre forma part del propi jo. Vivim en ell, ens movem en ell i ens comuniquem a través d'ell. En definitiva, som en ell i no podem ser-ne fora. No tenim un cos. Som un cos.

Edith Stein : l'home es pot proposar objectius després d'una reflexió merament espiritual, però no pot assolir-los sense la col·laboració del cos.

Viure sàviament és viure reconciliat amb el propi cos (...) Tenir cura del propi cos és tenir-hi una relació sàvia, però obsessionar-s'hi i viure pendent del propi cos és una forma de vassallatge. Cal que siguem senyors i no servents del nostre cos.

En el fons de l'ésser humà hi brolla un desig, una voluntat de viure, un alè de vida que s'articula en el seu cos, però que el transcendeix. Ve de dins i va cap a fora. Hi ha plaers que encara que tenen la font en els sentits, ultrapassen el pla de la sensualitat i toquen el nucli més íntim del nostre ésser, l'invisible que hi ha en nosaltres. L'exterioritat i la interioritat de la persona es relacionen mútuament.


El plaer dels sentits corporals és més aviat fràgil i oscil·la entre el monòleg i el diàleg; per això el domini del cos no va en detriment, sinó en benefici del mateix cos. Dominar no equival a reprimir, sinó a donar primacia al cor sobre el cos. Dominar no equival a anul·lar, sinó a integrar el cos en un disseny personal ampli, en el qual el cos té drets i deures: el dret de donar consistència a la humanitat de la persona i el dret de promoure-la en totes les seves dimensions i capacitats (...) El cos no ha de portar la persona a la subjecció; ben al contrari, un cos integrat i amo d'ell mateix, és un element essencial de la llibertat de la persona.


Enmig de tants contrastos i paradoxes que vivim, costa de trobar un lloc per al cos. Costa de fer reviure la bellesa originària del cos en un món que l'ha dessacralitzat, que li ha llevat el caràcter autènticament diví en benefici d'una divinitat paral·lela: el déu mercat.

ELS ULLS, LA BOCA, L'OÏDA,EL COR , LES MANS
Mirar els ulls d'algú és endinsar-se en el seu món. En certa manera es un acte d'indiscreció, fins i tot de transgressió, perquè entrem en un món nou i desconegut, enigmàtic i sorprenent a la vegada, un univers que no sempre l'altre està disposat a mostrar (...) En l'acte de mirar-se atentament als ulls, la transgressió és mútua (...) Els ulls parlen, despullen, revelen el que som.


Un ull fa bo tot el cos, ja que li dóna la llum, hi escampa la bondat. A l'inrevés, una mirada llòbrega sobre la realitat enfosqueix tot el cos i la persona queda en la tenebra. Per tant el cos queda molt minvat sense la mirada i alhora queda determinat per la mirada.


De fet, si el llum del cos és l'ull, la boca (amb l'oïda) són el recipient de la mirada: la paraula interpreta la mirada, és a dir, les intencions del cor.


Si el cor és constructor de pau, de la boca brollaran paraules de pau que construiran la pau i l'escamparan.


La paraula com la mirada, no és independent del cor. I tampoc ho és el cos. Allò que el cos viu i allò que fa, ho deu al centre de la persona, al reialme de les intencions.


Acariciar algú no és dominar-lo, encara menys sotmetre'l, tampoc no és grapejar-lo. És un contacte suau i alhora fràgil, que indica respecte envers la seva llibertat.


LA SEXUALITAT

La sexualitat no és una etapa de la nostra existència, ni un fragment del nostre cos; és la nostra condició; és la nostra manera de ser (...) Tot l'ésser és de condició sexuada i això afecta totes les dimensions: la dimensió física, psíquica, social i espiritual.


La diferència sexual no és un problema sinó una possibilitat (...) a voltes la diferència sexual es converteix en barrera, en mur de contenció, quan de fet hauria de ser un motiu de trobada. No tindria sentit trobar-se amb algú idèntic a mi.


La sexualitat humana és massa seriosa per ser banalitzada. No és una simple comèdia, perquè toca estrats molt profunds (...) a vegades ens obstinem a moure'ns en el pla de la superficialitat, però la persona és un ésser cridat a una profunditat que l'ultrapassa (...) El sexe, com la vida, no és un joc, perquè en la vida irromp allò tràgic que capgira completament el sentit de l'existència (...) Mai no es dóna una relació merament sexual, ja que sempre queden afectats altres estrats i àmbits de la persona, ja sigui d'una manera immediata o a llarg termini (...) És inútil dir que solament cedim el nostre cos, com el qui cedeix casa seva, perquè el jo més íntim hi està arrelat i no pot desenganxar-se'n.


No creiem que el papalloneig doni sentit a la vida humana. Pot generar el plaer de la novetat, l'atracció per allò desconegut, però els vincles sòlids es forgen al llarg del temps, pausadament, com el bon vi. La fidelitat no és una garantia d'amor, ni tampoc una assegurança de vida; és el marc estable que pacifica l'ànima i que permet d'endinsar-se plenament en la intimitat de l'altre.


EL COS MALALT
La malaltia no és simplement un problema de medicina, és també una petició, una sol·licitud d'ajuda, d'amor, de sentit, una interpel·lació als altres. El cos vulnerable de l'altre no ens pot ser indiferent.


Encara que pugui semblar una paradoxa, el mal físic pot esdevenir lloc de comunicació, no pas d'absència de significat, sinó lloc de comunió, no pas d'aïllament, sinó lloc d'acolliment de l'alteritat pròpia i dels altres.


L'experiència del cos vulnerable desperta la virtut de la humilitat i permet de comprendre l'altre més genuïnament.


La potència dels mitjans actuals és percebuda com una omnipotència de la tecnologia. Ens irritem i ens indignem quan el metge no pot curar-nos, quan el cirurgià no promet un guariment segur. partim del supòsit que la societat ens ha de donar el remei infal·lible a tots els nostres mals i que podrem superar qualsevol forma de fragilitat. I no obstant això, la fragilitat s'imposa (...) Hem deixat de creure en els déus antics, però els hem substituït per d'altres.


LA RELIGIÓ DEL COS
No és una religió en el sentit tradicional del terme, ni té aparença de ser-ne, però té com tota religió els seus temples, els seus cultes, les seves pràctiques de purificació i el seu codi moral. No es tracta d'una religió invisible i encara menys esotèrica i espiritual, sinó que és ben diàfana als ulls de tots. L'objecte d'adoració d'aquesta nova religió és el cos.


Com en tota religió hi ha uns referents, uns models a seguir (...) Per exercir l'arquetip cal una exercitació, un domini del cos i dels sentits, una dietètica, una estricta forma de vida que de vegades porta associada un codi moral. En els nous temples del cos s'hi apleguen persones preocupades per la seva aparença física. La finalitat és assolir aquell cos ideal... També hi ha temples on és possible modelar el cos segons els patrons estètics (...) L'Olimp no ens queda lluny, sinó que podem seguir l'agitada vida de les divinitats, les seves relacions, amors i fòbies, en el gran escenari de masses que és la televisió ( Internet)


La religió del cos és la relació amb el propi cos, entenent el cos com un ídol i no tal sols com la manifestació d'un invisible que el transcendeix.

Potser la vella reivindicació dels anys seixanta " el cos és meu i en faig el que vull" s'ha transformat en aquesta altra : " el cos és meu i faig el que em dicta"


L'ACCEPTACIÓ DEL COS
Acceptar-se és apropiar-se, acollir, rebre, consentir, dir que sí al que és o al que succeeix (...) Tanmateix no s'ha de confondre l'acceptació amb la tolerància (que suposa un punt de rebuig o de distància) ni amb la resignació (que suposa un punt de tristesa) La veritable acceptació és alegre o no és veritable.


L'acceptació tampoc és el mateix que la voluntat. Es vol allò que depèn de nosaltres, s'accepta el que no és a les nostres mans. L'acceptació no es decreta, sinó que s'aprèn, es manté, es conrea. És el treball sobre un mateix. és així com s'aprèn l'ofici de viure.


L'acceptació no és la debilitat. És una força lúcida i generosa. El seu contrari és el rebuig, el ressentiment, la negació, que són el començament de la bogeria. L'acceptació en canvi, és el començament de la saviesa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada