Saint Bertrand de Comminges


Com que tal com estava anunciat, les pluges ens acompanyen i no és possible fer muntanya, prenem l’alternativa cultural i marxem a França a visitar Saint Bertrand de Comminges i Saint Beat. Ara però, toca parlar del primer.

Per entendre el seu origen ens hem de remuntar al 72 de la nostra era, quan Pompeyo va fundar aquest enclavament amb el nom de Lugdunum. De fet de l’època romana se’n conserven moltes restes : les termes, el mercat, el foro, el temple, muralla , un teatre etc. Era la capital de la ciutat dels Convenes i en el s. II va rebre el títol de colònia romana honorària .

Entre les restes romanes escampades al voltant de “la ciutat baixa” també s’hi troben les restes d’una basílica paleocristiana i al seu costat la capelleta romànica de Sant Julià.

Al s.XI es va construir la catedral a la “ciutat alta” per iniciativa del bisbe Bertrand de l’Isle que donarà nom a la vila així com de la basílica de sant Just i Pastor de Valcabrère, que és a tocar.

Sant Just i sant Pastor és un temple romànic exquisit, aixecat sobre una antiga necròpolis romana i un posterior cementiri. El fa especial i original el fet de que ha estat construït amb fragments d’arquitectura i d’escultura de la ciutat antiga. Per això no sobta trobar inserit en els seus murs una màscara, una làpida funerària, capitells i columnes d’altres construccions etc.

Entre Sant Just i sant Pastor i la vila de sant Bertrand hi ha també les restes d’un antic campament militar romà.

Dir també que el lloc es troba dins d’una de les variants del “Camí de sant Jaume”, “el camí del Piamonte” , que és a la vegada una variant del camí d’Arles , uns dels quatre camins francesos. Avui en dia encara es manté viva la tradició del pelegrinatge i des del lloc s’intenta oferir una combinació de cultura i d’espiritualitat.

I parlant de pelegrins , s’explica que un d’ells, Saint Benoït Labre, va ser acusat falsament d’assassinat i posteriorment empresonat en una de les portes de les muralles que encara avui es conserva. Les seves despulles són dins de la catedral de la vila.

De tot plegat i per moltes altres coses que em deixo, el que queda molt clar és que el lloc és un esplèndid tastet de històries, de cultures i d’estils, digne de ser visitada i impossible de deixar indiferent.

Fins aquí he explicat el que és comú a tot moment i a qualsevol dia, però el que no he dit ni he explicat és el que pertany a “ l’ara i l’avui”, per això he d’afegir que malgrat hem fet moltíssimes fotos, hi ha coses que es viuen in situ i que no les pot retenir cap imatge, ni digital ni de paper, com per exemple l’olor... l’olor de la vila, del camp, de les flors, de les pedres , del claustre, dels carrers i de tot l’entorn perfumat per l’aigua de la pluja, ha sigut un regal. Vaig llegir una vegada que quan olorem amb gust i profundament ho fem tancant els ulls, en un gest d’interioritat, perquè les olors tenen relació amb els records, amb els sentiments i en general amb les coses pregones ... no se si he tancat els ulls o no, perquè això es fa inconscientment, però sí que ho he fet amb gust , amb profunditat, amb calma, assaborint... una delícia.

“sóc feliç sota les vostres ales” ( salm de laudes d’avui )




















Glòria Vendrell i Balaguer
juliol del 2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa