diumenge, 22 de novembre de 2015

L´últim dia de tots


Li feia por el mar , especialment quan  sortia de casa i el cel estava enterbolit amenaçant tempesta perquè se'n recordava del dia que les ones van engolir la barca.

Cada matí hi tornava  al mar i  des del llindar de la sorra el mirava de fit a fit amb temor.... era tan gran ! tan majestuós ! ... l'acovardia no veure'n el fons ni cap  horitzó definit, no gosava ni la vela ni el motor ni el rem, els seus peus estaven lligats i aferrats a la terra ferma.

Cada migdia s'enfilava a les fulles més altes de la palmera del passeig per si veia  tornar algú del mar, però tots els que havien marxat, no havien tornat mai més.

Deien que algunes nits es sentien les cançons dels mariners més agosarats, que la melodia dels seus cants  vivia i creixia al compàs de la marinada.

Quan es feia de nit, aprofitava la fosca per parlar amb les petxines buides perquè deien que tenien dins la remor del mar, però mai responien , remorejaven i remorejaven sense parar i ja està.

Després de dies i dies i d'anys i anys, el cabell li lluïa com la lluna sobre el mar, les celles s'havien fet blanques com l'escuma del mar, les mans aspres com la sorra prop del mar, la pell resseca per la salabror del mar, els ulls grans de tant mirar el mar...

S'hi va assemblar tant al mar, que  l´últim dia de tots ja  no va tenir por,  va agafar la barca i va navegar mar enllà.

Glòria Vendrell i Balaguer
novembre del 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada